“Poble meu, corre, entra a ta casa, tanca-t’hi amb pany i clau, amaga-t’hi un moment, fins que passe de llarg la indignació del Senyor. Ell eixirà del lloc on residix per castigar els crims dels habitants de la terra (...) aquell dia, el Senyor, amb la seua espasa dura, gran i forta, actuarà contra Leviatan, la serp esmunyedissa i tortuosa, i matarà este Dragó de la mar”

No és el guió escrit d’una pel·lícula apocalíptica. És el text d’Isaïes on es descriu l’Àngel exterminador, un dels passatges més cinematogràfics de l’Antic Testament. I curiosament, recorda moltíssim la sensació que molts humans hem tingut en esta experiència insòlita per a nosaltres, sorprenent, dolorosa... Alemanys que volien anar a Mallorca saltant-se totes les normes sanitàries, peixets pels canals de Venècia, Trump que volia inocular desinfectants i calor dins del cos, tiranosaures-rex anant a llançar la brossa, gent tapant-se la cara amb fulles d’arbre perquè no hi havia mascaretes, drons transportant rotllos de paper de vàter... I morts, molts morts, molts d’ells deixant el nostre món de la manera més indigna i ignominiosa en un planeta que semblava haver esclatat d’ego... El món s’havia tornat boig. I el ser humà va mostrar el millor i el pitjor de la seua essència.

Recordeu? Durant més de tres mesos molts havíem viscut dins d’un submarí. No sabíem quin dia era: si dijous, dimarts o diumenge. Vivíem en “bucle”, en un món on la paraula i el concepte “agenda” havia desaparegut. Molts havien optat per fer economia de guerra: supervivència pura. No sabien quin anava a ser el seu pròxim sou. Alguns havien canviat el dia per la nit. Res importava. Era com un infinit, inquietant i gris dia de la marmota.

Un món aparentment distòpic. Sense cotxes als carrers, amb grans avingudes solitàries, paisatges urbans dantescos, silenci neguitós... La natura respirava, alleujada. L’aturada de l’activitat havia provocat que els nivells de contaminació a les grans ciutats baixaren. L’impacte hostil i agressor de l’activitat humana sobre el planeta s’havia reduït d’una manera notable en els quatre darrers mesos. Era la visió positiva d’una tragèdia de dimensions globals: merles passejant tranquil·lament per l’asfalt, peixets que lliscaven alegres enmig de l’aigua transparent dels canals de Venècia, un aire que et portava olors d’herba i mar, una llum que feia anys que no havies vist, conills i senglars furgant en contenidors ... Havia passat l’àngel exterminador? No. Era una pesta medieval en una època digital. Un avís a navegants.

El fet és que un àngel exterminador ha passat per algunes cases del nostre món des de fa quatre mesos. Silenciós, anònim, terrible, devastador... El famós àngel exterminador de l’Antic Testament ha passat per les nostres llars: per les llars sense ventilació del quart món, per les catxaperes de les ciutats superpoblades, pels apartaments amb aire condicionat, pels gratacels plens de vidre i glamur, per les llars digitals, amb domòtica aplicada... Perquè evidentment, “l’acollonavirus” ha fet molt més mal en societats on la pobresa és aliada dels virus desconeguts i mortífers.

Perquè, estimats i estimades lectors de CRESOL, a partir d’ara, a més de parlar d’abans i després de Crist (que per cert, ja no és aconsellable en textos històrics i arqueològics) podrem parlar d’abans i després del Coronavirus. Perquè el món mai serà igual. Canviarà l’escala de valors, reflexionarem sobre l’autèntic valor del ser humà, de la seua dignitat, sense importar l’edat, la condició social, el seu poder adquisitiu... perquè el virus de la Covid-19 afectarà l’economia, provocarà acomiadaments massius, capgirarà un món que hem conegut i que ara mateix començarà a girar en un altre sentit.

