Seria ociós referir ací quins han estat els efectes perniciosos del darrer exemplar de coronavirus que ha botat cap als humans. Les terribles seqüeles de mortalitat que està deixant només són comparables amb les de la darrera gran pandèmia que va sofrir la humanitat: la grip de 1918. En aquells temps hi hagué les condicions d’amuntegament i apilotament dels soldats en les trinxeres; ara no se sap exactament què és el que ha motivat l’aparició d’este coronavirus, però la veritat és que a les persones llegues en la matèria ens resulta curiós, motiu de xarrades de café, però al capdavall la qüestió de l’origen ens resulta prescindible. Perquè allò que en realitat ens ha preocupat i ens preocupa ha sigut, en primer lloc, les òbvies repercussions en la salut i la mortalitat i, ja després, les conseqüències econòmiques i, per tant, socials que esta malaltia general ha provocat.
D’entrada, hi ha hagut un col·lapse general de l’economia; una cosa inèdita en la història econòmica contemporània. Mai, mai, s’havia aturat la màquina econòmica de la manera en què ho ha fet ara. Si pensem en qualsevol dels conflictes bèl·lics, més enllà dels patiments humans hi ha la generació de riquesa de la indústria bèl·lica i les seues activitats auxiliars; això des de la Primera Guerra Mundial. Ara, però, no ha sigut així. L’única manera eficaç de parar l’extensió de la pandèmia ha sigut el confinament, quasi general, de la població fins que la malaltia ha remés fins a límits inapreciables.
Eixe confinament, ja ho sabem també, ha suposat, d’entrada, immenses pèrdues per als xicotets comerços i la xicoteta indústria que, en no poques ocasions no ha pogut sobreviure. Potser precisament per este context de desolació, causa perplexitat la notícia, propiciada per Forbes, relativa a les grans fortunes nord-americanes que han vist incrementar substancialment la seua riquesa. A Espanya la cosa ha anat de manera semblant i els megarics també han crescut, més encara, en milions d’euros. Un sector de la premsa ha aprofitat per a postular un corol·lari: cal aplicar impostos específics sobre les grans fortunes.
Esta, però, com sol passar, és una part de la realitat. L’altra és que, seguint el baròmetre de la mateixa font Forbes, hom constata que, en paral·lel al desembarcament dels pandemics profiteers hi ha un menor nombre de bilionaris en el món. A tall d’exemple: en els dotze dies previs a la darrera actualització d’abril van «desaparéixer» 226 noms de superrics la llista. És a dir, que l’augment dels megamilionaris ha estat compensat per la desaparició d’un bon grapat de fortunes pertanyents als amants dels milions. I és que açò és la conseqüència lògica del neoliberalisme, del model econòmic que s’ha anat imposant a partir de la crisi del petroli de 1973, assajat sobretot al Xile de Pinochet, i que ha anat estenent-se, primer a l’Anglaterra de Margaret Thatcher, després als EUA de Ronald i, més tard, amb l’impuls de les noves tecnologies, a la resta del món.
El fenomen pot aparentment sorprendre’ns, però és força complex, més del que pareix. Max Weber ja ens va donar una explicació: els capitalistes no són aquells que busquen la riquesa, sinó aconseguir més riquesa encara. Podem pensar que este fenomen no és cap invenció moderna, perquè ja els fenicis comerciaven precisament per això, per aconseguir riquesa. Per això Weber continuava explicant que la gran novetat del capitalisme es basava en el fet que els capitalistes autèntics no produïen riquesa per a gaudir-la, sinó per ser més rics encara, cosa que tenia a vore, segons l’esmentat sociòleg en les arrels del protestantisme i, molt singularment, del calvinisme. Joan Calví, evidentment, havia detestat el sagrament de la confessió, llavors sols quedava el camí de la gràcia per a arribar a la salvació. El problema de la salvació, però, continuava sense resoldre’s, perquè Déu salva a qui vol; pensar que les bones obres poden salvar-nos seria una cosa així com una relació contractual entre Déu i l’home, cosa que seria una blasfèmia, per la qual cosa Déu salva qui vol i quan vol, cosa que deixa el ser humà més perplex encara davant del tema de la salvació: si les bones obres no són suficients per a gaudir de la vida eterna, si no puc fer res per salvar-me, ja que sols em redimix la gràcia, ¿he de viure en l’angoixa permanent?, o ¿potser hi ha un mitjà per saber que estic en el camí de la salvació? Joan Calví va aportar un barem objectiu a esta qüestió: Déu ens deixa signes perquè sapiam que estem entre els escollits, i eixos rastres objectius del fet que estem salvats, venen conformats perquè les coses ens van bé en esta Terra, i eixa manera objectiva de mesurar que ens va bé és la riquesa. D’ací que la riquesa és el signe objectiu que estem en el camí de la salvació. Esta peculiar manera d’entendre el cristianisme, basada teològicament en la paràbola dels talents, va suposar per als seguidors d’esta confessió cristiana la cerca de la riquesa no per a beneficiar-ne sinó, simplement per tindre’n més, ja que era el signe de la salvació.
