Sovint se sent dir que les parròquies del segle XXI «hauran de ser menys sacramentalistes, menys ritualistes i menys clericals. I més caritatives» (José M. Vidal). Compartisc amb l’autor que «socórrer els que el coronavirus deixarà en la cuneta de la vida haurà de ser la funció prioritària de les parròquies, si volen tornar a guanyar-se un buit en el cor del poble».

Comente.

1. Els rituals comunitaris construïxen un món social. I l’Església, Mare i Mestra en la caritat social, conserva molts rituals que generen una comunitat viva i participativa. En un món orfe d’ideologies, cal un llenguatge comú, l’únic imaginari que no s’apaga, el depòsit de ritus i símbols als quals es torna una vegada i una altra, per a regenerar mecanismes socials.

El filòsof coreà Byung-Chul Han (Seül, 1959), en el seu últim assaig (La desaparición de los rituales, Herder, 2020), afirma que la conversió de la producció i el rendiment en valors absoluts està desritualitzant cada vegada més la societat, i això és greu.

«La desaparició dels rituals assenyala sobretot que, en l’actualitat, la comunitat està desapareixent. La hipercomunicació, conseqüència de la digitalització, ens permet estar cada vegada més interconnectats, però la interconnexió no porta amb si més vinculació ni més proximitat. Les xarxes socials també acaben amb la dimensió social en posar l’ego en el centre. Malgrat la hipercomunicació digital, en la nostra societat la soledat i l’aïllament augmenten. Hui se’ns convida contínuament a comunicar les nostres opinions, necessitats, desitjos o preferències, fins i tot al fet que contem la nostra vida. Cadascú es produïx i es representa a si mateix. Tothom practica el culte, l’adoració del jo. Per això dic que els rituals produïxen una comunitat sense comunicació. En canvi, hui preval la comunicació sense comunitat. Cada vegada celebrem menys festes comunitàries. Cadascú se celebra només a si mateix. Hauríem d’alliberar-nos de la idea que l’origen de tot plaer és un desig satisfet. Només la societat de consum s’orienta a la satisfacció de desitjos. Les festes no tenen a vore amb el desig individual. En el joc col·lectiu un no procura satisfer el seu propi desig. Ans s’entrega a la passió per les regles. No estic dient que hàgem de tornar al passat. Al contrari. Sostinc que hem d’inventar noves formes d’acció i joc col·lectiu que es realitzen més enllà de l’ego, el desig i el consum, i creen comunitat. El meu llibre va encaminat a la societat que ve. Hem oblidat que la comunitat és font de felicitat. La llibertat també la definim des d’un punt de vista individual. Freiheit, la paraula alemanya per a llibertat, significa en origen «estar amb amics». «Llibertat» i «amic» tenen una etimologia comuna. “La llibertat és la manifestació d’una relació plena. Per tant, també hauríem de redefinir la llibertat a partir de la comunitat” (César Rendueles, 17.05.20)».

Per al cristià és important reflexionar sobre el sentit autèntic dels rituals, per a viure’ls més enllà de la seua celebració. Benet XVI ens fa caure en el compte sobre la tendència a limitar l’Eucaristia al «moment de celebració»; es deu a una «interpretació unilateral del Concili Vaticà II», que, si bé va contribuir a elevar a la cúspide este ritu no té per què conduir a restar importància als altres moments que viuen els creients... Continua Benet: «Concentrant tota la relació amb Jesús en l’únic moment de la Santa Missa, ens arrisquem a buidar de la seua presència la resta dels temps i dels espais existencials». Captem un verdader sentit quan proposem viure la fe en tot moment i circumstància, més enllà dels rituals, que estaran sempre vigents per la seua pròpia naturalesa en la vida dels fidels: «És cert que el centre del culte en els nostres dies no està més en els ritus o en els sacrificis antics, sinó en Crist mateix, en la seua persona, en la seua vida i en el seu misteri pasqual».

