TEMPS DE PANDÈMIA Estratègies de solidaritat

El pensador i revolucionari rus Vladímir Lenin va dir una vegada: «Hi ha dècades en què no passa res, mentre que hi ha setmanes que semblen dècades». I tenia raó. «Estem immersos en una acceleració històrica», opina Eudald Carbonell, historiador, arqueòleg i geòleg, referint-se al moment estel·lar que estem vivint. El moment en què el món ha contingut l’alé per culpa d’una pesta que ha demostrat que l’ésser humà continua sent tan vulnerable com fa cent, tres-cents, mil anys...

Fa aproximadament un mes, en algunes tanques publicitàries de les carreteres apareixia una frase inquietant, obscena i perversa, perquè damunt era veritat: «Qui haja escrit el guió de l’any 2020, que ens telefone», deia. I tenia raó.

El 2020 és possiblement un dels anys més transcendentals dels dos segles que portem de procés de globalització, tecnificació, capitalisme salvatge, comunisme fracassat, opulència consumista i modernitat postdecadent. Un dels més transcendentals, tristos, inaudits i sorprenents. Tot en un any, en menys de 365 dies. Una època tan transcendental com els anys de les guerres mundials, la perillosa Guerra Freda i les diferents crisis econòmiques terribles que anaven fent més grans les bretxes entre rics i pobres, entre humans i regions riques i humans i regions pobres. Un any en què fins i tot s’ha posat en dubte una de les poques coses que ens quedaven als humans que no teníem ni casa, ni cotxe ni carret: l’afectivitat. Perquè amb la pandèmia els cossos han passat a ser perillosos: només la seua presència és una amenaça. O, com diria el filòsof Santiago Alba Rico, «la dimensió tràgica dels cossos». No ens podem tocar, ni besar, ni agafar de la mà. Ara mateix, els humans com més lluny dels humans, millor. Com més lluny dels moribunds, més segurs. I així es trencava una tendència que els homínids havíem construït des de feia més de cent mil anys. L’afectivitat que feia que alguns elements del clan cuidassen altres elements que ja no aportaven res material.

Què podem fer junts? Què podem compartir? Eren preguntes que ens llançava la covid-19 mentre sembrava la incertesa entre els humans. Segons un sentiment que comença a circular d’una manera subterrània per moltes ments, la resposta és «l’únic que podem fer junts és morir-nos».

Per a posar en dubte i en catarsi tot aquell món aparentment estable, segur, asèptic i brillant només ha calgut un virus. Tot el sistema ha estat qüestionat per un virus diminut i insignificant. La covid-19 ens ha tirat per terra una societat encantada d’haver-se conegut, segura amb la seua tecnologia, dels seus avanços científics i tècnics, de la seua arrogància insolidària alimentada per abusos al medi ambient i a les persones. I des de fa mesos, l’epidèmia posa a prova la capacitat humana per a la llibertat i, per descomptat, per a l’amor. Perquè des de fa dècades estem vivint una disrupció constant, amb canvis continus i cada vegada més ràpids. Les setmanes de l’any 2020 són eternes i la vulnerabilitat ha tocat a les portes de cadascú de nosaltres. D’Orient i d’Occident. De rics i de pobres. Però en els pobres ha demostrat molt més la seua capacitat de fulminar humans. L’altiu i prepotent primer món, ferit de pronòstic per una partícula invisible a l’ull humà... Hi ha futur?

Diríem que ara hi ha una certa dictadura de la incertesa. Una incertesa que fa que generem por, dubte, desassossec, crispació... Perquè tots i totes estem vulnerables –físicament i psicològicament. L’humanista Eudald Carbonell reflexiona que ens dirigim cap a un trencament del nostre contínuum evolutiu. «Avancem inexorablement cap a la deshumanització», afirma. No sabem què passarà demà, ni d’ací a dos mesos. Hi serem? Continuarem vius? Som pacients on la malaltia es comportarà com un senzill refredat o som potencialment víctimes d’un virus que ens causaria la mort? Si contraiem la Covid, ens deixarà seqüeles irreversibles? Podrem tornar a travessar un semàfor amb la mateixa força que ara? Podrem respirar profundament? Quants en quedarem una volta haja passat tot? Quin món quedarà després de la pandèmia? Seran iguals les ciutats?

