CRÒNIQUES Activitats diocesanes

A València se celebrà el III Congrés Internacional Pobresa i Fam

Roser Campos Senchermés

Universitat Catòlica de València

Encara que molts no ho saben, en els últims anys, València s’ha posicionat com un referent en la investigació sobre la pobresa i la fam en el món promovent un treball que ha unit cinquanta experts de la Universitat Catòlica de València, la Universitat Politècnica, la Universitat de València i altres universitats internacionals. En 2014, el doctor José Luis Sánchez García, vicari episcopal de Cultura de la diòcesi de València junt amb el rector del col·legi de la Presentació i Sant Tomàs de Villanueva van crear la Càtedra de Teologia de la Caritat Sant Tomàs de Villanueva en la Universitat Catòlica de València, que van constituir amb l’objectiu de projectar, des de la universitat i el rigor de la investigació científica, el llegat d’un dels grans arquebisbes que ha tingut la nostra diòcesi. Sant Tomàs de Villanueva, conegut com el “Bisbe dels Pobres” va tindre una sensibilitat especial i completament revolucionària en la seua època per a acollir, escoltar i viure amb els més necessitats. Des de València, on les petjades del sant continuen conservant-se, va fer possible una “caritat intel·ligent” atenent, escoltant i orant per qui arribava necessitat a la seua vida. L’herència que ens va deixar el Bisbe dels Pobres, la novetat que va imprimir, és el que la Càtedra de la Caritat ha volgut recuperar.

La Càtedra de la Caritat promou un treball acadèmic d’investigació internacional per a la cerca de noves solucions per a superar els problemes de la pobresa i la fam en el món. Poc després de constituir-se l’equip d’investigadors, el papa Francesc amb la seua encíclica Laudato si’ va proposar el nou marc de l’ecologia integral i la sostenibilitat que ens permet afrontar els problemes de la pobresa i la fam unint-los al “desafiament urgent de protegir la nostra casa comuna” (papa Francesc: Laudato si´).

Des d’esta nova dimensió proposada pel Papa, el grup d’investigadors valencians es van plantejar com afrontar estes grans plagues de la humanitat aportant una visió nova i multidisciplinària.

Les primeres reflexions i treballs van ser presentats al I Congrés Internacional sobre Pobresa, Fam i Aliments Emergents celebrat en 2016, i al II Congrés Internacional sobre Pobresa, Fam i Sostenibilitat, en 2017, que van comptar amb la participació de grans experts mundials que es van donar cita a la nostra ciutat per a abordar estos grans desafiaments. El passat mes de novembre, València va acollir el III Congrés Internacional Pobresa i Fam, que vam dedicar a l’educació i la tecnologia en el context de la pandèmia.

L’impacte mundial de la covid-19 ha colpejat amb major duresa els qui menys tenen i suposa un repte per a la humanitat garantir la protecció enfront del virus dels més vulnerables. La primera de les conclusions del III Congrés ha sigut que “la pandèmia ha provocat majors nivells de pobresa, però també ha fet desaparéixer el vel que cobria la veritat i ha deixat al descobert la nostra vulnerabilitat com a societat”. Es va elaborar un decàleg de conclusions que resumixen els principals continguts que es van exposar.

En esta tercera edició, van oferir les seues ponències experts i investigadors com monsenyor Marcelo Sánchez Sorondo, canceller de la Pontifícia Acadèmia de les Ciències; el doctor Richard J. Roberts, premi Nobel en medicina; el doctor Marcelo Suárez-Orozco, canceller de la Universitat de Massachusetts Boston; monsenyor Fernando Chica, observador permanent de la Santa Seu davant de la FAO; el doctor Stefano Zamagni, president de l’Acadèmia Pontifícia de Ciències Socials; Antonio Espinosa, COE i fundador de l’empresa social AUARA; a més dels experts valencians de la línia d’investigació sobre pobresa i fam que dirigix el doctor José Luis Sánchez García.

El III Congrés Internacional Pobresa i Fam es va celebrar la mateixa setmana que es commemorava la V Jornada Mundial dels Pobres; d’esta manera, tant la Universitat Catòlica de València com la nostra diòcesi van voler mostrar que feien seu el lema elegit enguany pel papa Francesc: “De pobres, en teniu sempre amb vosaltres”.

