El dominic fra Joan Bel (el Bellestar, Tinença de Benifassà 1691-Babuian, les Filipines 1722) va marxar com a missioner a les Filipines quan tenia 20 anys. Des d’allí va escriure en 1716 dos cartes en valencià al seu germà Josep, una espècie de Memorial del bon cristià, perquè li recorda les regles morals que menen a la salvació de l’ànima. El frare no té cap pretensió literària però sí que és molt didàctic i entenedor. Xavier Martí.

Exhortació a la virtut i amor de Déu Nostre Senyor

A dos punts se reduïx tot el negoci de la bona vida, diu el real profeta David, que són: apartar-se del mal i fer bé; i així el que alcançarà estes dos coses tindrà tot el negoci acabat. Puix el que de veres vol apartar-se de la carrera dels vicis, que és per a on se va dret a l’Infern, i emprendre el camí de la virtut, que és el segur i únic que guia al Cel, el que voldrà acabar la vida viciosa, i començar una vida nova i virtuosa, ha de fer el que un prudent llaurador quan vol fer d’una garriga un hort, el qual primerament procura arrancar de raïl totes les mates i arbres silvestres, i arrimar totes les pedres sense reparar si li costa molt, perquè sap que d’altra manera no li servirà l’hort; sap molt bé que si no cava fondo, i arranca de soca i de raïl totes les mates, després s’han d’apoderar de totes les bones plantes, i perdrà el treball i la llaó.(1)

De la pròpia manera, doncs, germà, el bon cristià, que vol fer de la seua ànima un jardí de plantes i flors de virtuts per a què puga habitar i recrear-se en ella el seu espòs Jesucrist, ha de procurar primerament arrancar de soca i de raïl tots els mals vicis i pecats, sens reparar en treball algú, perquè d’altra manera debades treballarà en plantar les plantes de les virtuts. La raó està clara, doncs, segons bona filosofia: dos coses contràries entre si no poden estar en un mateix subjecte, no pot una pròpia aigua estar freda i calenta a un mateix temps, perquè són contraris el fred i la calor; puix com els vicis i les virtuts siguen contraris entre si, està clar que de ninguna manera podran estar en una ànima humiltat i supèrbia, odi i caritat, castedat i luxúria, ira i paciència.

I així el que de veres vol ser bon cristià i amic de Nostre Senyor, ha de fer un verdader propòsit de mai pecar mortalment, ni per guardar la vida, ni la honra, ni la hisenda, ni per cosa alguna criada, de la manera que un bon capità que primer mor en la batalla que ser traïdor a son rei. Diràs, germà: jo he fet moltes vegades propòsit de no pecar més, però després torno a caure quan menys penso, i així no sé com apartar-me del pecat. Puix jo et declararé la causa de tornar a pecar tan prest, i et daré remei per a no tornar a pecar tan fàcilment. La causa, doncs, de pecar amb tanta facilitat és perquè de tants pecats que has fet, has engendrat hàbit de pecar, i com l’hàbit facilita per a obrar (segons bona filosofia), d’aquí és que encara que cada dia faces propòsit de no pecar, cada dia tornaràs a pecar si no fas altra diligència.

Mira ben clar el que et dic: en un home que comença a aprendre un ofici o art, verbigràcia, quan comença un fadrí a tocar la guitarra, troba molta dificultat, però tantes vegades toca la guitarra que després sens dificultat ni recel la toca fàcilment bé. Puix de la pròpia manera és el pecat. El remei per a no pecar és molt difícil i de molt gran treball perquè has d’entendre i saber que l’hàbit així com facilita per a obrar, així de sa naturalesa és difícil d’arrancar d’allí a on s’engendra, i així el que vol deixar el costum o hàbit de pecar, no pense que és tan fàcil com llevar-se el vestit de damunt. No és fàcil que un arbre, que s’ha criat tort des del principi, s’adrece en una vegada que l’estiren per a l’altra part, ans és menester que el lliguen amb una corda, ni és fàcil que el que sap tocar bé la guitarra s’oblide tan prest, encara que vullga; puix menys fàcil és que no peque el que tota sa vida està pecant.

(1) Llavor, és a dir, labor.

(fragment adaptat)

Nota. El manuscrit es va trobar a l’arxiu parroquial del Bellestar. De les dos cartes en dona primícia Lluís GIMENO BETÍ en «Fra Joan Bel i el seu manuscrit de 1716» (Estudis Castellonencs, 2, 2017-2018, pp. 207-238). Ací també presenta nova informació de fra Bel pel que fa a la seua estada a les Filipines i una sumària anàlisi lingüística.