CULTURA Inculturació

Quan, en l’any 1996 (¡ja fa 26 anys!), es publicà la Bíblia Valenciana Interconfessional (BVI) vaig tindre comentaris de tots els colors, com era d’esperar: des d’aquells que la consideraven un empobriment respecte del text original (per exemple, un sacerdot em censurà la supressió de la partícula negativa «pas»), als comentaris d’un bon filòleg després d’haver-me-la criticada personament perquè «blaveritzava», donat que recollia «fenoll» o «renyó» en lloc de «fonoll» i «ronyó», conclogúe, ell mateix, que l’havia d’haver valencianitzada més encara.



Durant la preparació, algun membre del grup adaptador postulava la introducció de la mínima quantitat de canvis respecte a la BCI, com ara «xiquet» per «noi», o les qüestions morfològiques de la flexió verbal i poca cosa més, enfront dels criteris de l’impulsor del treball, el bisbe de Castelló, doctor Josep Maria Cases Deordal, partidari de la màxima valencianització possible en el marc de la més gran dignitat lingüística. Ell volia que el text comptara amb el reconeiximent acadèmic i l’aprovació de Roma, requisits que s’obtingueren. Algun dia publicaré les qüestions més internes de tot el procés, molt interessants i expressives, com poden ser les opinions tan sorprenents del doctor Antoni Maria Badia Margarit, i algunes més, denses i molt reveladores de tantes interferències com actuen en matèria de preferències lingüístiques. Crec que inclús podrien pertorbar alguns ànims.

El cas és que el text va vore la llum abans de la creació de l’AVL, i pense que constituïx un precedent -no directe- dels treballs dels acadèmics, els quals són un gran bé per a la identificació dels valencians i l’amor per la seua llengua, per bé que li queda encara molt d’esforç, en especial recuperar l’autoritat que la DGPL li ha usurpat.

Són moltes les raons que expliquen un resultat massa supeditat al text base, perquè es tractava d’una adaptació, i perquè l’ambient en què es va fer -molt rígid- no autoritzava a practicar moltes audàcies lingüístiques, de manera que les opcions es mogueren dins dels límits de postures tan radicals i tancades com les que he comentat. Don Rafael Sanus, de ment molt més oberta, pensava que hauríem d’haver triat solucions com «vore» o «tindre» i derivats, fórmules que finalment ha acceptat el DNV, i que en aquell moment estaven proscrites en segons quins àmbits.

En la història dels valencians es registra una gran estima pels salms. En cite alguns: en el 1960 Germà Colón publicá el Llibre d’Hores de Morella, de finals del seglo XIV, que conté el calendari litúrgic, l’ofici parve de la Verge, l’ofici de difunts i algun element més. Document valuós i poc tingut en compte.

En 1985 (fa 37 anys), vaig editar la traducció del Salteri que havia fet el gran escriptor Joan Roís de Corella. Venia acompanyada d’una edició actualitzada del Salteri que preparà amb cura el prevere Vicent Ribes, que també resultà molt depenent; en eixe cas, dels salms de Montserrat, i 10 anys més tard, el 1995, el pare Joan Costa, S.I., publicà una interessant edició del Salteri de la Seu de València, confrontat amb el Salteri de la Bíblia de París, tots dos del XV, trets a llum amb criteris ortogràfics de la RAVL, i en la qual formulava algunes observacions interessants a l’edició de Jordi Ventura, apareguda el 1993 del Salteri de la Bíblia Valenciana de fra Bonifaci Ferrer i que correspon també al segle XV.

No és el meu desig fer ací una recopilació exhaustiva del material escripturístic que la nostra història ens ha regalat, ni considerar les diverses modalitats lèxiques o teològiques que contenen. Ho deixe només anotat per a valorar l’immens depòsit històric que posseïm i que ens podia facilitar una redacció moderna dels salms, que es fonamentara al mateix temps en la nostra rica tradició, que és la que acaba de preparar.

L’he pensada seguint els savis requisits del doctor Cases i, clar, eixa plenitud de valencianitat exigia també el recurs a la nostra biografia sálmica, sempre present en la nova redacció, encara que no determinant, ja que les propostes de modernitat i de comprensibilitat eren prioritàries.

A banda dels recursos històrics (que tenen present la Vulgata, que és d’a on traduïen els nostres clàssics, potser amb alguna excepció que caldrà estudiar més en detall), m’ha preocupat les diverses opcions de les llengües veïnes. He partit de la versió de la BVI, i m’he servit d’algunes versions en espanyol (la Bíblia de la Conferència Episcopal), Los Salmos del P. Schökel, i altres de menor influència ací); he consultat diverses versions franceses i italianes (destacaré la importantíssima de Ravasi), a banda de diccionaris teològics i exegètics, de tot l’aparellatge sinonímic que he pogut consultar.