2. En el moment actual necessitem revisar alguns dels rituals, que desvirtuen la conversió evangèlica i el canvi de conducta:

«Una Església en eixida cap a l’Evangeli hauria de revisar totes les expressions d’ostentació i ritus... Un arbre no ha d’impedir contemplar tot el bosc. Estem davant d’un problema global, general. Ací està pel mig un tema de fons que analitza amb mestratge el meu mestre José María Castillo: Religió o Evangeli? Eixa és la qüestió... Pere Casaldàliga va suprimir la mitra. Eixe seria el camí, desaparéixer sense polèmica. Jo mai vaig usar el solideu, ni mussetes roges. Aleshores, crec que no val la pena polemitzar entorn de la mitra. Que la seua supressió siga fruit d’una revisió a fons de tot allò que no és evangèlic i ha de desaparéixer per anacrònic i perquè no diu res a les generacions modernes i postmodernes» (Nicolás Castellanos).

El repte està a trobar determinats equilibris en l’ús dels rituals i dels símbols, per a no perdre’s en discussions que puguen impedir l’avanç en la construcció d’una Església moderna, evangèlica i evangelitzadora. Els símbols i els ritus ens unixen perquè són elements essencials per a teixir un sentit de pertinença a una comunitat. No oblidem que l’home és un animal simbòlic de rituals. Però també la saturació i les ostentacions innecessàries conduïxen a l’enfosquiment de la realitat que el ritual invoca. I és que «la religiosidad, sin soslayar nunca la expresión sincera y gallarda, debe rehuir el exhibicionismo descarado y presuntuoso, en el que siempre hay un componente de fetichismo e idolatría, aderezado además con las pasiones del orgullo, la vanagloria y la jactancia. Y en ciertas expresiones…, se descubre una idolatría fetichista que, por momentos, puede adquirir expresiones grotescas. Y ya se sabe que las idolatrías siempre acaban cegando –por exceso de luz– todas las vías hacia las realidades espirituales y extendiendo una fe ciega en entelequias sustitutorias» (Juan M. de Prada).

3. La mentalitat consumista ha conquistat espais de la vida que no depenen de l’intercanvi comercial. Esta s’ha infiltrat en les relacions humanes, en la política, en l’educació, en el temps lliure i en la religió. S’usa a l’altre com a mitjà, per a aconseguir un objectiu personal i. si este «altre» és Déu, també se’n fa ús, com algú que ha de «servir per a alguna cosa», segons una lògica d’utilitat, on no es busca la trobada amb l’altre, sinó la pròpia gratificació.

El papa Benet XVI advertia sovint que el consumisme es convertix en una altra religió si no s’educa en la fe, en substituir-se el culte dels símbols catòlics per l’adoració dels objectes presents en la societat de consum: «Si una mare i un pare, en nom d’una fe dessacralitzada, privaren els seus fills dels ritus religiosos, en realitat els estarien deixant via lliure a altres succedanis presents en la societat de consum, a altres ritus i altres símbols, que molt fàcilment podrien convertir-se en ídols».

Abans que fera acte de presència este virus tan letal que ens ha commogut profundament i que encara no sabem res sobre el final de l’enfrontament campal que està suposant, era ja normal que la televisió oferira misses amb la finalitat de fer possible que els malalts, els impedits i tot aquell que no poguera eixir de la llar, tinguera una participació virtual en l’escolta de la Paraula de Déu i en la pregària eucarística.

Amb la vinguda d’este feroç virus, i amb la consegüent tancada dels temples, cosa que ha fet impossible l’assistència i participació normal del poble en la missa, volent evitar l’aglomeració i el contacte corporal en totes les manifestacions que dona la proximitat, s’ha oferit per tot arreu la participació telemàtica en l’Eucaristia, cosa que ha posat en el cap d’algú l’alarma del perill de la substitució de l’assemblea i l’arraconament dels sagraments.

El comentari sobre este problema em ve al cap per la lectura d’una reflexió treta d’un article del monjo de Montserrat Bernabé Dalmau, que publicava en dies passats. Portava el títol: «Missa, pantalla, internet, coronavirus, espiritualitat».

