SOCIETAT ECOLOGÍA

El més ric és aquell els plaers del qual són els més barats... El nostre article és un homenatge silent i humil a Pere Casaldàliga, una persona que va ser coherent amb un missatge cristològic: dignitat i senzillesa.

¿Com voleu que comence l’article? ¿Des de la nostàlgia? ¿Des de la idea aquella que qualsevol passat va ser millor? No sé què dir-vos. Ni sé com començar. Darrerament han passat massa coses. I hem de repensar el món. Un món més senzill, més fàcil, més solidari, més auster, més... humà.

El 1999 un tuareg arribà a París. No al París romàntic i melangiós de Robert Doisneau, sinó al París atrafegat dels col·lectius de gent anant amunt i avall, sempre amb pressa. Un París que ben bé podria ser Nova York, Viena o València. El jove comentà, mentre observava una munió de gent carregada amb bosses i penjada als mòbils que travessava un pas de zebra: vosaltres (els occidentals) teniu els rellotges, però nosaltres (els africans) tenim el temps.

Ara mateix, vivim en el regne de les sensacions, en la cultura de l’anunci, en la il·lusió del moment efímer, on esperem que l’anunci següent siga més colpidor... Vivim en el món buit de la tecnologia que ens permet pensar i creure que hem triomfat com a espècie, que som indestructibles, que res ens farà desaparéixer. O precisament vivim en un món accelerat perquè no volem observar la petitesa de la nostra realitat, la feblesa de la nostra existència... Vivim en una precària sensació d’equilibri inestable: si parem, caurem.

¿Què és la felicitat? El Tio Gilito, ¿era feliç? ¿O més aviat hauríem de buscar una dignitat material d’existència col·lectiva per a començar a buscar un bri diminut de felicitat autèntica? ¿Haurem de buscar la felicitat en les coses que ens hem deixat pel camí?

L’escriptor i pensador Henry D. Thoreau va nàixer el 1817 a Concord (Massachusetts) on passà la major part de la seua vida. En plena revolució industrial es considerava una persona afortunada per haver nascut en una ciutat menuda envoltada de boscos, rierols, llacs i pantans, habitada per gent rústica però cordial, on encara es podia respirar aire pur i no hi havien arribat les grans fàbriques, la locomotora i altres enginys que impedien sentir la remor del vent i de l’aigua. Thoreau menyspreava l’excés de diners perquè necessitava molt poc per a viure: «un home és ric en proporció a les coses que pot rebutjar». En canvi, apreciava molt el temps lliure. Una cosa que la nostra societat ens ha venut en fals: de veritat, no tenim temps lliure. Tenim temps per a omplir-lo de coses que ens pensem que transformaran aquell temps en lliure i feliç, però que en moltes ocasions ens fan més esclaus encara d’un sistema que sembla a punt de col·lapsar. Unes activitats que ens venen marcades. El temps que no ens venen és el de caminar, llegir, observar la natura, conversar amb la gent...

Dos-cents anys després, un antropòleg, Marc Augé, aprofundix més encara en estes individualitats felices que s’allunyen de la massa lobotomitzada. Vol rescatar el concepte de l’alegria de la vida senzilla i sòlida. Reflexiona que tots tenim de fet una necessitat profunda de connectar-nos ambl’essencial de la vida, una soca de la qual tots en formem part i que ens unix als altres humans. Perquè tots i totes, tenim tendència a reconciliar-nos amb la natura, cosa que té relació amb la senzillesa, amb el que és menut. Potser escoltar i compartir és el nostre origen i el nostre cau més profundament satisfactori...

Pere Casaldàliga ho tenia molt clar: xafant la seua terra vermella, des d’aquella caseta, humil però ferm, en harmonia amb el món, solidaritzat i actiu: davant de les injustícies, a favor de la gent que menys tenia... No tenia res i ho tenia tot. A Alcoi diuen quan mor algú molt ric que «és el més ric del cementeri»... Sembla que les propietats són el secret de l’èxit, de la satisfacció. I crec que no és així. Perquè l’èxit sempre va associat a la felicitat, al triomf, al poder. Tenir i no ser. Senzillament, ser feliç. Hem creat una societat on el consum compulsiu ens ha convertit en eterns frustrats. Una societat que s’ha vist traumatitzada perquè durant dos mesos la major part de gent no podia eixir al carrer... a comprar res!

