Joan Baptista Anyés (València 1480-1553) fou un prevere, teòleg, poeta i prosista en llatí i en valencià. Sempre va estar pròxim a la noblesa valenciana, fins i tot durant la revolta de les Germanies. En l’àmbit espiritual i intel·lectual es va decantar per la devotio moderna i per l’humanisme. Va escriure, entre altres coses, diverses Apologiae, Panthalia (còdex manuscrit que es conserva a la seu de València), La vida de sant Julià (en valencià i en vers) i l’obreta d’on hem extret el text següent, dedicada “A la devoció dels bons i devots llauradors del camí de Morvedre i de tot el Regne de València”. Xavier Martí.

Gran i folla pressumpció és follament presumir que per una morta devoció que el pecador, quisvulla que siga, té a algun sant, i no per causes legítimes, que per açò tantost ha d’atényer tot el que desitja i demana. I no menys follia és amar per vans i temporals interessos i no pels béns de la immortal ànima espirituals.

[...]

¿I què pot ser major descuit que amb sol·licitud sobrada cercar i voler els béns de la carn mortal, i tant descuidar-nos dels béns de la immortal ànima? Amor, per a ser justament estimat i acceptat ha de ser pur i no en res interessat; com és un parlar del gloriós Jeroni que diu: Non uere diligit quia sua tantum utilitate diligit, que vol dir: “En veritat no ama qui sols pel seu interés i utilitat ama”. I encara que digué el gloriós rei David: Inclinaui cor meum ad faciendas iustificationes tuas in æternum, propter retributionem [Sl 119,112]; perquè Déu és, en veritat, la principal i última retribució de nostres bons serveis: amant i servint a Déu, l’amem i servim per ell mateix.

Com digué en el Levític: Primogenitus meus Israel: ego merces tua magna nimis (1). Mostra’s que el principal interés per què havem d’amar i servir a Déu i als sants és per ells i pel que són i valen. A Déu, per ell mateix i perquè és el nostre últim, millor i major bé, en el qual és tota nostra salut, vida, bé i glòria. I havem d’amar i servir als sants com a molt a Déu acostats, amats, amics i servidors, afavorits d’aquell, perquè ens afavorixquen i impetren de Déu els beneficis i mercés, i remeis de nostres necessitats i mals. Per tal que, fets lliures dels impediments de mals i culpes, en fi, sigam mereixedors de ser en els Cels acollits en la seua gloriosa companyia i, amb ells lloant i magnificant les excel·lències de Déu, fruïm de l’eterna gloriosa vista divina.

Mes, perquè són destorbs de nostra pensa, mal amb Déu concorde, i esta nostra vida mortal no pot conservar-se sense les coses a aquella necessàries, com és salut i béns temporals, en els quals es comprenen les coses a nostre govern necessàries, com són els fruits de la terra, és justa cosa a Déu, principal i sol donador de tot bé, principalment amem i servim, i als seus sants aprés d’ell amem i servim i invoquem, perquè de Déu ens atenyen les misericòrdies i mercés que tenim necessitat.

(Fragment adaptat)

(1) La cita no és del Levític; és un combinació de “primogenitus meus Israel” [Israel és el meu primogènit], que és del llibre de l’Èxode (4,22), i d’”ego protector tuus sum et merces tua magna nimis” [Jo soc el teu escut i la teua recompensa serà molt gran], que és del Gènesi (15,1).

Font: Joan Baptista ANYÉS: La vida, martyri y translació dels gloriosos martyrs e reals prínceps sant Abdó y Senén: E la vida del gloriós bisbe e martyr sant Ponç, advocats dels llauradors contra la pedra y tempestat, Joan Navarro, València 1542, fol. 24-25. N’ha fet l’edició moderna Max Cahner: Joan Baptista ANYÉS: Obra catalana, Barcelona 1987. Josep Luís Cebrián i Molina ha editat els capítols referits als Sants de la Pedra: La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén, Ulleye, Xàtiva 2010.