La pobresa i la fam són els majors problemes de la humanitat. No poden continuar morint de fam, els germans dels qui malgasten i rebutgen tones d’aliments. No poden continuar morint per falta d’aigua potable, els germans dels qui compten amb la tècnica per a proveir d’aigua el món sencer. I no poden continuar morint per covid-19, els germans dels qui tenen la metodologia científica per a produir vacunes contra la malaltia. Els desafiaments són enormes, però, tal com ens va demanar el nostre arquebisbe Antonio Cañizares, continuarem treballant per a denunciar els problemes de la fam i la pobresa i per a impulsar solucions que permeten donar esperança als més necessitats.

CRÒNIQUES Activitats diocesanes

Francament, escriure un article sobre l’Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC) valenciana em resulta feixuc, ardu, una dificultat semblant, quasi, a la d’una hipotètica quadratura del cercle. Motiu: és molt difícil resumir en dos planes allò que ha sigut i és, el que ha fet i fa, l’organització obrera d’Acció Catòlica a València durant, ja, setanta-cinc anys. Em limitaré, per tant, a donar unes pinzellades someres sobre el que històricament ha suposat esta organització.

Les primeres notícies sobre l’HOAC valenciana les podem rastrejar el 9 d'octubre de 1946 quan, el president dels Hòmens d'Acció Catòlica, José María Haro Salvador, informava d'un curset organitzat per l'HOAC per al dia 26 d’aquell mes. Es va aprovar que hi assistiren deu o dotze representants de la diòcesi. Més endavant, en de- sembre del mateix any, tornen a arribar notícies de l'organització obrera. El ple analitza la una carta del Consell Superior de l'Acció Catòlica referida a l'HOAC, però s'hi va acordar no prendre cap determinació fins que “se reciban normas del Excelentísimo y Reverendísimo Señor Arzobispo”. Ara bé, amb l’arribada a València de l’arquebisbe Olaechea, de família obrera, i amb una especial predilecció pels treballadors, l’Acció Catòlica valenciana va assumir la nova organització catòlica obrera. De fet, en setembre de 1947 s’adreçava, mitjançant una circular publicada en el Butlletí Oficial de l’Arquebisbat als Hòmens d’Acció Catòlica:

“Con especial urgencia os recomendamos la constitución inmediata de un Secretariado Obrero de A. C., al que aunque pertenezcan miembros de las demás Ramas, ha de llevar predominantemente el sello de lo varonil: madurez, estilo profundo de los problemas, formación de dirigentes, etc.”.

Este prelat, ja durant el seu pontificat a Pamplona, va mostrar la seua independència de criteri respecte al règim polític. La guia del seu comportament, privat i públic, va ser la salvaguarda i bé de l'Església. D'altra banda, la seua formació salesiana i el seu pas per Bèlgica, on havia estudiat el catolicisme social, foren factors que propiciaren l'acolliment i potenciació de l'HOAC de València.

Inicialment l’HOAC valenciana s'hi estructurava mitjançant una comissió diocesana, centres interparroquials i centres parroquials dividits en equips. El fet de tindre centres interparroquials resultà una novetat respecte als centres d'Acció Catòlica, perquè els segons en depenien del rector, mentres que els primers, en la pràctica. varen resultar uns paraigües amb la protecció directa del prelat. De fet, quan els militants tenien un conflicte en la parròquia en dien: “No, no, mosatros depenem del bisbe perquè som interparroquials”.