Soc de la generació que era molt feliç sense tenir possessions materials, ni grans ni menudes. Moltes vegades teníem la imaginació i la creativitat per a crear universos del no-res. Que era capaç de caminar i passejar els carrers mullats de la ciutat de València observant pardals i oronelles que s’alegraven de la pluja perquè aquella atmosfera duia mosquits abellidors. Caminava molt. Perquè tant ma mare com mon pare em van ensenyar a fer-ho. A ser feliç pel sol fet d’existir, de respirar, de pensar... «Que feliç era mare, que feliç era jo...», canta el poeta. Que feliç era quan vaig trobar una caixa enorme de cartó d’una televisió Thomson de 30 polzades i la vaig transformar en una casa-taüt on m’introduïa a la terrassa de casa dels meus pares per a llegir llibres allí dins. Amb una finestra de ventilació que ajudava a fer més sostenible aquella tortura de calor.

I érem feliços. Ho érem quan la meua àvia destapava aquell drap blanc que protegia uns cocotets de tomaca. O aquelles coques de tomaca o de farina que formaven un núvol matèric de substàncies màgiques. L’olor profunda de tot plegat encara m’arriba ara mateix. ¿La noteu? O quan amb un banyadoret mig estripat, jugàvem a fang en un dels llocs més bonics del meu país: el Xop, que era una mena de suburbi perdut que anava d’Alcoi a Banyeres, en plena Mariola.

Era el moment que no em feia res no tenir ni una pesseta a la butxaca perquè tenia recursos quasi inacabables per a omplir les vesprades de dissabte. Entrava a les llibreries, a totes, però sobretot a aquelles que ara titlaríem de «llibreries amb encant»: una aventura per dins de París-València del carrer de Pelayo era com pujar en una màquina del temps i acabar visitant la selva de Malàisia amb Sandokan o Abu Simbel de la mà de Belzoni. Després, entrava a l’Almodí, un edifici gòtic extraordinari on un enorme Megateri em recordava que fa milers d’anys, la terra estava poblada de sers fascinants. Més que jo. I em quedava allí mirant-lo. I em fixava que al costat hi havia un gerro amb una mòmia incaica dins. I una mostela havia entrat dins de la panxa del cos i s’hi havia mort. Però abans, s’havia menjat part de la mòmia. O després passava per la plaça de Manises, on pujava aquelles escales d’un gòtic mediterrani espaterrant i Domingo Fletcher m’ensenyava les col·leccions prehistòriques que dormien esperant un visitant...

Però anem a la part gamberra, a la part llibertina. ¿Què em conteu dels recreatius? Sí, home, aquells espais on hi havia unes andròmines estranyíssimes, plenes de llums i palanques. I sí, és cert, calien diners... Però també podies exercir d’espectador: una mena de voyeur pretecnològic: mirar aquella bola lluent que eixia d’un túnel en una màquina plena de centelleigs, bonus-track i sping-balls. Això era la glòria. I gratis, debades, de franc. En aquell temps tenies tot el temps del món per a anar pel carrer i mirar conscientment de l’un costat a l’altre: els mòbils i els altres aparells encara no s’havien apoderat de tu. I les oïdes les tenies per a escoltar si algú venia o senzillament, oir els refilets d’alguna merla que s’havia perdut pel centre de la gran via de Ferran d’Aragó. I no he dit «el Catòlic» perquè per a nosaltres l’únic rei «catòlic» que hem tingut és Pere; Pere el Catòlic, el pare de Jaume I.

Continue, ¿una vida fàcil? Senzilla? Feliç? Ara no sé si és el lloc o és el temps. Ja sabeu, la infantesa, l’adolescència diàfana... Acompanyar els pares a comprar al Mercat Central. O anar a casa dels avis. O viure la nit de reis d’Alcoi... Amb la família, a la vora del foc... Propose recuperar estos costums i altres, que ens ajuden a fer la vida fàcil, a fruir de les coses senzilles, que no necessiten ni password ni contrasenya. Ni diners, perquè fins i tot és la memòria la que funciona, la nostàlgia activa. Perquè abans la natura, la veiem en directe i no calia anar a una sala perquè ens l’ensenyaren en 3D. ¿I què em dieu d’un got d’aigua fresca? ¿I el plaer de pujar una muntanya? Però no un 8.000. La que teniu més a la vora. El Castellar d’Alcoi, per exemple.

¿Recordeu el desplegament tecnològic domèstic? A les cases no hi havia massa màquines: la llavadora, una aspiradora, una nevera, una ràdio i una tele. ¡I no es trencaven mai! Hi havia televisions que duraven més que tu i llavadores que havien conegut tres generacions. La ràdio, l’heretàvem dels avis... Tot aprofitava, tot s’aprofitava, tot era sostenible. El pot que hi havia a la font de Gorga era de metall. Segurament un dels pocs pots de tomaca que s’havia gastat. Doncs el tiocontinuava lligat d’una corda, anys i anys, servint de got per als viatgers i visitants que s’acostaven a la font per a recuperar l’alé... I teníem –qui en tenia– un cotxe per família. Només un: no com ara, que tenim dos cotxes, tres patinets, quatre bicicletes i un parell de motos. A mi, a 18 anys, els reis em van portar una bicicleta. Una BH que pesava un mort. Per fi, la bicicleta. Perquè no em van dur ni l’Scalextrix, ni l’Exin Castillos ni l’Iber-tren. Però no passava res. Els meus pares no tenien diners per a foteses, però per a donar-nos estudis i llibres, sí. No tinc cap trauma per això. A partir d’aquell moment, la bicicleta es convertí en el meu sistema de transport preferit: en hivern, en estiu, en primavera... No passava mai de moda.