Començava amb una cita llarga d’un exarca, un pastor religiós, que escrivia per als seus fidels de Grècia:

«En aquesta pandèmia, el món en línia ha estat i és un substitut; però caldrà que nosaltres, els pastors de l’Església, diguem, tornem a anunciar, després de la pandèmia Mirant al davanti tan aviat com sigui possible, que la Paraula de Déu es va fer carn, es va fer ell mateix un dels nostres, i és per això que els cristians celebrem els sagraments i els celebrem mitjançant coses, realitats materials: la paraula, el pa, el vi, l’aigua, l’oli..., sobre els quals el bisbe, el sacerdot, en la celebració litúrgica, invoca l’Esperit Sant per a la seva i la nostra santificació. Si ens quedéssim en un món en línia, no sols el pa i el vi no serien santificats, ni consagrats, sinó tampoc ho seríem nosaltres».

Aquesta situació em porta necessàriament a fer-me una pregunta des de la mateixa por inclús, i la deixe com a pregunta oberta: el món en línia no podria, o potser ja ho és, convertir-se en un perill de substituir la comunitat i els sagraments?

I afegia: «Crec que els pastors de l’Església han de dir una paraula molt clara al respecte i dir-la immediatament».

I el pastor universal, el papa Francesc, la va dir dos dies després:

«Esta familiaritat dels cristians amb el Senyor és sempre comunitària. Sí, és íntima, és personal, però en comunitat. Una familiaritat sense comunitat, una familiaritat sense el Pa, una familiaritat sense l’Església, sense el poble, sense els sagraments, és perillosa. Es pot convertir en una familiaritat –diguem-ne– gnòstica, una familiaritat només per a mi, separada del poble de Déu. La familiaritat dels apòstols amb el Senyor va ser sempre comunitària, sempre era a taula, signe de la comunitat, sempre era amb el Sagrament, amb el Pa».

Una familiaritat sense comunitat, una familiaritat sense el Pa, una familiaritat sense l’Església, sense el poble, sense els sagraments, és perillosa

I torne a la reflexió del monjo:

«No m’atrevisc a fer en veu alta el meu comentari, però amb paraules més planeres, grans teòlegs (Enzo Bianchi, Andrea Riccardi...) i també gent d’aquí van en la mateixa línia de situar el lloc del sagrament en la presència i no en la pantalla.

Tanmateix la situació anormal que estem vivint ofereix paradoxes. El papa Francesc que, en la normalitat, acollia un petit grupet a la capella de Santa Marta, ara té diàriament un milió i mig de persones que segueixen la seva missa on-line. Jo mateix estic sostenint un amistós debat amb un col·lega que, en vigílies de Setmana Santa, divulgà la normativa de l’Església sobre què han de resar els qui no poden participar en les celebracions. Ja li vaig insinuar que, atesa la realitat present, potser els fidels tirarien més aviat cap a la pantalla que no pas al llibre. Els fets m’han donat la raó (no me’n sento cofoi) [...].

Vull dir que, en el nostre cas, per necessitat, hauran de coexistir durant mesos celebració real i pantalla. En el futur immediat, per a molts, la pantalla serà un mitjà imprescindible, com ho és ara per a tothom; i l’aforament a l’església serà limitat (30% ara, 50% després, i amb les limitacions pròpies que reporta la situació que estem patint, i amb incomoditats)».

I concloïa dient: «encara que tenim molt clars els principis, haurem de saber conjuminar ideal i realitat. El futur passarà per menys reunions i més xarxa telemàtica. I encara que es puga discrepar sobre aquest punt, és indubtable que les praxis litúrgiques, bones o deficients, aquestes setmanes han provocat mimetismes».

Però res no podrà substituir l’assemblea, «l’ideal de l’Església és estar sempre amb el poble i amb els sagraments».

En conclusió, un dels resultats de l’epidèmia que estem sofrint serà sens dubte una cura d’humilitat per a tota l’Església. I per a això també cal estar preparats. Ens farà madurar.

En la disciplina de la Historia del Arte tenemos un punto de partida a la hora de estudiar nuestro pasado. Ese referente es la tradición clásica.

Si tuviéramos que situarla en un espacio y un tiempo definido, sin duda hablaríamos de la desaparecida Grecia clásica y del Imperio Romano, como deudor en última instancia de su legado.

Al igual que la disciplina académica de la Historia del Arte tiene sus fuentes icónicas europeas hundidas en las raíces grecolatinas, la Sociología tendría su ADN social en la antigua Mesopotamia, en la civilización sumeria situada entre los ríos Tigris y Éufrates.