Perquè és curiós observar com al principi de la crisi sanitària es va creure la idea que la pandèmia beneficiava el medi ambient. Però ràpidament els experts van advertir que eren minúcies i que caldrien anys de confinament perquè els efectes es notaren en l’atmosfera o en la temperatura. De fet, una altra contaminació es produïa a mesura que avançaven els mesos: els oceans eren el líquid on suraven milions de mascaretes que no s’havien destruït. Ja només els faltava això. Oceans necessaris per a la nostra supervivència, masses d’aigua tacades de més productes tòxics provocats per la pandèmia. Habitants de les aigües que observaven perplexos més andròmines alienes en el seu hàbitat.

El ben cert és que ens trobem en una època de canvi de paradigma que la pandèmia de la covid-19 no ha fet més que accelerar. Un aparent terrabastall ecològic: incendis devastadors, aiguats, huracans, sequeres prolongades... Diríem que tot plegat no és una oportunitat. És un avís.

Entre la invenció del foc i la seua socialització planetària van passar uns set-cents mil anys. Entre la invenció del mòbil i la seua socialització, només trenta. Accelerats, ràpid, més ràpid... Fins a arribar al col·lapse d’ara mateix: com la paralització provisional de moltes activitats productives que ha provocat una precarietat preocupant i terrible en sectors socials sencers. O més encara: d’un col·lapse sistèmic, perquè la pandèmia ens porta a l’acceptació que potser alguns humans són superflus, que són més importants uns que uns altres.

I és cert, estem observant un comportament social interessant: mentre els rics s’aïllen als seus barris privats, amb seguretat automatitzada, la resta de la humanitat queda en barris marginats, en cases diminutes, en camps de refugiats o abandonats a la mort per la covid-19. La concentració de la riquesa i el poder és una altra força que cal tenir en compte, ja que estan en mans d’aquells que s’han beneficiat del caos mediambiental i de la misèria humana. Els rics i poderosos utilitzen la crisi per a reforçar els seus actius. I nosaltres, en certa manera, també. Perquè hi ha un món pitjor que aquell en què les màquines substituïxen els humans, i és el món en què les persones són considerades màquines: treballen de manera precària, amb salaris baixos, un món en què s’automatitzen determinats humans. Que s’indignifiquen davant d’un poder que amb l’excusa de la pandèmia pressionarà perquè el treball encara siga més cobejat i que, en lloc d’un dret, siga un privilegi. I ara, amb la pandèmia, amb el joc de l’oferta i la demanda, és possible que tot això es magnifique.

És curiós que el discurs dominant afirme que hem de buscar matèries primeres energètiques que permeten mantenir i fer créixer això que tenim. Però la pregunta és: ens interessa mantenir-ho? Davant d’això potser la solució és crear conscientment moviments de transició ecosocial que impliquen desjerarquitzar, reruralitzar, despatriarcalitzar... Esborrar les fronteres administratives dels mapes i pensar en objectius comuns enfront dels lobbies econòmics i empresarials. Perquè el món ja no està dividit per línies imaginàries, sinó que està unit i contemplat pels milions d’ulls que volen una cosa: repartiment racional de la riquesa i una creació més racional encara d’interaccions amb l’entorn més sostenibles i respectuoses.

Davant dels lobbies empresarials i econòmics cal un lobby social, un lobby de tots els humans que, ja que han tastat la devastació de la covid-19, també es consciencien que un altre món és possible. Un lobby de vida, de pau, d’ètica i global. De totes i de tots. Ara que la tecnologia ens permet la connexió i la informació en temps real, unim-nos realment per tal de no destruir-nos globalment. I possiblement no deixar mai de creure en la màgia de l’Epifania, perquè enguany els Reis Mags ens duran, segurament, la vacuna. Serà el millor regal del Nadal que s’acosta i que viurem d’una manera especial, extraordinària, com mai hem viscut un Nadal en els darrers setanta anys.

La covid-19 és un avís. És una conseqüència lògica del canvi climàtic i de l’esgotament de les matèries primeres i que provocaran alhora un col·lapse. Un infart global accelerat per la crisi social, demogràfica, financera i de proliferació de violències animades per l’ecosistema que estem construint. Per acció o per omissió.