Tot i això, el 17 de juliol de 1949 se celebrava la primera assemblea de l'HOAC de la capital valenciana. Cal remarcar el lloc de l'aplec: el col·legi dels pares Salesians. L'elecció del lloc no era casual. Més enllà de l'especial vocació de la Família Salesiana per la joventut treballadora hi havia el fet que Marcelino Olaechea era salesià i la implicació personal de l'arquebisbe en el projecte dels treballadors cristians. En ella coincidiren l'arquebisbe i el president dels Hòmens d'Acció Catòlica, José María Haro. Pel que fa a la comissió diocesana cal indicar que estava constituïda pel president, vicepresident, secretari, vicesecretari, premsa i propaganda; els oficis dels quals eren dos ferroviaris, un oficial de fusteria en astillers, un treballador de banca i un dependent. El consiliari era don Baltasar Argaya, germà de Jacinto Argaya Goicoechea, home de confiança del prelat, bisbe auxiliar i vicari general. Uns anys més tard, a les acaballes del 1951, seria substituït com a consiliari diocesà per mossén Vicent Ruix Blay qui exercia a Santiago Apòstol al barri de Marxalenes. En l’esmentada primera assemblea es tragueren dos conclusions. Una d'elles era l'acusació envers l'Acció Catòlica; és a dir, la indiferència cap al moviment obrerista. L'altra conclusió era la dificultat de l'obra (puix així era denominada l'HOAC) per a plasmar els desitjos del pontífex d'arribar al moviment obrer:

“No lograremos un movimiento eficaz con lecciones y discursos: es hora ya de ir a la masa obrera con algo más, con algo que realmente los atraiga y los convierta en apóstoles del Señor cerca de sus hermanos de trabajo”.

En novembre de 1949 l'assemblea de l'HOAC es va reunir al saló del palau arquebisbal on hi varen participar dos-cents obrers. De fet, en la Circular 2 corresponent es feia referència a la marxa “lenta y firme” de l'HOAC. Conseqüència de dit creixement era la inauguració, el 12 de novembre del 1949, del nou Centre Interparroquial de Sant Vicent Ferrer als Poblats Marítims.



El periòdic de l’organització era el Tú. En aquells dies es vengueren 1.300 exemplars a 0,75 pessetes. El repartiment era cosa dels militants i dels adherits. Ara bé, el 1950 el setmanari de l’HOAC era clausurat, la qual cosa va suposar un colp dur per a l’organització. Des de València s’observa

va així el tancament: “Para probar nuestra fe y confianza en el Señor, y como obra suya, nuestra obra ha sufrido un pequeño quebranto, en sus posibilidades de apostolado eminentemente obrerista: nuestro órgano seminario, que iba extendiéndose por todas partes, y que ya conocían todos los Centros, no se publica [...]”. Tot i això, malgrat els entrebancs, l’organització continuava creixent. El mateix any en què el govern tancava el Tú, al palau arquebisbal el prelat entregava el carnet a un centenar de militants de l’organització obrera catòlica. No cal dir que els assistents a l’acte varen respondre amb crists entusiastes l’al·locució de l’arquebisbe. El tancament del periòdic de la institució obrera havia estat un senyal, el primer, del perill no potencial, sinó real de l’HOAC per al règim, tan real que la pròpia HOAC seria clausurada a la diòcesi de València. Era, si més no, l’inici de tot un seguit de confrontacions que anirien aflorant en el decurs de la història d'esta organització al llarg del franquisme.

El tancament del Tú va ser el primer signe de desavinença amb el règim. Després en vindrien molts més. De fet la cloenda del periòdic nacional va ser contestat amb el llançament d’una publicació estrictament valenciana: Forja. Esta publicació va tindre més ressò encara que el Tú i, a més, en va resultar una font quasi contínua de conflictes. El més més greu dels enfrontaments va resultar el corresponent al número 14, de juny de 1954: “En Alcoy se atropella a la clase obrera” en el què es parlava de les males condicions sanitàries de les fàbriques d’aquella vila industrial, així com de les pràctiques de les empreses per aprofitar el material. Va haver un cúmul de protestes polítiques. El governador de València, Diego Salas Pombo, es va prendre l’assumpte seriosament i sistemàtica i, en conseqüència, l’organització obrera va estar tancada.

Va estar, certament, dissolta en teoria, però els militants van continuar reunint-se, però després del tancament molts dels militants que estaven treballant de valent es van desenganyar i, quan es va refer l’organització, ja no hi tornaren. La clausura oficial de la institució apostòlica es va perllongar durant un any i mig. Si no haguera estat per la constància dels militants no es pot comprendre com en el moment de la reobertura “oficial”, ja hi havia quatre centres interparroquials “provisionals”. En este primer curs de la reobertura, l’HOAC va dur a terme una activitat incessant: cursets a Almansa, Montcada i nous centres al Port de Sagunt, Alcoi i Port de Gandia. El balanç del retorn de l’HOAC havia estat francament positiu. És per això que els militants se sentien plens de confiança en la seua tasca i la comissió diocesana podia plantejar a l’arquebisbe, no la conveniència, sinó la necessitat de tindre més contacte amb la classe treballadora. Fins i tot l’informaven sobre la situació real dels treballadors i els problemes apressants derivats de la carestia de la vida. L’arquebisbe reconeixia el problema i en prenia nota de la manca de contacte amb els treballadors, així com dels seus problemes.