M’han ajudat -i molt- les observacions i correccions. El professor Abelard Saragossà, atent a les qüestions gramaticals, l’enginyer agrònom Vicent J. Alcayde, el professor biòleg Daniel Climent i el sacerdot Joan Víctor Pascual, que han tingut la paciència de llegir i corregir la redacció. De la participació tan entusiasta com entusiasmant de tots ha eixit eixe Nou Salteri Valencià que presente anticipadament, atés que encara el voldria sotmetre a més revisions.

Si la voluntat era, des de la màxima fidelitat al sentit original dels salms, oferir una versió molt familiar als registres propis, al mateix temps que mantenia la dignitat que reclama el text bíblic, no solament he evitat tots els térmens conflictius que he pogut, sinó que he fet un esforç sinonímic que possibilitara l’ús de formes lèxiques i fraseològiques amables per als valencians. Entre la doctrina espiritual i la lingüística, he concedit prioritat a la primera, certament, perquè no he pretés fer un tractat linguístic, encara que he preservat la consciència que només es pot obtindre una adhesió cordial si la llengua acompanya, i no es convertix en barrera. És la mateixa operació que fa la versió castellana, per exemple, a l’hora de traduir el terme llatí «scambellum» del salm 110, per a la qual Nácar-Colunga (1950) havia triat «escabel», en francés «escabeau» i en italià «sgabello». Seguint la versió Nácar-Colunga, Schökel manté la forma «escambel», mentres que la Conferència Episcopal, conscient d’estar davant d’una forma desconeguda, opta per «estrado». En el nostre cas hem triat la moderna solució valenciana de «banqueta». El salm 120 diu que la llengua infamadora es trobarà amb brases de… La versió catalana parla de «ginesta», fusta de combustió lenta apta per a esmolar les puntes de les fletxes, amb la dificultat que la paraula no resulta familiar als valencians. L’opció en castellà és «retama», coneguda en la locució «és més amarg que la retama»; Corella havia parlat de «carbons de desalació» i la Bíblia Valenciana de «carbons desoladors». El professor Climent, després d’haver considerat la classe de fusta, el lloc a on es cultiva i ple d’erudició, em facilità la solució: «savina». Per al salm 114, la forma «dolls d’aigua viva» compta amb la solució medieval «fonts d’aigües», i l’enginyer agrònon sr. Alcayde em proporciona l’opció «ullals d’aigua viva».

No puc allargar-me més, de moment. Aportaré, en estudi a banda, quines han resultat les fórmules triades i el procés seguit per a oferir als valencians el més gran material de pregària. I si pot servir de reconciliació i d’amor, millor encara. Si té acceptació, un bon amic m’ha suggerit que, ara, a pel Breviari.

CULTURA Inculturació

El passat 26 de maig es va celebrar a Vila-real una taula redona sobre Església i país, perspectiva històrica de la llengua a l’Església, en què van intervindre els teòlegs i filòlegs Avel·lí Flors Bonet i Xavier Martí Juan, el rector de les Alqueries Manuel Martín Nebot i el filòleg Vicent Pitarch Almela. L’acte fou organitzat per l’Associació Cultural Socarrats amb motiu i com a preludi de la concessió del guardó Socarrat Major 2022 a Avel·lí Flors el dia 4 de juny a la mateixa ciutat. Oferim a continuació un extracte de la intervenció de l’homenatjat, referent indispensable de la inculturació de la fe en les comarques del nord, en la susdita taula redona.

Originalitat de la Pentecosta

Pentecosta és el fet més original de la història bíblica. Altres aspectes, com les doctrines o els mateixos miracles, els trobaríem repetits o imitats en altres tradicions religioses. El fet de Pentecosta, no: és únic, irrepetible. Festa jueva, agrícola (Pasqua Granada) i històrica (constitució del poble d’Israel), aquell dia de l'any 30, els prosèlits pelegrins, de més de trenta nacionalitats, aplegats a Jerusalem per celebrar la festa, s'admiraren sentint un tal Simó (Pere), interpretant sorprenentment els fets que hi havien ocorregut dos mesos abans, és a dir, la mort i resurrecció (segons ell) de Jesús de Natzaret, mentre cada un dels presents l’escoltava com si ho fera en la seua pròpia llengua.