Per què no? Girem la truita. Oblidem la tragèdia, deixem de banda els relats més negatius, truculents i gores. Parlem de fraternitat, parlem de vida solidària, de vida senzilla, de vida digna en comú. Parlem de pensament crític. Parlem de crear riquesa i de repartir-la, parlem de corresponsabilitat, parlem de consciència, parlem de respecte per l’entorn. Els ho devem als morts, als que han deixat el nostre món per culpa d’una evolució vertiginosa d’una bèstia de la qual ja no tenim el control.

I parlem d’imaginació, d’imaginació política, de pensament imaginatiu. Perquè potser la fraternitat no té cap relació amb els sentiments morals, sinó que implica suprimir tots els abusos de poder. Els humans, en la nostra nova època no reclamem més llibertat individual o més igualtat: exigim que s’eviten els abusos de poder. Demanem fraternitat política, i polítics més humans. Més imaginatius, més empàtics, resilients i humanistes. No polítics d’ofici mediocres i funcionaris: ens calen polítics amb vocació de servici, generosos, intel·ligents i competents. Perquè potser una gran part de la classe política fa olor de naftalina, rancieja, grinyola i navega entre la decadència i el corporativisme. De tots colors i de tots sabors.

Peter Frase va dir en la Biennal 2020: «El present es pot convertir en un futur inesperat més ràpid del que ens pensàvem». De fet, fa alguns mesos alguns van imaginar que el virus ens faria millors persones. Però no. Ens ha fet –en general–més porucs i, per això, més desconfiats, més crispats. El virus no ens farà millors persones. Serem nosaltres els que decidirem si volem ser millors o no. No hem de pensar en el futur, sinó actuar des de ja, des del present, des del nostre present. Fins i tot hem de vigilar la democràcia que –segons diuen–vivim ara. Cal repensar-la, cal vigilar-la. Cal millorar-la. Cal que molta gent la cuide i desemmascarar el que se n’aprofite. Cal exigir què és el que ha passat en els darrers mesos de confinament, quan tots els nostres drets es van suspendre per un bé major. Perquè no som criatures, som ciutadans i ciutadanes sobirans. Som persones, som argila de dignitat.

I sí, senyores i senyors: cal dissenyar el futur que volem. Cal que visualitzem una «individualitat col·lectiva». No sé si ho han notat, però açò ja no són interessos personals de països, estats, pobles, regions o col·lectius. Açò és un clam coral, una alarma global, una última oportunitat. I serà quan tots els traurem la mascareta, ens la llevarem per a mostrar la cara, amb un somriure, amb una mirada nítida que il·luminarà un altre futur. De tots i de totes. Perquè el canvi ha de partir de nosaltres, dels individus, crítics, solidaris i responsables. Perquè –segons que diu Eudald Carbonell–«això evitarà l’explosió o la implosió de la humanitat».

I si per a començar a moure tot això cal la destrucció de jerarquies i de líders, la desaparició d’anacronismes, aleshores ho haurem de pensar, ho haurem de proposar. Perquè al remat hem de començar a confiar en una intel·ligència social, en una mena de consciència crítica

És un canvi de paradigma. Un canvi de model social, econòmic, polític. Persones de tot el món: uniu-vos! Respirem la corresponsabilitat, respirem la sostenibilitat

de l’espècie humana que inclouria la corresponsabilitat, la cooperació, la complementarietat, el pensament crític, la solidaritat a escala planetària. Però per a això necessitem l’educació. Una educació que començaria al principi amb un relat: «Temps era temps va existir un virus que va estar a punt de fer-nos desaparéixer com a espècie. Però l’ésser humà va recuperar el millor d’ell mateix: el pensament crític, la solidaritat i el bé comú...»

És un avís. És un moment únic en la història de la humanitat: per la globalitat, per la gravetat, per la capacitat tecnològica i d’informació, pel poder que els humans exercixen sobre el medi ambient. És un canvi de paradigma. Un canvi de model social, econòmic, polític. Persones de tot el món: uniu-vos! Respirem la corresponsabilitat, respirem la sostenibilitat. Profundament, sense covid, sense la mascareta, sense seqüeles. Nosaltres, les persones del món, des de la iniciativa personal, però col·legiadament, coralment i solidàriament, volem dissenyar el futur que volem. Eudald Carbonell va acabar la seua intervenció en els debats sobre democràcia, poder i futur de la Biennal 2020 amb unes frases ben sucoses que ens donen energia per a continuar visualitzant un futur ple d’humans i de sostenibilitat planetària: «El progrés conscient és la base de la posthumanitat, la consciència d’espècie serà el que farà que els humans siguen plausibles en el futur. Segur que ens adaptarem als canvis que nosaltres provoquem; sempre ho hem fet i ho continuarem fent».

