CULTURA CINEMA, LLIBRES, ARTICLES

La realitat de la pandèmia ha donat lloc a situacions inèdites entre nosaltres. Una d’elles ha estat la retransmissió de la missa dominical en la programació d’À Punt, la televisió pública valenciana. Només declarar-se la situació de confinament general, la direcció de l’ens televisiu es va posar en contacte amb l’Arquebisbat de València per a dur a terme les retransmissions de la celebració eucarística, que s’han fet sempre, excepte un diumenge, des de la parròquia de l’Assumpció de Torrent.

Al poc de començar les emissions les esglésies evangèliques es van posar en contacte amb À Punt per tal de fer possible també una emissió de continguts propis d’estes confessions. Així doncs, el tercer diumenge de confinament s’emetia també, no ja un altre acte de culte, sinó un programa de continguts religiosos, «Déu en la de tots», que combinava entrevistes, comentaris bíblics i interpretacions musicals. La producció del programa ha anat sempre a càrrec de les esglésies evangèliques que el varen proposar. Cal dir que les emissions de contingut religiós en el matí del diumenge («La Santa Missa» i «Déu en la de tots») han obtingut generalment una audiència superior a la mitjana d’À Punt (unes 50.000 persones alguns diumenges). En la darrera sessió de la Comissió parlamentària de Radiotelevisió Valenciana i de l’Espai Audiovisual es va informar que les emissions es mantindrien mentre dure la situació d’anormalitat de la pandèmia; si bé «Déu en la de tots» s’ha deixat d’emetre pel fet que les esglésies evangèliques que el produïen no podien assumir el seu cost.

L’aparició de programes de contingut explícitament religiós en la graella d’À Punt ha donat lloc a la manifestació d’opinions favorables, però no n’han faltat de contràries. La invocació de la laïcitat de l’estat i dels mitjans públics ha servit per a justificar les posicions crítiques, ja que esta mena d’oferta televisiva religiosa, diuen, ja disposa de canals propis, privats, per la qual cosa no s’han de dedicar mitjans i recursos públics (la religió que se la pague cadascú, és un dels arguments). Altres veus s’hi han manifestat tolerants, però admeten esta mena de programes només mentre dure l’actual situació excepcional, i pensant a respondre a la recomanable reclusió dels espectadors de més edat, que sembla que són el grup seguidor majoritari d’esta programació.

És cert que ara mateix hi ha un buit legal sobre l’emissió de continguts religiosos confessionals en À Punt. En temps de l’extinta Canal 9 no s’havia plantejat una situació semblant pel fet que els únics espais religiosos que es transmetien eren els relacionats directament amb esdeveniments festius singulars. De fet l’única celebració que es retransmetia era la Missa d’Infants, des de València (en la festa de la Mare de Déu dels Desemparats). Però la situació d’ara és una altra cosa, el model televisiu valencià actual és diferent del seu antecessor i de fet s’ha de resoldre pròximament l’adopció d’un «marc de criteris» sobre el dret d’accés i pluralisme en els mitjans de comunicació públics per part del Consell Rector de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació.

Això permetrà definir les coordenades de la presència que el fet religiós valencià tindrà en els mitjans de comunicació públics. En el debat que s’originarà s’exposaran, sens dubte, els diferents discursos possibles. Per un costat, el que veu la religió com un fenomen sospitós, responsable de tots o gran part dels mals de la humanitat, i que considera que és una realitat que cal, com a molt, tolerar si bé reclosa en l’àmbit de la privacitat. Per l’altre, el discurs que considera el fet religiós, en totes les seues variades expressions, com a formes de la vida espiritual, sapiencial i social de la humanitat, amb tota l’ambigüitat que acompanya tota realitat humana i que, per tant, no pot ser reduïda a la privacitat, ans reclama el seu espai en l’àmbit públic i en els mitjans de comunicació. Si es vol una televisió realment inclusiva, atenta a la diversitat social valenciana, que és també una diversitat religiosa i confessional, no s’hauria de deixar fora de l’àmbit comunicatiu televisiu el fet religiós, i especialment el fet religiós que s’expressa en valencià.

Per tant, seria bo per a la salut democràtica de la societat valenciana en la seua pluralitat que en la graella d’À Punt hi haguera lloc per a programes de contingut religiós. Una presència, això sí, dimensionada i proporcional en el conjunt de la programació televisiva, i corresponent a aquelles confessions arrelades al nostre territori i que s’expressen en valencià, inclosa la retransmissió de l’acte de culte catòlic de la missa. Això no atemptaria els drets reconeguts de llibertat d’expressió i llibertat religiosa, ni el caràcter aconfessional i laic de l’Estat i dels mitjans de comunicació públics. De fet, cadenes de televisió públiques espanyoles, estatals i autonòmiques, emeten programes de contingut religiós que inclouen la celebració eucarística, però també això passa a Europa, inclosa França, la gran campiona de la laïcitat.