En cambio, si hablamos de la fe que profesamos –el cristianismo– y hacemos un estudio sencillo de ese pasado, nos debemos situar en otros escenarios geográficos. Hablaremos del pueblo hebreo, de su estancia en Egipto, de su huida a la tierra prometida, de la diáspora de los judíos a Babilonia, de su retorno al Reino de Judea.

Nuestros hermanos mayores los judíos han nutrido desde su origen, hace más de 5000 años, el imaginario colectivo de su fe, que fue la nuestra, en la oralidad. Han perpetuado ritos y saberes que han llegado hasta nuestros días de generación en generación, de boca a oído. Tanto es así que, como judeocristianos, todo el Antiguo Testamento ha sido compartido desde sus inicios como una historia común transmitida de forma hablada.

No hay que despreciar por tanto el valor de la tradición oral, más cuando somos seres narrativos. Y como humanos necesitamos alimentar nuestra psique con el don de la palabra.

Así, cada persona que conocemos es capaz de recordar un sin fin de anécdotas vividas que no figurar en ningún documento escrito pero que, sin embargo, están ubicadas en lo más profundo de nuestra mente y, por ende, de nuestro corazón.

Algunas son capaces de recordar dichos, anécdotas y enseñanzas recibidas por parte de sus mayores. Esas son las que las atesoramos con más mino en nuestro corazón. Cierto es que muchas de esas palabras funcionan cual testamentos vitales y las transmitimos con sentido orgullo a quienes amamos.

Por tanto, el valor de la palabra toma muchos matices. No solamente cómo transmisora de saberes y de conocimientos, sino también como transmisora de un lenguaje universal basado en el amor y en el saber ser persona.

Muchos historiadores anclados en el pensamiento decimonónico se atreven todavía a insinuar que aquello que no está escrito no existe. De hecho, en los comienzos de mis estudios primarios se definía a la Historia como todo acto humano acaecido a partir del primer documento escrito.

En este punto me detengo y abogó por profundizar en una cuestión ¿acaso las tradiciones populares no forman parte de nuestra historia? ¿Podemos decir que las personas que viven en tribus en donde no se codifican textos carecen de historia?

En una sociedad hiper globalizada en donde cada vez más se nos bombardea con imágenes y textos, considero que es hora de recuperar un espacio y un lugar para la palabra.

Perpetuar las tradiciones familiares que solo se transmiten de forma oral, suponen hoy un alimento extra para nuestras vidas. Pero no solo esas, también hemos de saber mirar alrededor y ver que nuestra idiosincrasia se nutre de nuestras costumbres sociales y festivas.

Las tradiciones festivas religiosas populares nos hacen únicos y a la vez nos unen y nos religan con nuestros antepasados. No hay que menospreciar el folklorismo religioso, hay que trabajarlo desde dentro y dotarlo de sentido. El valor de la tradición reside en la unión y si esta, se predica desde el Amor, transforma.

Si hablamos de tradición y fiesta religiosa en nuestra ciudad, no podemos pasar por alto la fiesta del Corpus Christi.

En el año 1263 la instituyó el Papa Urbano IV por medio de la Bula “Transiturus Hoc Mundo” extendiéndola por toda la cristiandad.

En la página web de la Asociación Amics del Corpus Valencia, se puede seguir su historia:

La celebración quedó fijada en el primer jueves tras la octava de Pentecostés, motivo por el cual no tiene una fecha fija y varía entre el 21 de mayo y el 24 de junio (actualmente se conmemora el domingo siguiente), celebrando desde esos momentos una procesión, pero de las llamadas claustrales por realizarse dentro de las Iglesias. Dicha bula fue confirmada posteriormente por el Papa Clemente V en el Concilio General de Vienne en 1311 y por el Papa Juan XXII en 1317.

Con ello, la festividad del Corpus se convirtió, junto con la Pascua y la Navidad, en el tercero de los grandes acontecimientos litúrgicos del año.

Valencia adoptó la festividad en el año 1328, aunque, no fue hasta 1372 cuando se celebró la primera procesión en la capital.

En nuestra ciudad se perpetúan usos y ritos siguiendo tradiciones centenarias. Se festejan en las calles procesiones, bailes y cantos… La tradición rememora la historia y nuestra historia la escribe la tradición.

Que así sea.