D’antuvi m’apresse a aclarir que el títol d’este escrit no té cap connotació pejorativa, ni res semblant; es tracta d’una metàfora descriptiva, que a rengló seguit intentaré explicitar.

És evident «el pes» que tenen els bisbes en la línia pastoral de les diòcesis, semblant al que tenen els rectors en les parròquies. El dinamisme, o en sentit contrari, la inanitat, que generen és desmesurada respecte a les distintes realitats i sensibilitats que conformen el conjunt de la diòcesi. Esta desproporció no és imputable al cent per cent a la personalitat o tarannà pastoral del bisbe. Es tracta d’una situació de fet i propiciada per la configuració monàrquica de l’Església. La disposició personal del bisbe pot suavitzar però no eliminar el caràcter referencial del seu ministeri.

En la comprensió d’esta realitat episcopal hi ha dos elements decisius que l’emmarquen i la fan possible: l’elecció i el caràcter vitalici del ministeri. Qui, com i amb quins criteris s’elegix, i el caràcter vitalici de la tasca pastoral. Cal dir de bell nou que tots dos principis –l’elecció i la durada– s’oposen radicalment als valors democràtics que configuren la cultura actual. Oimés: igualment s’oposen –si més no, en l’elecció– a la praxi del primer mil·lenni de l’Església, alhora que resulta estrany i lesiu a la concepció de l’Església com a Poble de Déu.

¡Ens podem imaginar com canviaria la dinàmica i la praxi episcopal i diocesana si els bisbes foren elegits pel poble de Déu! Si a hores d’ara els bisbes «cauen» sobre les diòcesis com si foren uns paracaigudistes, vinguts de dalt cap a baix, del vèrtex a la base, l’elecció democràtica seria exactament el contrari, l’expressió i la manifestació de la base eclesial.

A més de dinamitzar l’església diocesana totalment, l’elegit i nomenat pel Papa sabria què esperen d’ell, quines esperances i projectes pastorals han propiciat el seu nomenament. Una praxi així és més eclesial, corresponsal i transparent que no com ocorre ara, en què la sorpresa i els poders fàctics eclesiàstics, sempre ocults i secrets, tenen l’última paraula. La frase la coneixem, però no la seua aplicació: qui ha de presidir tothom, siga elegit per tothom.

L’altre vector que cal tenir en compte és el de la durada del ministeri episcopal. El sociòleg Javier Elzo afirma que el poder dels papes i dels bisbes hauria de tenir un límit de temps, huit o deu anys sense reenganxament possible. Un suggeriment que caldria polir i estudiar.

De fet en molts ordes religiosos, des de temps fundacionals, s’aplica un límit temporal a les funcions abacials perquè les responsabilitats vitalícies arrosseguen indefectiblement percepcions esbiaixades de la realitat. A més, per a les cristianes i cristians, el poder és servei i cal maldar perquè no es convertisca en privilegi. Un bisbe després d’exercir la tasca pontifícia durant deu o dotze anys, hauria d’esdevenir responsable d’una parròquia i compartir el ministeri sacerdotal per al qual va ser ordenat, sense cap estatut especial.

Com en molts altres àmbits eclesiàstics, la profecia ens ve de fora, de la societat civil. Tant de bo, el bisbe de Roma tinga el coratge d’implementar canvis estructurals al si de l’Església que faciliten la renovació interior, dinamitzen el pluralisme realment existent, incremente la corresponsabilitat de tothom, dignifique el poble de Déu i esmene el clericalisme jeràrquic.

D’esta manera l’Església podria aparéixer íntegrament –ad intra i ad extra– com un far que oriente la societat a cercar horitzons d’humanitat i espiritualitat.

La redacció em demana que done la benvinguda en nom de Cresol al senyor bisbe Vicente Juan. Benvingut, senyor bisbe! Que el retrobament amb la nostra benvolguda diòcesi de València siga acollidor. Vivim en la certesa que la diòcesi de València és un lloc on se’ns vol de manera incondicional i se’ns acull sempre. Eixa és la identitat més profunda de la diòcesi a la qual pertanyem tots.

Celebrem la seua arribada, mirant cap avant, sostinguts per la presència de Jesús, immers en el seu cos que és l’Església. Vivim amb confiança, a pesar de tantes contrarietats. Li oferim, com a tots els bisbes, estes pàgines modestes que, durant molts anys, li hem enviat de forma amistosa allí on ha estat.

Què li podem desitjar? Que el record agraït de tots els anys de ministeri i de treball apostòlic suscite en vosté noves energies, en favor de tots nosaltres, per al testimoniatge de fe obert als vastos horitzons de la cultura contemporània. El món de la universitat civil i laica necessita presència humil i diàleg sincer.