¿Sabeu què? La vida pot ser molt més fàcil, molt més senzilla. Sense mirar l’altre com triomfa (o no), la quantitat de coses que té, el reconeixement que se li professa... La vida és molt senzilla. Compartiu-la, connecteu-vos amb l’essencial de la vida. Desconnecteu-vos una vegada a la setmana de tots aquells cordons umbilicals informàtics, respireu, sentiu-vos persones... Submergiu-vos en el llac de la felicitat temperada, capbusseu-vos en el món que compartim. Camineu sense pressa. Passegeu amb els passos perduts, sense saber on anar, recupereu ciutat, perdeu el sentit del temps, no compreu res. Foteu-los a tots. Consciencieu-vos que sense fer el cul gros a algú sou feliços. Íntimament feliços. Mireu cap a dalt, cap al coronament dels edificis. I descobrireu un altre món. Camineu molt. Atrapeu el temps, feu-lo vostre, domineu-lo. I respireu. Respireu cada racó que trobareu per la ciutat, pel poble... Alceu el nas i respireu profundament ara que encara podem. Encara que siga a través de la punyetera mascareta. Crec que serem més feliços si sembrem alguna cosa, esperem, removem la terra i comprovem que la màgia de l’invisible encara existix. Perquè en la societat on tot costa diners hem perdut la consciència de com i on creixen les coses, És tan extraordinari menjar cada dia, que n’hauríem de donar gràcies constantment.

I sí. No és nostàlgia. Crec que ens estem convertint en una societat alienada, frustrada, permanentment insatisfeta. Perquè ens han ensenyat a tenir coses, no a ser persones. Ens han complicat molt la vida. La societat, dic. La de consum. Ens tenen atrapats en la xarxa, en una teranyina que lluny de ser la de l’alliberadora Aracne, ens envisca i ens estamordix. I recordeu que «web» en anglés és «teranyina». Una teranyina on ens trobem tots i totes en forma de neons, de necessitats, d’exigències. Vivim en una societat complexa, on l’aparença és la clau per a ser acceptat en un grup, en un clan. L’aparença. L’ostentació. L’acceptació, la pertinença. I, de sobte, se’ns ha oblidat ser lliures, solidaris, independents, crítics...

Francesc Pi de la Serra té una cançó que parla d’una sensació que hauríem de recuperar. Es diu «La vida senzilla». En una de les estrofes diu:



Arribar a vell sense haver plorat massa,

però a pagès, on s’hi mor més tranquil.

Tenir a l’abast un barret per l’abril

i un passat que de tant passat, passa.

És molt senzill: digueu-li vida...

SOCIETAT ECOLOGÍA

Muchas de nosotras estamos de acuerdo en que el modo de vida dominante es ecológicamente insostenible, socialmente inaceptable y espiritualmente insatisfactorio.

Una respuesta propositiva

Las ecoaldeas son laboratorios vivientes, generadores de hermosas alternativas, con soluciones innovadoras. Son asentamientos rurales o urbanos con estructuras sociales vibrantes, muy diversas, pero unidas en sus acciones hacia estilos de vida más ecológicos y humanamente más satisfactorios.

No son grupos de hippies-antisociales, ni constituyen una simple huida al campo en un “sálvese quien pueda”. Hay en ellas una vocación transformadora porque parten de la valoración de la VIDA, del dolor por el mundo y de un impulso de sanación (el amor en acción) de una sociedad enferma, en forma propositiva y empezando por ellas mismas.

Un movimiento creciente

Estas iniciativas llevan muchos años de recorrido en nuestro país.

En 1998 se realizó el primer encuentro estival de ecoaldeas permaculturales (en 2020 ha sido el XXIII encuentro). Red Ibérica de Ecoaldeas (RIE), constituida en 2001 agrupa a una treintena de proyectos consolidados repartidos por toda la península.

Este movimiento en auge se está haciendo real en muchos países del mundo. La Red Global de Ecoaldeas (GEN), por poner un ejemplo, es una de las redes existentes de comunidades e iniciativas regenerativas a la que están adscritas un total de 1.065 proyectos de 108 países.

Una nueva ecoaldea en Valencia

A finales de marzo de 2020, en pleno confinamiento, Carlos Rojas, representante de Aldeafeliz, una ecoaldea colombiana con 14 años de experiencia, realizó una serie de webinars con la intención de explicar los pasos para crear nuevas ecoaldeas.