El 1959 es creava la branca femenina de l’organització i, al llarg de la dècada de 1960, tant l’HOAC com la JOC van resultar un referent innegable en les lluites obreres que es van dur a terme en tot el país. Tot i l’entrebanc que la denominada «crisi» d’Acció Catòlica de 1966-1968 va suposar per a l’organització, l’HOAC ha continuat sent fidel als seus orígens, al món obrer i a l’Església. És cert que, des de fa unes dècades ha hagut un despertar religiós, no sols la «nova era», sinó moviments populistes en l’Església que han experimentat un creixement notori: carismàtics, de caire espiritualista, enrocats uns pocs preceptes i en la noció de pecat: el món premodern.

L’HOAC, arrelada en el món obrer ha donat, i dona fidel a l’Evangeli, testimoni des de l’encarnació amb els últims. Així, els testimoniatges públics dels cristians obrers contra totes les noves formes d’explotació obrera i, molt principalment, contra l’explotació de les persones migrants, la seua persecució i reclusió en CIES han sigut, i són, referents ètics ineludibles en la lluita per la consecució de la dignitat humana en el món de hui.

CRÒNIQUES Activitats diocesanes

El último fin de semana de noviembre tuvo lugar, en Palacio de Congresos de Valencia, el Congreso Diocesano de Laicos “Caminando juntos hacia un renovado Pentecostés”. En primer lugar, hay que felicitar a los encargados de la organización por su ejecución. No cabe duda de que todo estuvo bajo control.



Mi primera impresión fue de un cierto desconcierto que fue cobrando mayor gravedad a lo largo del congreso. A la entrada podíamos recoger la última edición de Paraula (domingo 28 de noviembre) en cuya portada puede leerse como titular principal, en alusión al Congreso: “Es la hora de los laicos”. No deja de ser algo desalentador leer tal proclama sesenta y seis años después de la finalización del Concilio Vaticano II, con sus documentos Lumen gentium, su Apostolicam actuositatem y su Gaudium et Spes, más recientemente actualizados en la exhortación apostólica de Juan Pablo II Christifideles laici (1988). No deja de ser inquietante que la conciencia eclesial del laicado siga siendo todavía tan incipiente.

El congreso se produce en un momento especial del proceso de renovación de la Iglesia impulsado por el Papa Francisco en perfecta consonancia y fidelidad a las directrices del Concilio Vaticano II, según lo anunciado en su exhortación apostólica Evangelii gaudium. Se trata del Sínodo “Por una Iglesia sinodal”. El propio título del congreso valentino evoca esta realidad incipiente en la Iglesia universal, que está llamada a ser un acontecimiento de extraordinario calado eclesial de honda repercusión social. Por esta razón muchos de los que acudimos a este encuentro lo hacíamos esperando bastante de él en este aspecto. Sin embargo, la reflexión sobre la sinodalidad no pasó, en general, de una mención a su significado etimológico, “caminar juntos”, como leitmotiv, pero no como tema a profundizar y en el que insertar el fundamento y el quehacer eclesial del laicado.