Permeta’ns que li expressem allò que alguns cristians reflexionem: «L’exercici del poder dels papes i bisbes hauria de tindre un límit en el temps: huit o deu anys, sense reenganxament possible» (Javier Elzo). El millor seria, després d’un temps, tornar a la diòcesi d’origen i situar-se com un capellà corrent; millor en comunitats perifèriques de la ciutat o en pobles menuts. Serien tot un exemple per als preveres.

Hi ha maneres de ressituar-se en les diòcesis que em semblen anacròniques, i del tot perfectibles. I, per favor, que ningú apel·le a l’Esperit Sant per a explicar els nomenaments que es fan de manera autocràtica.

La impressió que causa és que estem en una institució que administra el poder (i molts altres béns) d’una forma lamentable.

He tractat de ser breu però sincera. És allò que pense jo, i molts altres. Soc dona; laica, sí; però cristiana; d’eixes que van a les reunions que convoquen per a un sínode diocesà, que molt pocs creuen que servisca per a posar en el centre la forma de vida de Jesús i per a resoldre alguns dels problemes que té plantejada l’Església diocesana.

La meua fe és esperançada, no soc fatalista ni resignada. De moment dic el que pense... I no calle, com altres, «raboses xafarderes».

Som valencians i tenim com a patrons a vencedors (València vol dir “valentia” i Vicent vol dir “vencedor”). Confiem. Paciència. Temps al temps! Tot arribarà. Disculpe. Gràcies.

PRESSUPOST 2020: 16.276 euros

A COMPTE: 9.250 euros

- En el 2019 hem arreplegat els diners suficients per a les edicions ordinàries de 2019, de Cresol i Cresolet. Gràcies a tots.

Necessitem l’ajuda de tots els preveres, i també la dels lectors: 50 euros en concepte de subscripció anual.

- Noves dades bancàries en Caixa Popular: IBAN ES45 3159 0045 1125 5113 1424

(Titular: Parròquia de Sant Josep Artesà de València).

INFORMACIÓ CONSELL DE LA REVISTA

- Reunió del Consell de Cresol, dilluns 17 de febrer

- Pròxim número: dia 1 de abril de 2020.

PER AL 2020 CRESOL RENOVA LA CRIDA ALS LECTORS I COL·LABORADORS

Què pots fer per a ajudar-nos? Fes una oració per la missió de la revista, difon la seua causa i col·labora econòmicament.

Coneixes el balanç econòmic. Et fem una crida perquè col·labores en el seu sosteniment econòmic i perquè valores la seua labor al servici de la comunicació diocesana en l’Església de València.

La revista necessita de la teua ajuda i del teu compromís. Telèfon: 690219575.

El gobierno de España quiere aprobar una legislación sobre la eutanasia. El acuerdo de gobierno firmado por el PSOE y Podemos recoge en su punto 5.1 lo siguiente: “Derecho a muerte digna y regulación de la eutanasia. Daremos una respuesta jurídica, sistemática, equilibrada y garantista a las demandas sostenidas de la sociedad actual en relación con el final de la vida. Para ello, impulsaremos una Ley de derechos y garantías de la dignidad de la persona ante el proceso final de su vida, así como la Ley Orgánica de Regulación de la Eutanasia, y su inclusión en la cartera común de servicios del Sistema Nacional de Salud”. El debate sobre un tema de estas características debe hacerse en el orden correcto, para no empezar construyendo la casa por el tejado. Y el orden correcto pasa por que el estado garantice una vida digna, antes de debatir sobre una posible muerte digna.

Para considerar que alguien tiene la libertad de disponer de su vida al final de la misma, debería enfrentarse, al menos, a distintas opciones equiparables entre sí. En caso contrario, no podemos considerar que tiene libertad para elegir. En España, la accesibilidad a unos cuidados paliativos adecuados al final de la vida no alcanza al 50% de la población, existiendo una brecha de inequidad en el acceso a los mismos muy relacionada con la renta y el código postal. La experiencia de otros países muestra que allí donde se implanta la eutanasia, a menudo se paraliza la inversión para el desarrollo de los cuidados paliativos. El desarrollo de los cuidados paliativos para toda la población es imprescindible antes de poder debatir sobre las condiciones en las que aplicar la eutanasia.

Por otro lado, las familias se enfrentan a misiones casi imposibles cuando uno de sus miembros afronta el final de la vida. La ausencia de permisos y excedencias laborales por cuidado de un familiar enfermo condenan a los cuidadores a una situación de estrés con un alto riesgo de convertirse en una presión inconsciente sobre el enfermo. Las ayudas a la dependencia que no llegan, la ausencia de facilidades para las adaptaciones en el hogar, etc., son dificultades que hay que afrontar con anterioridad al debate de la eutanasia, para evitar que la decisión del enfermo esté condicionada por la presión laboral y vital que experimentan sus familiares a cargo de los cuidados de enfermos crónicos o terminales.

