Avís a navegants: en el nostre article no pensem posar ni una sola imatge que demostre un costat molt fosc de l’espècie humana: la visió directa de la pobresa, de la fam, de la misèria. No pensem fer pornografia de la Vergonya en majúscules, del fracàs com a espècie.
Hem perdut la dignitat. Tots i totes. La humanitat sencera. Una part perquè no menja, perquè es mor de gana enmig de campaments infectes o enmig del no-res de no sé on. A l’altra part del planeta o al costat de ma casa. I uns altres perquè ho permetem, perquè hem construït una societat global bàsicament insolidària, que ha perdut el valor més profund, pregon i conscient: allò que ens fa humans, la Humanitat. D’animals gregaris hem passat a ser «segregaris», i dividim bàsicament la població homínida del planeta entre rics i pobres. Hem estat capaços, per acció o omissió de negar a altres humans substàncies bàsiques, com l’aigua, l’aire, l’aliment o la salut. No hem crescut al mateix ritme i ens hem oblidat d’un 70% dels humans. Sobretot quan sabem que tenim la tecnologia i la capacitat per a produir aliments suficients per a abastir tota la humanitat. Això demostra que el que falla no és la producció, sinó la distribució i l’accés desigual als recursos. El que falla és la Humanitat que s’ha oblidat d’ella mateixa.
Perquè una part de la humanitat s’ha ocupat a construir societats opulentes i des de fa segles ha divergit d’altres societats que encara respiren l’ecosistema caça-recol·lector.
Mans... necessitem mans. Mans solidàries, no crispades. No dogmàtiques ni condescendents. Necessitem el millor de la «bona gent» de Vicent Ferrer. Mans, cors i cervells. Mans per a abraçar, cors per a estimar i comprendre. I cervells per a cuidar, gestionar i compartir la immensa riquesa que ens proporciona el planeta. Un planeta blau que convertirem en no res si continuem optant pel guany fàcil, pel negoci sense ànima.
No sé si ho sabeu, però en consultar dades em vaig quedar esgarrifat, espantat: en alguns llocs del món hi ha gent que té ingressos inferiors a un euro per dia. Uns 1.200 milions de persones. I la meitat de la humanitat viu amb menys de dos euros diaris. A l’Estat espanyol 25 persones tenen 200.000 milions d’euros, el 25% del PIB de l’Estat. I hi ha 85 persones del món que tenen la mateixa riquesa que la meitat de la població mundial. I les 20 persones més riques del món tenen el 40% de la riquesa del planeta. Demagògia, em direu. Sí. Però també indignitat.
El 17 d’octubre va ser el Dia Internacional de la Pobresa. Concretament va ser el Dia per l’Erradicació de la Pobresa al Món. Per a la major part de la gent, un dia més convertit en publicitat. En vàcua i banal publicitat. Amb la mateixa vacuïtat que he titulat el nostre delicat article. Però no amb demagògia. L’ONU declarava el 2017 que «la pobresa generadora de fam és assassina, una de les formes més violentes d’humiliar les persones, arruïnar el seu cos i ferir-los l’ànima. La gana pot portar al deliri, a la desesperació i a la violència». Ja ho tenim. La fórmula perfecta. I la solució del problema ja la sabeu: o mort o fugida precària. Dins de pasteres de paper, dins de caixes de camió, al costat de les rodes d’un avió...
Des de fa uns 40 anys, el primer món promou iniciatives per a conscienciar de la indigència, de la pobresa, una xacra humana que només els humans som capaços de crear. L’ONU, la FAO... són organismes que es preocupen perquè al món els humans mengen cada dia, i que una part important dels habitants del planeta puguen accedir a una vida digna. No paren de vindicar-ho en les famoses trones on els fotoperiodistes els immortalitzen per a Internet i els mitjans de comunicació escrits i audiovisuals. Però s’esgargamellen allà dalt. I ningú no els fa cas. El Primer Món continua contemplant d’una manera pornogràfica infants en companyia de mosques i connectats amb un cordó umbilical de plàstic amb els ulls esbatanats i el cap monstruosament inflat.
Paraules com «mercat», «capitalisme salvatge», «neoliberalisme», «pensament únic», «deute», «desenvolupament», «exclusió», «explotació indiscriminada», «economia», «guany», «estat del benestar», «fluxos migratoris» han substituït unes altres amb un significat més humà. «El problema és que un sistema econòmic ha fet que la gent es deixe guiar pels diners», diu el papa Francesc.