I seria bo també per a la salut del valencià que, com tots sabem, no és òptima. Un dels espais socials on la normalització del valencià ha patit més entrebancs és l’àmbit eclesial, especialment la celebració de les misses i dels sagraments. Un dels primers àmbits on es va plantejar la introducció del valencià en els anys de la transició política va ser precisament l’eclesial. Cal fer saber a aquells que no la varen conéixer que, durant la tristament anomenada Batalla de València, un dels objectius dels bel·ligerants contra l’ús del valencià normatiu varen ser les misses en valencià que es feien en diverses esglésies de la ciutat de València. Esta primerenca efervescència litúrgica del valencià va ser possible arran de la publicació i difusió del Llibre del Poble de Déu, missal dominical i festiu, que duia els textos oficials de la missa, aprovats pels bisbes de totes les diòcesis valencianes.

La campanya en contra de qualsevol manifestació de valencià normatiu va fixar-se en les celebracions dominicals que es feien en valencià al Cap i Casal a mitjan anys 70 del segle passat. La campanya tingué èxit: els insults i agressions verbals, mai contestades per les autoritats eclesiàstiques del moment, varen crear una situació de por entre fidels i celebrants que provocà l’estroncament d’aquell inici de valencianització litúrgica. La politització de la qüestió lingüística durant dècades va tenir un efecte molt negatiu cap a l’ús del valencià en celebracions religioses, on ha persistit fins al dia de hui una actitud d’indiferència quan no d’obstaculització a qualsevol intent de canviar la situació, per part dels primers responsables: els bisbes. Així doncs, l’aplicació del valencià en la litúrgia i en tots els àmbits de la vida eclesial (que és un dels trets més evidents de l’aplicació del Concili Vaticà II en les diòcesis valencianes) és, a hores d’ara, una assignatura pendent.

Malgrat això, en algunes esglésies s’ha mantingut el culte catòlic fet en la nostra llengua. El fet que ara la televisió pública valenciana emeta misses en un valencià digne i normatiu és un fet positiu per a la salut del valencià. Molts valencians i valencianes hauran assistit per primera vegada en la seua vida (encara que fora per mitjans audiovisuals) a una missa celebrada en valencià, per la senzilla raó que en el seu poble o ciutat no se n’han celebrat mai o són un fet purament excepcional (el dia de sant Vicent Ferrer o d’alguna ocasió festiva especial). A més, la litúrgia demana l’ús d’un estàndard de la llengua elevat, però no elitista. Una celebració digna inclou també els cants, que si estan ben elegits, a banda de l’exigible qualitat musical, tenen un nivell literari i poètic indubtable. Tot això representa un accés popular a una forma dignificada i superior del valencià que té una indubtable capacitat empàtica i participativa, allunyada dels registres folkloritzants que han monopolitzat la presència pública del valencià durant tant de temps. Una forma de la llengua de la qual la immensa majoria del nostre poble ha estat exclòs.

Tots sabem que la televisió, com a mitjà, ha perdut presència social davant l’emergència i diversitat actual de plataformes mediàtiques, però encara és un mitjà potent i transversal i no podem menysvalorar la seua capacitat de penetració. L’existència d’À Punt es justifica des del dret democràtic dels valencians i valencianes a poder gaudir de mitjans públics en valencià. Però sobretot per ser un instrument a favor de l’ús i la dignificació de la nostra llengua. Les emissions de contingut religiós poden contribuir molt a una normalització del valencià més efectiva i sòlida en tota mena d’àmbits socials.

CULTURA CINEMA, LLIBRES, ARTICLES

La celebració del 9 d’octubre de 1933 va tindre una significació especial per al valencianisme. Eixe any, a més de commemorar l’entrada de Jaume I a València, es va tributar un homenatge a Francesc de Vinatea, l’heroi civil valencià, que, sis segles abans, en 1333, encapçalà la protesta davant del rei Alfons el Benigne en defensa de diverses ciutats i viles del Regne de València. Amb el pas del temps, l’acció del jurat en cap de València serà coneguda com “la gesta de Vinatea” i esdevindrà un símbol en la memòria col·lectiva del poble valencià. Però, ¿en què consistí la gesta de Vinatea? ¿Quins fets propiciaren esta efemèride?