En la mayoría de las ponencias y comunicaciones, hago referencia al itinerario que realizado por mí, dominaba una reflexión autorreferencial propia de una iglesia a la defensiva con respecto a la sociedad. Más que un diálogo de la Iglesia con el mundo de hoy, parecía proponerse una competitividad mundana al servicio de reivindicar el reconocimiento de lo que el cristianismo ha aportado a la sociedad y al mundo. En alguna de las comunicaciones no se dudó en proponer, como principal solución a la crisis de relevancia de la Iglesia, la estrategia del marketing, olvidando que la fidelidad a la misión que encomendada por el Maestro es la coherencia vital con el evangelio plasmada en una “Iglesia en salida”. Otro ejemplo de competitividad tuvo su epicentro en una de las ponencias irradiándose a comunicaciones y opiniones de los asistentes, me refiero a la reivindicación de la caridad como virtud cristiana. Efectivamente, el amor es el mandamiento que el propio Jesús indica como signo de su discipulado. Pero el amor, la caridad, es una virtud teologal que se adquiere por fidelidad a la gracia y la gracia de esa fidelidad no queda restricta a los bautizados. La caridad, ciertamente, es el acceso a la salvación (Mt 25,31-46) y el buen Dios quiere que todos los hombres se salven, tiene una voluntad salvífica universal. Recordemos la parábola del samaritano: ¿quién se hizo prójimo? ¡Cuantos buenos samaritanos hay hoy a nuestro alrededor! ¿les queremos llamar “cristianos anónimos”? Hagámoslo, pero el amor de Dios es una gracia universal y un mandato para el cristiano, porque la Iglesia está llamada a ser sacramento de dicho amor, sin embargo, no por ello se lo puede apropiar.

Recurriendo a una terminología sugerida por González de Cardedal, hemos de dejar de anhelar nostálgicamente un cristianismo con horizontes de cristiandad y apostar por una auténtica cristianía. A ello, sin duda, nos ayudará la reflexión sobre la sinodalidad en la que hoy la Iglesia está inmersa y proporcionará un recto entendimiento de la sana secularización que la Iglesia debe aceptar en apertura al aggiornamento propuesto por el Concilio Vaticano II.

Es verdad que la misión de la Iglesia se sitúa siempre en la tensión escatológica del “ya pero todavía no”, entre la moción del Espíritu y la resistencia humana. A este respecto, nos encontramos, a pesar de los años transcurridos de la publicación de los documentos conciliares y de Christifideles Laici, con un laicado inmaduro y poco propenso a la autonomía, acostumbrado a caminar juntos, pero con el bastón de la consigna del consiliario de turno, con poca iniciativa y atento al gesto de agrado o desagrado del clero. Un laicado poco ilustrado propenso a caer en la autorreferencialidad, el narcisismo y el gnosticismo de grupos identitarios cristianos. Elementos, todos ellos, que el Papa Francisco a propuesto superar en distintas ocasiones. De esta situación somos culpables todos, laicos y clero, de nuevo la apuesta por la sinodalidad, que el Espíritu a suscitado, viene al rescate. He de decir que en el congreso hubo signos de que hay sectores del laicado concierta madurez arraigada, aunque sean minoritarios, y pensando desde su lugar en la Iglesia ofrecen un discurso crítico y constructivo, que emerge de su mayoría de edad, este fue el caso de la ponencia del profesor Agustín Domingo Moratalla.

La mejor conclusión que extraigo del congreso proviene de la vivencia de haber participado. Las que se enunciaron al final del mismo, como en tantos eventos, se encaminan a confirmar las hipótesis de partida de los propios organizadores. La oportunidad de participación y el modo de encauzarla no garantiza la permeabilidad del sentir común. Tras este congreso espero que los laicos encontremos caminos de participación sinodal, quizá no tanto hacia un “renovado Pentecostés” sino hacia un Pentecostés aggiornato. ¡Eso sería estupendo!

CRÒNIQUES Activitats diocesanes

El Diccionari General de la Llengua Valenciana define el vocablo “Eixir” como “dirigir-se o anar de l’interior a l’exterior, de dins cap a fòra”.

Siguiendo esa premisa de salir, de llevar nuestro profundo amor por la excelsa Virgen de los Desamparados desde nuestros corazones hacia el exterior, para hacer pública profesión de nuestra fe mariana, en noviembre de 2010 nace oficialmente la organización pública de fieles constituida en asociación “Eixidors del Trasllat de la Mare de Déu” dentro de la Real Basílica de Nuestra Señora de los Desamparados de Valencia.

Y así, este pasado noviembre de 2021, disfrutamos de un momento importante en nuestra vida como grupo.

Con un año de retraso, pero por fin pudimos celebrar que hemos cumplido 10 años de existencia.

Para ello, tuvimos la bendición de una productiva y robusta alianza con la Parroquia de San José Artesano y su párroco titular, D. Jesús Belda, de modo que en esta parroquia, que es la que corresponde a la localización de nuestra sede, recibimos la visita de la Imagen Peregrina durante dos maravillosos días.