I no pensem que la misèria avança d’una manera salvatge lluny de nosaltres. A la Vella Europa s’està produint una polarització que fa que la societat comence a fracturar-se en dos grans grups. Anthony Giddens ho explica perfectament: «les classes marginals no només són bosses progressives de misèria dins de les economies occidentals, sinó també les línies de contacte i de xoc entre el Tercer Món i el primer. La pobresa del Primer Món no pot ser abordada com si no tinguera connexió amb les desigualtats a una escala molt més gran». Uns altres pensadors han considerat que hi ha un món que indefectiblement haurà de treballar per al nostre, el Primer: «classes marginals», «Tercer món», «exèrcit de reserva»...
Pobresa, misèria, fam... indignitat humana creada pels humans amb les desigualtats. Perquè la pobresa penetra directament dins de l’esperit dels drets humans més primigenis. I és una taca que embruta els valors humans més nobles i que precisament ens fan humans. Perquè la fam és il·legal, igual que és il·legal impedir la llibertat d’expressió o agredir persones indefenses. Davant de la injustícia tenim l’obligació de denunciar un càncer que només afecta els més vulnerables.
La pobresa és una violació dels drets humans. I la pobresa i la fam porten la desesperació, i la desesperació la violència. I tot plegat fa dels humans nyaps, excrescències, una ombra d’aquell ser que un dia va ser un home, o una dona, o un infant... i que ara s’arrossega enmig de bassals de merda...
I excuseu-me la imbecil·litat, però la pobresa produïx pobres: un col·lectiu humà que bàsicament està d’acord amb una cosa: tenen fam. I faran qualsevol cosa per obtenir aliment, escalfor, aixopluc: robar, traslladar-se i morir, matar... Els hòmens i les dones a qui només els queda la dignitat no tenen la culpa de la seua pobresa. Perquè encara –reblant el clau de l’obscenitat i de la perversió humana– alguns amb la panxa plena acusen els pobres de ser ells mateixos els provocadors de la situació.
¿Voleu pau, hipòcrites del primer món? Voleu conciliació? Voleu estabilitat? Si voleu pau, haureu d’escoltar, haurem de deixar el nostre complex de superioritat, de vencedor, de triomfador, de conquistador de mig pèl... La pau és impossible amb pobresa, és impossible des de la humiliació, des de l’arrogància, des del sotmetiment, des de la desigualtat, des de la superioritat... Haurem d’aprendre a ser més austers, més humils, més dialogants... Perquè el món és de tots i la humanitat tota participa del mateix esperit.
Pere Casaldàliga és un home exemplar. Un referent. Des del seu cau de pau, dignitat i austeritat va escriure: «No tenir res, no portar res, no poder res. No demanar res. I de passada, no matar res. I no callar res».
M’agradaria moltíssim compartir amb els nostres lectors un fragment de la història de l’art que combina d’una manera magistral la pobresa i la dignitat. Una tranquil·la i exemplar dignitat. Actualment es troba al museu d’Orsay, a París, i és de 1860. L’obra és de Millet, un pintor revolucionari. És L’Àngelus. El pintor morí en la misèria, oblidat per tots. L’obscenitat de la seua societat –un pròleg de la nostra– convertí les seues obres en «merchandising» obscé: obres seues de caràcter social apareixien en jocs de café, cendrers i altres andròmines que anunciaven el nostre món. Molts ricots consideraven Millet subversiu, socialista... perquè representava en les seues obres persones i actes humils. Una de les seues creacions més impactants és L’Àngelus... però és un error. No és L’Àngelus. Els camperols no resen al migdia, sinó al capvespre. El Sol es pon.
Segons l’explicació ortodoxa, home i dona han deixat les eines en terra i acoten el cap en actitud de pregària, per agrair a Déu la migrada collita que reposa en terra. Són miserablement pobres. Observeu el cabàs... Una anàlisi de raigs X i ultraviolats, revela que sota el cabàs hi havia... el taüt d’un infant. Realment la denúncia de Millet –que causà un refús generalitzat entre la societat burgesa benestant– és la mort d’un infant en unes circumstàncies terribles. Mare i pare, en la penombra, donen al fill la sepultura més humil i solitària, avergonyida i fins i tot, clandestina. Però també, més digna.
El projecte d’humanització és massa bonic per a destrossar-lo nosaltres mateixos. I cal que pensem en global. Perquè o ens salvem tots o... el món s’acaba.