Hay que tener en cuenta que las condiciones laborales de los trabajadores del mundo de los cuidados (auxiliares de ayuda a domicilio, trabajadoras de residencias de ancianos, técnicos en transporte sanitario…) son de una tremenda precariedad y muchas veces, de auténtica explotación. Es preciso una mejora real de las condiciones laborales de los trabajadores de este sector, para garantizar una asistencia profesional en condiciones adecuadas, de modo que se garantice un trato adecuado al final de la vida. La Ley de Dependencia ha sido una ley para continuar aumentando el negocio de grandes empresas de la construcción, como Sacyr o ACS, a las que se les han adjudicado gran parte de los contratos públicos de asistencia, y no una ley al servicio de las familias con personas dependientes.

Conviene también preguntarse acerca de las consecuencias sociales de una posible aprobación de la eutanasia, en concreto cabe preguntarse qué pasará con la conciencia social acerca del suicidio. El suicidio es la primera causa de muerte no natural en España. Con la legitimación social del suicidio, implícita en la aprobación de la eutanasia, los planes de prevención e intervención en suicidio perderían su sentido, con las consecuencias sociales que tendría.

La llamada “demanda social” en la que PSOE y Podemos justifican la regulación de la eutanasia surge más bien de una gran confusión de conceptos en el campo de la atención sanitaria al final de la vida, lo cual dificulta enormemente un debate social adecuado sobre la necesidad o no de esta ley. Por ejemplo, se suele hablar de distintas formas de eutanasia (activa, pasiva, indirecta…) y de esa manera es más difícil distinguir entre el encarnizamiento terapéutico (que todo el mundo rechaza) y el causar la muerte de una persona. La propia palabra “eutanasia” que etimológicamente significa “buena muerte” genera confusión. ¿Quién no desea una buena muerte? ¿Sólo las muertes causadas a base de inyecciones letales serán buenas? Conocemos a muchas personas que han tenido una buena muerte a lo largo de la historia. La buena muerte no empezaría a raíz de una aprobación de la eutanasia en nuestro país.

Es deber del estado garantizar una vida digna antes que una muerte digna. No nos negamos a que se debata sobre la eutanasia una vez garantizadas estas condiciones. Pablo Iglesias, en el debate de investidura de Pedro Sánchez afirmó: “no hay libertad sin llegar a fin de mes”. Es evidente que muchas personas en España hoy no llegan a fin de mes. No hay por tanto libertad de elección. No se da la premisa básica. Aprobar la eutanasia sin un debate social que contemple ampliamente todos los aspectos sociales, laborales y culturales sería precipitado e injusto. Solo cuando se garantice una vida digna hasta el final puede el Estado plantear el debate sobre el suicidio asistido y la eutanasia. El gobierno del PSOE y Podemos tiene una legislatura por delante para trabajar por una vida digna. Que se dediquen a ello y cuando esto esté resuelto abran el debate sobre la muerte digna. Aprobar la eutanasia ahora supone aceptar que la decisión de la persona sobre el final de su vida será libre, cuando la realidad social, laboral, de falta de cuidados, etc… le impide tomar esa decisión con libertad.

Cal insistir freqüentment en la necessitat de millorar la transparència econòmica en les parròquies i també en l’àmbit diocesà. Algunes diòcesis –i també algunes parròquies– ja han creat un Portal de Transparència Econòmica, una plataforma informativa d’accés lliure que permet a qualsevol usuari disposar, en temps real, de la més completa informació econòmica.

El dia de l’Església Diocesana, s’apel·la a la nostra fe i a la nostra caritat provada, perquè ajudem econòmicament l’Església diocesana. Estic d’acord, i em sembla bé... Però insistisc: cal avançar en una millor i més detallada transparència econòmica en l’àmbit diocesà. La informació econòmica sobre les entrades i eixides de 35.642.214,75 euros no es pot resoldre en una quartilla de 4. Els laics adults necessitem una major informació, sobretot quan en altres Esglésies diocesanes s’està fent i ens passen davant.

Sovint escolte en el meu bufet d’advocada alguns comentaris, i no sé què respondre.

Compartisc alguns interrogants, sobre els quals desitjaria trobar alguna explicació:

• ¿Qui em pot aclarir si va haver-hi una quantiosa indemnització per acomiadament d’un alt càrrec de la Universitat Catòlica?

• ¿Qui em pot informar si va haver-hi un enviament a Roma, d’una important quantitat econòmica, després de la visita del papa a València?

• ¿Qui em pot explicar si va haver-hi alguna irregularitat econòmica “fosca” en la parròquia de sant Nicolau, en l’etapa de l´anterior bisbe?

La transparència és una de les condicions teòriques necessàries perquè una estratègia d’evangelització sinodal siga eficient. La transparència exigix que estiguen clares i accessibles al públic totes les resolucions preses per les jerarquies, així com les seues bases o fonaments. Així mateix, el concepte també es trasllada al de la corrupció, quan es combat la corrupció, quan s’expliquen decisions i circumstàncies, i quan s’admeten errors.