Perquè esta pandèmia ha deixat imatges inoblidables: la psicosi per un rotllo de paper de vàter, un home passejant un radiador, un altre que portava d’una corda una rabosa dissecada, algú amb una gallina lligada amb una cordeta, un individu disfressat de tiranosaure que anava a llançar la brossa tot respectant un pas de zebra, una velleta que baixava el gosset al carrer amb una corda, una senyora gran al supermercat que s’havia protegit el cap amb una bossa i s’ofegava, un dron que passava de balcó a balcó un rotllo de paper de vàter... Són imatges que haurien de constar en una antologia del surrealisme de supervivència, de la sublimació de la tragèdia a través de l’humor, la creativitat... Són relats que en el futur aniran construint-se i es contaran de generació en generació... Juntament amb d’altres que contaran com els governs de molts estats no van saber gestionar suficientment una emergència sanitària global de dimensions desconegudes. No van saber —o no van voler— escoltar els equips de científics, metges, epidemiòlegs, sociòlegs, matemàtics... De confinats, molts passaren a ser “confitats”. D’aquell temps en què vam estar dos mesos tancats a casa i que només pensar a llançar una bossa de papers era una aventura. D’infants esgarrapant portes perquè no podien amb el confinament... “Eixir”. El concepte i l’acció d’”eixir” es va convertir en el pal de paller, en la columna vertebral de molts cervells. Respirar fora de la mascareta. Tot això ho recordarem. I ho transformarem en relats. Relats que mostraran un pòsit de desconcert, desassossec, incertesa, dolor davant del desconegut... Perquè molts de nosaltres ens hem sentit per primera vegada interpel·lats pel nostre particular àngel exterminador, l’àngel de la mort. Amb dalla i capa. Perquè molts de nosaltres hem sentit la mort respirant-nos a la vora del coll.

Perquè efectivament, la pandèmia de la Covid 19 ha estat una experiència dolorosa, global, que ha soscavat una de les idees més consolidades en els darrers setanta anys al si de la societat occidental: la seua aparent solidesa i invulnerabilitat protegida per la tecnologia, la ciència, el poder sobre el medi i l’opulència desfermada. Perquè fa anys, hauríem pensat que tot això era un càstig diví per alguna cosa que havíem fet malament. I en certa manera potser és això. Però és un càstig molt humà. Un “autocàstig”. Una conseqüència de males praxis continuades.

A principis del 2018, en una reunió de tècnics i de científics al més alt nivell, algú va exposar un temor: que s’esperava una “malaltia X” a escala mundial. Seria potencialment causada per un nou patogen desconegut que encara no ens havia afectat. I que vindria d’algun animal i sorgiria en algun lloc deprimit del planeta.

Però la realitat és que el món ha sobreviscut a moltes pandèmies: a la Roma dels cèsars, la pesta antonina va deixar l’imperi sense cinc milions de persones. La pesta negra era una companya que durant l’Europa medieval va acabar amb uns dos-cents milions d’humans. La verola en va matar uns 50 milions, el mateix que la febre espanyola, ara fa justament cent anys. Recordeu la Sida? Doncs aquella malaltia silenciosa va eliminar uns 30 milions de persones als anys 80 i 90. De pandèmies n’hi ha hagut sempre. I sempre n’hi haurà, perquè els microbis, i en particular els virus, són organismes molt simples amb una gran capacitat per anar canviant.

Ara bé; la Covid 19 —el famós i maleït coronavirus— no només s’ha emportat centenars de milers de persones. Ho ha fet d’una manera global. I ha estat capaç de paralitzar el planeta. Més de la tercera part de la població de la Terra confinada. I sembla que ha posat en evidència la vanitat, l’arrogància i la prepotència d’una humanitat que es pensava indestructible. Perquè molts pensaven que el primer món havia construït una societat del benestar amb una mena d’escut antimíssils invulnerable. Quan feia molt que havíem deixat de pensar en el bé comú, en les persones i en el planeta. Perquè curiosament, este virus ha aconseguit deixar-nos perplexos, tristos i estupefactes davant de la desaparició de gran part de la generació humana que ha fet possible precisament el nostre nivell de balafiament i opulència, el nostre benestar, el nostre vertiginós i insaciable benestar. I hem hagut de dir-los adeu a molts amb el dolor de la solitud. Sense que ningú els acompanye, sense que ningú els mire. Perquè morir-se sol i sense poder respirar és una de les pitjors coses que ens poden passar en la vida. Perquè toca la dignitat de les persones, i indignifiquen col·lectivament la societat, el col·lectiu humà. Perquè esta societat havia estat capaç de crear residències on sobrevivien d’una manera llastimosa en moltes ocasions la part més valuosa i alhora més vulnerable de la societat. Negocis. Perquè el fet cert és que la meitat de les morts per la Covid-19 es van produir a les residències, un sector infrafinançat, ignorat i pres per interessos privats que no s’han comportat sempre de manera ètica. 50.000 ancians a tot Europa. Precisament ha desaparegut una part del col·lectiu que va permetre que ara mateix visquem com vivim. I això a alguns és el que més ens corprén l’ànima i el cor.