Aquella Pentecosta marcarà l'estil de les comunitats creients, en què totes les llengües seran imprescindibles en el camí cap al Regne de Déu. L’arameu, la mateixa llengua de Jesús, en què està escrit originalment l'evangeli de Mateu, serà la més corrent entre les comunitats orientals, de les quals serà la llengua de predicació i de celebració litúrgica. En esta mateixa llengua, que després anomenaran siríaca, s’expressaran tant les esglésies monofisites com les nestorianes, que arribaran fins a l'Índia.

D'esta venerable llengua són paraules i frases del mateix Jesús (ipsissima verba, com diuen els escripturistes, les seues mateixetes paraules); els noms que imposa als seus amics íntims: a Simó, Kefa (roca, pedra, cabut?), a Jaume i a Joan, Boanerges (fills del tro, implacables?); la frase que adreça a una difunta: Talita kum («Filleta, alça’t»); o a un sord-mut: Efatà («Obri’t»); les paraules que ell diu en la pregària: Abba (papà), Eloí, Eloí, lemà sabactani? («Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?»); i encara ens queda l’emotiva súplica (o confessió) de les primeres comunitats: Marana tha («Veniu, Senyor» o «El Senyor ve»).

Part d'Orient i tot Occident, tant a Constantinoble com a Alexandria, des del segle I, començant pels mateixos textos del Nou Testament, farà servir el grec corrent, conegut aleshores, per tota la Mediterrània, com koiné diàlektos (llengua comuna), allò que la sociolingüística actual anomena «llengua franca»; les mateixes esglésies llatines encara en mantindran elements com el Kyrie. I, finalment, dels primers segles, cal que recordem que un missioner provinent de l'Àsia Menor, Úlfila, presoner dels gots que el batejaren com a «petit llop» o «llobató», n'aprengué la llengua en què els predicà i els traduí la Bíblia.



Inculturació de la fe i llengües

En la valoració del fet de Pentecosta, entre les esglésies de llengua llatina, ressaltaria el testimoni d’Agustí, bisbe d’Hippo Regius (Hipona). Com a pastor de la comunitat, hi emprarà no el llatí clàssic de les escoles, sinó un llatí de baixa intensitat, tal com comentava: «Melius est nos reprehendant grammatici quam non intelligant populi» (És preferible que ens critiquen els gramàtics que no ens entenga la gent). Ell sabia que, a la ciutat, el llatí era la llengua imperant mentre que, als pobles i als camps, el poble ras parlava l'amazic, llengua que els cultes romans consideraven «bàrbara», és a dir, «berber».

En este sentit, Agustí aprofitava el dia de Pentecosta per ensenyar que l'Església autèntica «és aquella que parla totes les llengües». I, en preguntar-se per què, al seu temps, ja no es donava el do de llengües, els explicava: «és que la imatge ja ha donat pas a la realitat… perquè l'Església (universal, catòlica) ja parla les llengües de tots els pobles».

Dins de l'església, però, tot i ser fidel al model d'inculturació que marcaria la Pentecosta, la sort de les llengües devia variar molt, segons els llocs. Recordem com, a darreries del primer mil·lenni, els germans Ciril i Metodi, enviats pel metropolita Foci de Constantinoble, evangelitzen en la seua llengua els pobles eslaus, per als quals traduïxen la litúrgia romana. I, estranyament, haurem d'esperar al segle XVI perquè, amb la reforma protestant, les noves comunitats evangèliques, contra la norma romana, s'imposen el deure de traduir la Bíblia a les principals llengües «nacionals» (alemany, anglés, francés, holandés, italià, castellà). En l'evangelització, però, dels pobles americans, asiàtics i africans, la mateixa congregació De propaganda fide, mantindrà el principi d'inculturació per les llengües natives.

El concili de Trento (1545-1563) establia el deure de predicar sempre en llengua vulgar… Sense anar més lluny, valencians i catalans tenim els cànons dels concilis metropolitans de Tarragona dels segles XVI i XVII que, contra la moda de predicar en castellà (que s'anava escampant pertot, a Catalunya i al Regne de València), prescriuen la predicació exclusivament en la llengua del poble. Lamentablement, a Castelló de la Plana, per exemple, no consta que hi haguera cap resistència de la gent de la vila contra la predicació en llengua forastera; ans al contrari, ja en el segle XVII hi veuen, en la predicació castellana, una prova més de l'excel·lència de la seua ciutat, (com solien repetir) «tan luzida». Com dirien els castellans: «Se les había estragado el paladar». Havien perdut el gust de la pròpia llengua. Esta actitud, la sociolingüística actual la qualificaria d’autoodi.