Fins ara el procés evolutiu de l’homo sapiens depenia de la selecció natural biològica. Ara, amb la revolució cientificotecnològica, en el futur l’evolució podrà ser dirigida per la voluntat, el coneiximent i el pensament.

Fa uns anys, visitant la meua dona i jo unes restes arqueològiques que eren el bressol de tots nosaltres en un país llunyà, vam llegir el cartell següent: «Atenció: totes les estructures són inestables». I ens vam mirar tots dos, perquè vam extrapolar el missatge a tot l’Univers. Efectivament: «Totes les estructures són inestables»..., fins i tot les que els humans hem considerat més sòlides. Perquè ja ho saben: som una busqueta de pols insignificant en l’oceà còsmic... I la covid-19 ens ho ha recordat de nou...

TEMPS DE PANDÈMIA Estratègies de solidaritat

Enrique, agradecemos su presencia en la Formación Permanente de la Facultad de Teología. Gracias por estimularnos a los presbíteros, a escuchar el clamor de los pobres, con los contenidos de la ciencia económica.

1. ¿Qué pretende comunicar usted en tiempos de pandemia?

Realmente lo mismo que cuando no lo estábamos, que es necesario cambiar el paradigma económico. Estamos viviendo en una sociedad que me gusta denominar economicista porque pone lo económico por encima de todo y las personas, las empresas, el estado y las instituciones nos tenemos que poner al servicio de unos objetivos económicos que se basan en un paradigma que produce exclusión, no trae plenitud para las personas (al contrario, tiende a deshumanizarlas) y que utiliza tantos recursos naturales para sus fines que compromete que las generaciones futuras puedan seguir disfrutando de un nivel económico aceptable.

2. ¿Cuál es el debate económico que está impulsando el papa Francisco?

El papa Francisco es consciente de este problema, que no es una cuestión científica, sino de las creencias que nos llevan a utilizar la ciencia en una dirección o en otra. Por ello, él habla sobre las creencias económicas y no sobre la ciencia. Sobre qué es lo que podemos considerar positivo y los objetivos económicos deseables. El papa Francisco también cree que hay que cambiar el paradigma económico para dirigir nuestra sociedad en otra dirección.

3. Una economía bella, ¿en qué tres aspectos de una vida corriente se pueden concretar?

El primero es dejar de explotar la creación para obtener unos elevados beneficios a corto plazo. Tenemos que dejar a un lado las explotaciones agrícolas, las ganaderas, las forestales, para volver a tener campos, granjas y bosques que cultivemos, que hagamos fructificar, pero sin agotarlos, de una manera armónica.

El segundo es buscar lo suficiente para la vida y no andar detrás de tener siempre más. La economía tiene que estar al servicio de nuestro día a día y para ello tenemos que intentar obtener lo suficiente para llevar adelante una vida digna, pero no querer obtener más y más sin freno.

El tercero es recordar que la economía es una excusa para la relación. Cuando compramos o vendemos algo también nos estamos relacionando con la contraparte. Por ello debemos intentar que lo que ofrecemos le sirva realmente a quien lo quiere comprar y que lo que pagamos permita a quienes producen el bien y servicio vivir con dignidad. Se trata de abordar los intercambios pensando en la otra parte, relacionándose con ella en clave de gratuidad y no anhelando solo el beneficio propio.

4. ¿Nos puede explicar brevemente su postura crítica con la reciente aprobación del Ingreso Mínimo Vital?