I la catàstrofe la recordarem perquè ha posat en evidència comportaments no-ètics i terribles que fan que encara pensem més en com volem que siga el món postcoronavirus: perquè alguns han posat per davant la pornografia sensacionalista, la intoxicació mediàtica, l’economia salvatge, els interessos electorals... a la vida de les persones. I el que és més: en general, els estats han demostrat ser unes màquines obsoletes, inoperants, lentes, dubitatives i amb molt poca pedagogia. Estats menuts, com ara Grècia, Portugal o Andorra, potser ens han marcat el camí de la humilitat, de l’eficiència i de la previsió. Perquè qualsevol persona que ha mort val molt més que qualsevol poltrona o qualsevol lloc en un consell d’administració. Perquè és possible que a l’ombra de la tristesa, el dolor, el patiment, la solitud i la mort hi haja hagut “persones” que s’hagen fet riques creant —o no— fàrmacs, desviant material sanitari d’un lloc a un altre, cobrant comissions per les mascaretes, o desviant avions amb material mèdic perquè han rebut un substanciós suborn d’algú altre...

Ens ho han fet creure. Hem begut d’aquella aigua: el sistema capitalista està basat en la circulació dels diners i, per això, hi ha la sensació de col·lapse. Centenars de milers de persones sense treball, temporalment... o no. Heus ací una altra incertesa. No només si morirem o no. També si treballarem o no. Quan un sistema es basa en la circulació i el moviment, quan tot això es deté, entrem en fallida, en col·lapse. En trauma col·lectiu i social. El nostre món, el que es mantenia d’una manera precària, s’acaba. Perquè el model de continu creixement econòmic no anava en paral·lel a un creixement ecològic, de bé comú, solidari, a una conservació del medi ambient. Perquè possiblement ara, quan tot açò s’acabe i les persones tornem a recuperar el somriure, caldrà planificar una economia sense creiximent, potser en hibernació: potser no treballar, no comprar, no consumir... com ho féiem abans. I repartir: el treball i la riquesa. La responsabilitat solidària dels drets i els deures. I regar els valors que sempre ens han fet créixer com a humans. I tot això ho hem de gestionar sense caure en el catastrofisme. Serà possible això? Començarem a valorar allò que s’és i no allò que es té? Possiblement ha calgut una pandèmia global, una crisi humanitària a escala planetària, perquè ens plantegem un tema cabdal col·lectiu: “podem viure millor amb menys?” És una oportunitat única, ara que el món ha parat màquines gràcies (o per culpa) d’un virus devastador, que ha posat en evidència el nostre sistema.

Perquè si alguna cosa ens ha ensenyat el coronavirus i el seu pas devastador per la Terra és la infinita vulnerabilitat del ser humà. Perquè a partir d’ara, anirem alerta quan direm que “el fenomen s’ha fet viral”. Perquè durant molt de temps “el fenomen” serà sinònim de virus. D’un virus —la Covid 19— que ens ha canviat les vides, els paradigmes vitals i la nostra manera de veure el món i si som intel·ligents, de cuidar-lo. A ell i a les persones. Perquè el virus no se n’ha anat. L’hem aïllat. I fins que no hi haja una vacuna contra la malaltia, estarem en perill. Sobretot les persones més vulnerables.