Església valenciana i llengua

Per a nosaltres, per tant, la continuïtat de Pentecosta és ben problemàtica. Perquè el problema no és d'ara, de l’actual defecció religiosa, dels quaranta anys de franquisme, de la imposició del decret de Nova Planta. Els nostres avantpassats ja no celebraven com calia la Pentecosta.

Per completar el quadre desolador que es presenta per a la llengua a l’Església, no cal dir que els jóvens, però també els majors i els vells, ara ja no se senten religiosos, no creuen, no practiquen, no van a missa. Si volem, doncs, que retorne el miracle de Pentecosta, cal començar de zero: que comptem amb persones, un petit públic, ni que siguen només uns pocs grups, per llengües, que puguen expressar-se amb naturalitat. De moment, en la gran Església, la jerarquia no sembla iniciar el més mínim esforç: tot intent del poble, en este camp, està condemnat al fracàs. La nostra jerarquia, que té encomanat com a deure sacratíssim la unitat d'Espanya, procura que el nostre país no es desvie del camí recte i acabe imitant, en tot o en part, Catalunya en la seua dèria per la llengua. I li ve de perles trobar-se un poble partit i dividit pel tema de la llengua. La frase dels nostres bisbes és: «No hay textos aprobados». Perquè, quins textos caldria emprar?

Fins ara els nostres textos litúrgics duien de copyright: «Text oficial de la Comissió interprovincial Valentino-Tarraconense [...]; amb adaptacions per a l’ús de les diòcesis de València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant, autoritzades pels bisbes respectius» (1). L'Acadèmia Valenciana de la Llengua, però, es desperta un dia, a començament dels anys 2000, i s’arroga la funció de traduir alternativament els textos litúrgics al valencià. No es proposa fer una altra adaptació dels textos catalans aprovats oficialment, sinó fer tota una nova versió alternativa que, amb el temps, es va imposant arreu.

Proposta per a una «nova Església»

Pel meu compte suggeriria com a solució una millor (i major) adaptació (ortogràfica, morfològica i lèxica) dels textos oficials catalans a les variants valencianes, seguint una mica l'estil que han adoptat les diòcesis balears que, per cert, formen part de la província eclesiàstica valentina.

Podria recordar ací un detall de cert interés canònic. Quan el bisbe Pont i Gol, encarregat de fer les adaptacions valencianes als textos oficials catalans, demanà al Consilium ad exsequendam Constitutionem de Sacra Liturgia del concili II del Vaticà, el seu president, el cardenal Lercaro, respongué que s'hi podien permetre petites variants ortogràfiques, morfològiques o lèxiques, perquè segons ell, i com ensenya l'antic dret romà, «de minimis non curat praetor» (a l’autoritat no la preocupen les coses insignificants). I així es feren, aleshores, les variants que quedaren fixades definitivament, fins ara (després ampliades o corregides en el Llibre del Poble de Déu).

Al marge de qualsevol intervenció positiva de l'església jeràrquica, quan ja és ben real aquella «iglesia cremada», que descrivia Joan Maragall, en esta inacabable setmana tràgica de la història, em venen a la imaginació i al cor ganes d'alçar de les cendres una nova Església, ajuntant-hi quatre arreplegats, en petits grups, en esglésies domèstiques, «petits ramats» com els anomenava Jesús, que renoven la història dels orígens al voltant del mar de Galilea, presidits pel ressuscitat, amb dones i hòmens que simpatitzen amb ell i el vullguen seguir, només amb «dos o tres de reunits en el seu nom» entre els quals no hi falten escandalosos, ovelles perdudes, germans carregats d'ofenses mútues i companys malhumorats; d’on, però, podrien nàixer aquells infants que Jesús mateix proclama els més importants en el Regne (Mt 18, 4-5). Potser en estes comunitats sí que creixeria la fe, i, sense canviar la llengua del cor, hi ploraríem com infants cridant: Abba «pare» i, potser, ens estimaríem com a germans, «tal com ell ens va estimar» (Jo 13, 34-35).

----------

1. Vegeu Ordinari de la Missa: text oficial de la Comissió interprovincial Valentino-Tarraconense, seguint l'ordenament nou del Missal promulgat per Pau VI el dia 3 d'abril de 1969; amb adaptacions per a l’ús de les diòcesis de València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant, autoritzades pels bisbes respectius, 1970. I també, Pregària dels fidels: text oficial de l’episcopat espanyol. Versió catalana adaptada per a l’ús de les diòcesis de València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant, aprovada pels bisbes respectius, 1971.