Teniendo en cuenta la ubicación de la Parroquia y su dedicación al patrón de Valencia, era imposible obviar que este 2021 fue declarado por el Papa Francisco como año liturgico de San José, por lo que recordar la figura del esposo de María y su aceptación de Dios se convirtió en inexcusable.

De este modo, a última hora de la tarde del viernes 29 de noviembre llegó al barrio la Virgen de los Desamparados, que fue recibida con gran devoción por “Eixidors” y vecinos que la llevaron hasta la parroquia en la que recibió rezos y una noche de “ronda” en la que se le dedicaron albaes y música tradicional valenciana.

El sábado nos trajo una entrañable ceremonia en la que, tanto los niños “Eixidors”, como los niños del barrio que se encontraban en el templo, fueron ofrecidos a la Virgen para que les bendijera con su amparo y protección. También los abuelos fueron objeto de iguales oración y peticiones.

Un par de recorridos más por el barrio y una visita a los jubilados en el hogar de Benicalap fueron los movimientos de la Peregrina antes de la misa solemne y la procesión oficial con la que se puso broche final a esta extraordinaria visita con la que se conmemoró el cumpleaños de sus hijos “Eixidors”.



Y como toda celebración que cuenta con la gracia de la presencia de nuestra Madre de los Desamparados, debe llevarnos, no sólo a la alegria y el goce de su presencia, sino a la reflexión. Pues es nuestro deber como cristianos el interiorizar nuestra fe para establecer de forma clara quienes somos y de dónde venimos para encontrar el sentido de nuestra misma existencia.

Por eso es necesario que repasemos los motivos y las bases que hace tantos siglos llevaron a la aparición de nuestra Virgen de los Desamparados.

La “Mare dels Innocents, Màrtirs i Desamparats” es parte de Valencia, de su gente y de su historia desde 1409. En aquel momento, un fraile mercedario llamado Gilaberto Jofré, fue la voz que se alzó en nuestra ciudad para reclamar un espacio en el que, desde la caridad y la fe, se asumieran las penúrias y las miserias de los más desfavorecidos y se trabajara activamente para contrarestarlas.

Esa fue la chispa de la que nació la Virgen de los Desamparados. Y desde entonces llevamos seis siglos de fe y de presencia en los corazones y la vida cotidiana de miles de generaciones que hemos interiorizado la caridad y el respaldo a los necesitados.

El amor más puro como motor de una acción de canvio.

Así, la visita de la que hablamos, nos tiene que remover lo suficiente como para reconocer que la existencia de los desamparados continúa, y por tanto, han de continuar existiendo organismos, públicos y privados, que recojan el testigo de lo que el padre Jofre imaginó en 1409 y conserven activa su función solidaria de asistencia y auxilio. Es completamente necesario mantener ese legado del espiritu de entrega para ejercer la misión de fraternidad, proporcionando amparo, medios y protección a aquellos que más lo necesitan.

Esta parróquia, la de San José Artesano es el ejemplo perfecto de conocimiento de la necesidad en el mundo actual. Somos testimonio viviente de que la actual sociedad sigue igual de falta de auxilio, de consuelo físico y espiritual y de que, no sólo sigue intácta la esencia de nuestra Madre de Desamparados, sino de que sigue siendo preciso que cada uno de nosotros nos sigamos convirtiendo en sus manos y sus brazos, para que desde su manto siga emanando aliento y recursos para que los desvalidos alcancen la dignidad que les es inherente.

Decía el científico Albert Einstein que "dar ejemplo no es la principal manera de influir sobre los demás; es la única manera".

Por eso, deseamos que la visita extraordinaria de la Virgen de los Desamparados consiga que cada uno de los que la vivimos nos convirtamos también en “eixidors” y que así, saquemos fuera, a través de su amor, su amparo. Y que seamos modelo de caridad y ayuda al más necesitado, porque de esta manera estaremos siendo fieles, no sólo al más grande legado de Valencia, sino a la propia motivación de la advocación de nuestra Patrona.

¡¡VISCA LA MARE DE DEU DELS DESEMPARATS!!