Perquè la maleïda Covid-19 ha deixat en evidència una part important de la sanitat als països desenvolupats: la progressiva desaparició de la medicina pública i de qualitat a favor d’una sanitat privada que durant els darrers anys ha anat creixent d’una manera exponencial. Retallades molt bèsties de la sanitat pública que s’havien fet des de fa uns vint anys i que havien deixat molt dèbil la pública i que ens portava a una situació en alguns llocs del món certament obscena: només se salvarien els rics. I només ens ha salvat la professionalitat, la vocació d’aquells herois sense capa: sanitaris, metges, personal que ha viscut d’una manera terrible la pandèmia. I que més que aplaudiments necessiten mitjans per a treballar dignament, eficientment.

Però el millor del món també va funcionar: l’associacionisme, la societat civil va solucionar moltes coses. I la solidaritat, el bé comú, compartir... va començar a mostrar el millor de l’espècie humana. Perquè els ciutadans europeus eren exemple i referència: quan s’abocaven als balcons. Els balcons de la gent, anònima, que havia decidit quedar-se a casa per tal de salvar vides. Una societat en marxa que va començar a fer respiradors 3D, amb la col·laboració d’empreses com SEAT o Airbus, mascaretes... Gent que s’oferia a fer la compra a altra gent... gent que es vertebrava d’una manera natural, solidària. I científics que treballaven amb uns temps rècords en l’obtenció de remeis, de vacunes. I on els protocols que en una situació normal tardarien tres mesos els feien en tres dies. Més herois sense capa. Perquè la pandèmia de la Covid-19 no és una guerra, encara que alguns s’hagen entestat a fer-ne la metàfora fàcil i ximple. No és una guerra contra un enemic intel·ligent. És una crisi humanitària, de totes i de tots, global. Una pandèmia que necessita la solidaritat col·lectiva, la paciència intel·ligent, la resiliència col·laborativa.

Milions de persones sense treball, empreses paralitzades, negocis grans i menuts desfets, autònoms sense present i amb un futur incert... I sobretot, una paradoxa: encara que el sector cultural ha estat tocat de mort, va estar precisament la cultura la que també va ajudar a fer del confinament molt més amé. Més herois sense capa. Gràcies als professionals de la cultura, vam poder consumir productes culturals que ens ajudaven a suportar una situació insòlita: llibres, sèries, visites virtuals, cançons... Perquè vam descobrir que a banda de pixar, cagar, reproduir-nos, menjar i dormir, hem vingut al món per tal de matar l’avorriment: treballar, guanyar-nos la vida i entretenir-nos. Vam descobrir que els creatius féiem la vida més entretinguda, més reflexiva... En definitiva, féiem bullir l’olla. Clar i alcoià: sense els aliments i la cultura el confinament hauria estat un infern. Una creativitat que es resumia amb una paraula: el balcó.

Perquè un dels espais que hem recuperat en els últims mesos és el balcó. El balcó com a catarsi creativa, com a sublimació de la terrible experiència, de la incerta experiència. Un balcó ara i altar des del qual valorem les petites coses. Curiosament el Joan Petit quan balla cantat per una dotació de la policia d’Algaida, a Mallorca, demostrava que les persones som molt més que química i trossos de vísceres juntes en un cos.

Unes experiències que potser havíem oblidat perquè el brogit del món hiperglobalitzat i megaconsumista ens havia amagat el bosc de la senzillesa, dels plaers i de les emocions. I què em dieu de la comunicació? Possiblement no hem parlat més per telèfon com ara... Parlar, escoltar, somriure encara que no ens veja ningú. Perquè el ser humà és una màquina d’estimar. I d’adaptar-se.

Les conseqüències de la terrible pandèmia no s’apreciaran fins d’ací a uns mesos, quan algunes coses tornen a una certa normalitat. Perquè les ferides en el teixit social global seran profundes. Un terç de la població mundial confinada s’ha convertit en una oportunitat no només per a posar en dubte com vivim, sinó també per a dibuixar escenaris de futur alternatius. Hem d’aprendre moltes coses, perquè si bé d’epidèmies n’hi ha hagut sempre al llarg de la història, la del coronavirus ha aportat un paràmetre nou: la rapidesa en què l’epidèmia ha esdevingut pandèmia té relació amb la manera que hem estructurat l’economia global, hiperaccelerada, hiperconnectada... El virus va volar i es va instal·lar en tres hores a 2.000 quilòmetres de distància. Perquè és un virus que —aparentment— ha passat d’animals a humans, ja que nosaltres —l’autèntica plaga— hem anat ocupant zones salvatges on abans no hi havia presència humana. De manera que la font és ecològica i l’expansió és econòmica. 