Sí. Ante un esquema de casi una treintena de rentas mínimas en nuestro país (algunas nacionales, otras autonómicas) era (y es) necesario coordinarlas todas para que haya una armonización de estas medidas a nivel nacional. Esto requiere un trabajo de coordinación que acabe con la selva de distintas medidas que tenemos. En lugar de eso (que sería lo deseable) la ley de IMV se añade a todas las existentes sin eliminar las anteriores. Todo ello en un momento extraordinario que requería medidas extraordinarias (en tiempos de tormenta no hagas mudanza). Si a esto añadimos la asimetría en cuanto a la manera de gestionarla (en unas CCAA lo hace el Estado y en otras la propia Comunidad Autónoma) hace que sea una ley precipitada, que no soluciona el problema anterior de la diversidad de ayudas y que está siendo muy difícil de gestionar. Creo que es mejor esperar y hacer las cosas bien que precipitarse en leyes definitivas que pueden traer más frustración que soluciones.

ACLARACIONES SOBRE FRATELLI TUTTI



5. ¿Se echa de menos en FT una crítica —a la cual las experiencias históricas concretas pueden inducir— a los excesos de los estatismos socialistas?

La Doctrina Social de la Iglesia ha realizado esta crítica en muchos momentos de su historia. No hay más que recordar como Juan Pablo II influyó en la caída del muro en su momento y en la denuncia a estos sistemas. Ahora estamos en otro momento histórico en el que lo predominante es un sistema economicista que pone a las personas al servicio de los objetivos económicos y un auge de los populismos (de derecha y de izquierda) que intentan dar soluciones sencillas a problemas que no lo son... Creo que la DSI debe centrarse en cada momento en la realidad que se está viviendo y no en analizar el pasado.

6. ¿Tal vez no atiende suficientemente las consecuencias indirectas de políticas públicas concretas cargadas de ineficiencia en el diseño de las instituciones?

Para contestar esta pregunta necesitaría saber a qué consecuencias se refiere y a qué políticas públicas se está refiriendo. Porque las políticas públicas son de muchas clases y sin una concreción mayor es difícil saber a que se refiere la pregunta.

7. Miguel Ángel Rodríguez Echeverría expresidente de la República de Costa Rica y exsecretario de la OEA, expresa FT “no considera que el liberalismo político en gran parte se fundamenta en la descentralización territorial del poder político, en la autonomía para libremente formar organizaciones voluntarias intermedias, que en su funcionamiento solo estén sujetas a la legislación ordinaria, pero sin injerencia del gobierno en sus decisiones concretas”. ¿Cuál es su punto de vista?

No creo que esto tenga una influencia directa en lo que habla la FT. Todas las instituciones y las personas nos movemos en un marco normativo y este nunca es neutral. Sin leyes no hay mercado, sin leyes no hay un Estado que funcione. Evidentemente, luego las organizaciones intermedias hacen lo que creen que deben hacer sin injerencia del estado, pero las reglas de juego las pone este en nombre de todos y esas normas limitan la capacidad de actuación de las entidades privadas beneficiando unos comportamientos y perjudicando otros. Esto siempre sucede, en cualquier sociedad, sea liberal o no. Así que creo que esto ya se da por sentado en la encíclica.

8. Cuándo se critica que FT deja de lado algunos de los elementos de la economía como ciencia, ¿qué se puede estar queriendo decir?

Que hay gente que olvida que antes de la ciencia hay un mapa de sentidos, un esquema de creencias, algo que no es científico que nos dice previamente que lo que es bueno y lo que es malo, lo que es deseable o indeseable. A partir de ese “a priori” la ciencia busca por sus metodologías cómo lograr lo mejor y evitar lo peor. Francisco no se mueve en este segundo nivel (sería ridículo hacerlo, no es su especialidad), sino que habla en el primero ¿Qué es lo bueno en economía? ¿Producir siempre más o que lo producido llegue a todos? ¿Agotar los recursos naturales o producir conservando estos? ¿Potenciar con el comportamiento económico la vida plena de las personas o que estas renuncien a su plenitud para lograr unos mejores resultados económicos?

9. La ideología política de FT, ¿ha tenido suficientemente en cuenta el principio de la subsidiariedad de la Doctrina Social de la Iglesia y la acción política de partidos socialcristianos?

Creo que FT nos urge a dialogar y buscar soluciones que sumen y no la confrontación y descalificación que se convierten en habitual en nuestros regímenes actuales y que acaban siendo fermento del populismo. Esta es una cuestión clave en la que la mayoría de los ciudadanos podrían estar de acuerdo hoy en día.