Esta manera de concebre la vida la podem observar a la ciutat de Ginebra, potser la ciutat amb més capital acumulat del món, però lluny de mostrar la seua magnificència en les cases o en la ciutat, impera la discreció arquitectònica més absoluta. Als Estats Units la cosa no va anar així del tot. Mostrar la riquesa acumulada és una cosa normal, fins i tot necessària, de manera que és molt comú quan dos persones es presenten indicar els diners que es guanyen a l’any. Dit això, allà els milionaris conserven dos tradicions de l’antic purisme: d’una banda retornar a la societat part d’allò que la societat els ha donat, siga en col·leccions d’obres d’art, siga en obres filantròpiques; d’altra, la necessitat de continuar el somni americà, de començar des de no res, per la qual cosa no són pocs els ultramilionaris que lleguen als seus fills una part simbòlica del capital acumulat perquè, així, ells també puguen tindre l’oportunitat de començar de nou.
Esta manera de procedir, sobretot pel que fa a la filantropia ‒l’altra no es contempla‒ és el que comença a manifestar-se entre els megarics d’Espanya. A imitació dels col·legues bimilionaris dels Estatus Units, els espanyols estan prodigant-se també en obres de filantropia, més encara arran de la crisi. Esta actitud, diguem-ne caritativa, ha trobat una forta resposta des de partits i organitzacions de l’esquerra ubicada més enllà del PSOE, que reclama un impost no sols per a les grans fortunes sinó també pel patrimoni, postura que ha estat fortament contestada.
L’impost a les persones molt riques té tiró popular. «Que paguen els rics» sona com un mantra que, curiosament, és propalat per persones que han accedit a un estat de riquesa que no han aconseguit pel seu esforç, sinó pel pressupost públic i de la situació de privilegi que se’n deriva.
També des de mitjans de comunicació d’esquerra s’ha apel·lat al fet que, en ocasions especials, com ara la Segona Guerra Mundial, s’ha recorregut a este impost. Vista la qüestió amb objectivitat, sembla que un país pertanyent a la Unió Europea, o simplement que vol mantindre un cert estàndard de vida, no pot obrar en este àmbit alegrement. El motiu és simple. Este impost als rics no existix en altres països europeus, tret de Noruega, Suïssa i Holanda on, per altra banda, la tributació per a les grans fortunes és molt inferior a la que demanden estos grups polítics. El risc d’aplicar unilateralment estos tributs pot provocar o bé la migració de capitals o, allò que és pitjor, la desincentivació inversora d’estos rics i d’altres capitalistes potencials que al cap i a la fi són els qui creen ocupació. La contradicció en què ens movem és evident: ens agradaria que canviara el sistema però, alhora, exigim el nivell de vida de què gaudim. En conseqüència, dubte que molts dels que criden demanant l’impost estigueren massa d’acord en les conseqüències econòmiques que estes mesures provocarien a llarg termini.
I és que, en uns temps tan interconnectats a tots els nivells, és força difícil que un país avançat puga anar per lliure no sols en matèria econòmica, sinó també en polítiques fiscals. És evident que s’ha de caminar cap a una major harmonia social, que cal acabar amb les fractures socials que s’obrin no sols dins dels països sinó entre societats de diversos continents. Això és cert, entre altres coses perquè és impossible mantindre els nivells actuals de consum i els consegüents malbarataments de recursos. A principis de juliol les dades econòmiques mostraven una franca recuperació econòmica als EUA. Esta recuperació s’havia obrat preterint les mesures de seguretat que s’han aplicat a Europa en general i a Espanya en particular; però el cost en nous contagis i morts és terrible; però gràcies a eixa recuperació les borses europees i també l’espanyola pugen, i l’anhelat creixement econòmic mitiga l’atur. Són les contradiccions del capitalisme.
Per tant, mentres la societat, tots i cada u de nosaltres, no ens conscienciem que cal anar canviant els hàbits de consum, que cal anar fent passes graduals però efectives cap a un altre model social, no tenim dret a queixar-nos de l’actual estat de les coses.