El sorprendente resultado fue que se colapsaron las inscripciones con cientos de personas solicitantes en diferentes países. A raíz de dichas charlas, un grupo de personas cercanas a Valencia creó un grupo de interesados en el proyecto de una nueva Ecoaldea, que a día de hoy está formado por 94 personas.

Tras una serie de encuentros, lecturas compartidas, convivencias, visitas a ecoaldeas y proyectos cercanos de ese gran grupo se ha conformado, cohesionado y organizado un grupo de 20 personas que estamos próximas a fundar una nueva Ecoaldea.

En este proceso ha sido importante la semana de convivencia junto a los inmigrantes acogidos en Granja l’Ombria de AVSA en Vallada aprendiendo bioconstrucción, horticultura y generando espacios de intercambio humano e intercultural.

Ecoaldeas, motor de cambio

La característica esencial de los habitantes de ecoaldeas es que ellos están ahí, en primera línea, poniendo en práctica con sus vidas las ideas que les mueven

Son experiencias que transforman. También ha sido importante lo aprendido de otras ecoaldeas con años de experiencia gracias a la conexión con la Red de Permacultura Íbera (región Levante).

Comunidades en búsqueda como referentes del cambio

En lo ecológico, pretendemos vivir en armonía con la naturaleza, mediante la permacultura y la autosuficiencia en la producción de alimentos y energía.

En lo social, enfatizamos la potenciación de la “comunidad” y la red de comunidades, la acogida frente a la exclusión, las formas de organización de la sociocracia y la comunicación no-violenta.

En lo espiritual el énfasis se centra en asumir la responsabilidad de nuestras propias vidas tomando el amor como motor, buscando autenticidad y aprendiendo a fluir confiadamente apoyándonos en el Ser que nos habita a todos. En la creencia de que todo está conectado.

Aprender a gestionar emociones y conflictos en grupo, a cultivar la tierra, a construir nuestras casas con métodos sostenibles, practicar el yoga, la meditación o la biodanza, organizar una economía común con la combinación del tiempo de trabajo en la ecoaldea, el trueque y la aportación de quienes mantendrán sus trabajos (entre nosotros hay maestros, informáticos, sanitarios, profesores de yoga, comerciales o fotógrafas), combinar en fin la individualidad y la vida comunitaria (en el grupo hay tanto familias como solteros) y promover una nueva cultura en la sociedad son algunos de los retos ilusionantes que tenemos por delante.

Buscamos un modo de vida que proporcione una alta calidad de vida sin tomar de la Tierra más de lo que se le devuelve. No nos negamos a la tecnología existente, pero buscamos utilizarla al servicio de la persona y no al revés.



Contamos con pocos recursos materiales, pero con un alto grado de idealismo y dedicación.

El mundo necesita buenos ejemplos de lo que significa vivir en armonía con la naturaleza en una forma sostenible y espiritualmente satisfactoria, dentro de una sociedad tecnológicamente avanzada. La mejor forma de aprender, quizás la única, es por medio de ejemplos. La característica esencial de los habitantes de ecoaldeas es que ellos están ahí, en primera línea, poniendo en práctica con sus vidas las ideas que les mueven.

Referencias web:

Ecoaldea Aldeafeliz. https://aldeafeliz.org/Aldeafeliz.org

Red Iberica de Ecoaldeas. https://ecoaldeas.org/

Red Global de Ecoladeas. https://ecovillage.org/el-movimiento-global-de-ecoaldeas/

Red de Permacultura Íbera / http://www.permaculturaibera.org/

SOCIETAT ECOLOGÍA

A la Ciutat de l’Artista Faller s’està creant un nou espai verd, amb singularitat. La delimitació del recinte amb una tanca de fusta ha sigut el primer pas per a la creació d’Espai Verd Benicalap, una parcel·la en què es combinaran els horts urbans, un bosc sintròpic i un espai de convivència.

Es tracta d’un dels projectes guanyadors, el mes de febrer passat, d’una convocatòria de Las Naves, en el qual participen diferents entitats del barri, incloses l’Associació de Veïns, els centres d’ensenyament, l’associació Ultramarins 154 i la Casa Caritat. I també Càritas parroquial de Sant Josep Artesà i AVSA seran presents en estos nous espais per a la solidaritat.

Els promotors del projecte destaquen la voluntat de reunir:



«la unió de sensibilitats de molts col·lectius. A més, se li dona un ús important a una cosa que fa molt temps que és el que és: un descampat que no té cap utilitat. Ara serà una alternativa verda, una manera de retrobar-nos amb l’horta i un lloc obert per a la socialització, una cosa que en estos moments fa molta falta amb les restriccions que patim».