Perquè el que haurem de fer és un món més just on la gent que no viu bé no s’haja de fotre la primera cosa que es mou per terra. Perquè haurem de fer un món amb una societat més homogènia, més igualitària, on es viurà millor amb menys.

De què depén? Dels governants, de les societats, de disminuir les hores de treball i repartir-les, de considerar la gent gran com un patrimoni a cuidar i no com un negoci, de racionalitzar el consum d’energia i els recursos, de crear economies solidàries, d’impregnar d’ètica el capitalisme que últimament s’ha tornat salvatge i global... I recuperar el bé comú, perquè no tot està basat en el guany obscé i el creiximent.

Pitjor que la crisi del petroli, pitjor que la crisi del 2008... Perquè les crisis en el sistema capitalista fred i calculador, són cícliques. Però esta és especial: alguns especialistes diuen que en 15 o 20 anys vindran altres catàstrofes de canvi climàtic i ecològic. De nosaltres depén reconduir-les i evitar-les. Potser amb un canvi de paradigma: perquè l’opulència i l’obscenitat social només ens portarà a la fi del planeta. Així de fàcil, lògic i terrible.

I no ens enganyem: d’esta tragèdia eixiran brots verds: criatures, llibres, cançons... Des dels balcons del món. Des dels balcons d’una nova Europa. D’una Europa que s’ha de repensar perquè honestament crec que ens ha fallat: com a col·lectiu i com a idea. Perquè el coronavirus canviarà el món. Perquè és molt més que una guerra: és una prova de la nostra humanitat. És una baula més del procés d’hominització. Perquè hem d’aconseguir societats conscients, solidàries, lliures, col·lectives, vertebrades, teixides sobre el canemàs del civisme, la cultura, l’ètica i uns valors que van molt més enllà de l’interés i l’egoisme.

Ho recordarem tot. Moments insòlits, graciosos, terribles i incerts. Carn de guió televisiu, vísceres de trames audiovisuals. Moments incerts en què el ser humà es mostra vulnerable, feble, desemparat. Igual que fa 2 milions d’anys. Però que indica la solidaritat, l’humor, l’empatia... I recordareu per a sempre més el paper de vàter, autèntic fetitxe, un objecte de culte per a una societat que recordava entre núvols que fa cinquanta anys molts encara es netejaven el cul amb un espigó, que rascava, torcava i pentinava.

I com a colofó, plantege una proposta: hem d’instituir el dia —o els dos o tres dies— del Coronavirus. El moment en què tot va canviar. I que la gent en aquells dos o tres dies recorde el que va passar, i es tanque a casa. Que siga la memòria respectuosa, global i conscient d’allò que va passar i de la gent que ens va deixar. Tot el món tancat: com a homenatge i memòria als que ens van deixar. Com un dia d’acció de gràcies. Perquè aquella apocalipsi va acabar amb el món que coneixem, aquell del consum eixelebrat. Perquè som els supervivents d’un holocaust que va provocar un canvi de paradigma. Un món millor.

Ara, quan tot açò sembla que torna a normalitzar-se, algú demanarà un minut de silenci. Però potser l’hauríem d’haver fet quan els problemes eren més que les solucions, quan hom pensava més en mesures polítiques i econòmiques que no pas humanitàries. Un minut de silenci que demostrarà no només respecte pels morts sinó respecte per la gent que en sap. La gent que ens va salvar d’una experiència que no oblidarem mai. I que ens hauria de fer repensar el món. Un món que ha de ser més net, més ètic, més solidari i més just.

Des del balcó de ma casa, en directe, per a Cresol, Vicent Artur Moreno.