L’Speculum animae es va compondre a principis del segle XVI. El text s’ha atribuït a sor Isabel de Villena, però no es pot afirmar amb total certesa. En tot cas, està vinculat al monestir de la Trinitat de València. Té 66 pàgines amb il·lustracions, 8 de text només i 4 en blanc, per tant, el llenguatge escrit se subordina al llenguatge plàstic de la pintura. La destinatària o destinatàries podien meditar per a arribar a Déu a partir de la humanitat de Crist; en realitat, a partir d’una tria d’escenes dels evangelis, especialment les de la Passió i mort. Hem triat un dels fragments menys representatius, perquè és bastant escolàstic. És una glossa de Jo 18,6: «Quan Jesús els digué: «Soc jo», retrocediren i caigueren a terra», i especialment del sum, verb que pròpiament només es pot aplicar a Déu. El versicle es troba en l’escena de l’arrest de Jesús. La reflexió conclou amb una consideració sobre la fragilitat de l’ésser humà, «de continu tirat pel temps a la mort». (Xavier Martí)

[f 18r] Nota quanta és la virtut i potestat d’aquest nom de Déu, que és que oferint-se voluntari el Senyor a la mort, dient Ego sum, que vol dir «jo soc», tota la cort dels jueus que cuidà prendre’l violentament, caigué en terra d’esglai, ni en aquell pogueren metre les mans fins que per Jesús els fou donada facultat i permissió, dient: «Si doncs a mi cerqueu o demaneu, deixeu anar aquests», parlant dels seus deixebles.

Perquè deus entendre que aquest verb, sum, pròpiament no competeix sinó a nostre senyor Déu, per dues raons. Primerament, perquè significa un ésser general i no un ésser determinat com tots els altres verbs qui en si diuen algun acte determinat, com «amar», «avorrir», «vetlar», etc; ni com els noms de les altres coses que en si diuen alguna cosa determinada, com «àngel», «home», «bou», «arbre», etc. Com, doncs, sols Déu en la seua substància infinita encloga totes les coses, d’on són eixides per creació, a sols Ell pertany dir sum.

És la segona raó, per la fixació i immobilitat que aquest verb sum importa, significant la seua duració eterna, que així no té el temps, que és duració, fluir, pretèrit, present, esdevenidor; per la qual mesura temporal totes les coses corporals són mesurades, i per tant, són totes més fluides i passatgeres que ésser, però Déu té la duració eterna i ferma, per això diu David: «Tu u mateix ets, i els teus anys, ço és la teua duració, no preterirà com la dels creats, que pròpiament no són sinó que corren temporalment a la seua mort, al no ésser» [Sal 102 (101), 28].

I aquest altíssim nom és el que nostre senyor Déu posà en la boca de Moisés, Exodi tercio capitulo, Quan volent aquell fer ambaixador davant del faraó digué Moisès: «Si em demana qui em tramet, què li respondre? Digué el senyor: «Li diràs que el que és et tramet. Car jo soc el qui soc». Quasi dient: la meua essència i substància són tota una mateixa cosa que no creix ni minva com la de les coses corporals o dels àngels, la duració dels quals, per bé que no sia temporal, car les coses temporals finiran i ells no, la mesura del seu ésser i substància és dita eternitat, car isqueren de no res a l’ésser que tenen, cosa que de Déu no es pot dir.

Per la qual cosa molta matèria tenim d’humiliar-nos si considerem la fragilitat de nostre ésser, de continu tirat pel temps a la mort, al qual la humanitat de Jesús volgué ésser subjecte, com fos ver home; i si de mort violenta no fos mort, finalment de vellesa haguera complit els seus dies en aquesta mortal habitació.

La divinitat permeté que l'ànima i el cos de Jesús foren desemparats i subjectes a pena en mans dels pecadors.

Nota. Speculum animae és una manuscrit que es conserva a la Bibliothèque National de París sota la signatura Espagnol 544. Edilán en feu una edició facsímil acompanyada de la transcripció i estudi a càrrec d’Albert G. Hauf i Valls i Daniel Benito Goerlich (Madrid 1992).