El rei Alfons II, el Benigne, besnet de Jaume I, va accedir al tron en 1319. Es casà en primeres núpcies amb Teresa d’Entença i en segones núpcies amb Leonor de Castella. Esta última va pressionar el monarca perquè li donara a ella i al seu fill, l’infant Ferran, diverses ciutats del Regne en detriment del príncep hereu, el futur rei Pere el Ceremoniós. En 1333 (encara que alguns estudis daten els fets un any abans), aprofitant l’estada del monarca a València, els jurats de la ciutat van acordar enviar a la cort Francesc de Vinatea, qui, amb to molt enèrgic i invocant els Furs, va exigir al rei que revocara eixes donacions. El rei, finalment, accedí a la petició. La reina Leonor va dir que protestes d’eixe tipus no les haguera consentides el seu germà, el rei Alfons XI de Castella. La resposta del rei la podem llegir en el pedestal de l’estàtua de l’heroi valencià que figura en la plaça de l’Ajuntament del Cap i Casal: “Reina, reina, el nostre poble és franc [lliure] e no és així subjugat com és lo poble de Castella; car ells tenen a Nós com a senyor, e Nós a ells com a bons vassalls e companyons”.

El significat polític d’este esdeveniment és ben evident i posa de relleu el sentit pactista característic de la Corona d’Aragó i la importància dels Furs per a evitar l’arbitrarietat del monarca. La memòria de la gesta de Vinatea està a la base de la configuració d’eixa “identitat diferenciada com a nacionalitat històrica” a la qual fa referència el nostre Estatut d’Autonomia. I és important que els valencians tinguem el referent cívic de la gesta de Vinatea, en tant que testimonia l’esperit de resistència davant l’abús de poder. D’altra banda, també s’ha de subratllar l’actitud del monarca, que va rectificar i va accedir a revocar les donacions, malgrat l’enuig de la reina Leonor de Castella. Historiadors com Agustín Rubio Vela han subratllat la rellevància de la gesta de Vinatea en la memòria històrica dels valencians: “la irrupció del poder del regne enfront del poder del rei, la intervenció de la ciutat de València com a element aglutinant d’aquell, i l’aparició d’un heroi popular, Vinatea –poc després mitificat, com demostra el relat que féu Eiximenis quasi mig segle després–, són potser els tres elements bàsics d’un episodi revelador de la consciència creixent dels valencians com a poble artífex de la seua pròpia història” (Història del País Valencià, vol. II).

Els valencianistes de la República, coneixedors de la importància simbòlica de la gesta de Vinatea, van aprofitar el sis-cents aniversari per a recordar-la en el marc de la commemoració del 9 d’octubre. Unien d’eixa manera dos esdeveniments claus de la nostra història sota el títol de “Jornades de Renaixença”. El programa d’actes, confeccionat per Lo Rat Penat i patrocinat per l’Ajuntament de València, es desenrotllà els dies 8 i 9 d’octubre. En eixes jornades es va presentar en societat un partit nou d’inspiració democratacristiana fundat uns mesos abans, en agost del 1933. Es tractava d’Acció Nacionalista Valenciana (ANV), una organització en la qual militaven noms que seran claus en el valencianisme de postguerra com Xavier Casp, Miquel Adlert, Francesc Soriano Bueso, Ricard Sanmartín o Robert Moròder. L’organització subscriu una “Crida pel 9 d'octubre i pel VI centenari de la gesta de Vinatea”: “Acció Nacionalista Valenciana, que pretén, com Vinatea, fer prevaldre els

Agustí Colomer, secretari de l´Acadèmia Valencia de la Llengua drets del País Valencià davant de qualsevol poder alié, crida a tots els valencians a unir-se en estes Jornades de Renaixença per a lluitar per la llibertat de la nostra pàtria oprimida” (El Camí, 7-X-1933).

El primer acte de les “Jornades de Renaixença” es va celebrar el dia 8 d’octubre pel matí en l’esplanada del monestir del Puig. Els valencianistes democratacristians van aprofitat l’esdeveniment per a beneir la seua senyera en un lloc de tanta significació cristiana i valencianista com el monestir del Puig de Santa Maria. En la crònica del setmanari El Camí podem llegir: “A dalt, als balcons, figurava en primer terme la bandera d'Acció Nacionalista Valenciana, amb el seu estel solitari” (El Camí, 14-X-1933). En el míting valencianista intervingué el poeta i escultor Josep Maria Bayarri, el qual “parlà en nom d'Acció Nacionalista Valenciana amb exaltades paraules de fervor patriòtic i escoltà repetides ovacions” (El Camí, 14-X-1933). Per la vesprada va tindre lloc l’acte homenatge a Francesc de Vinatea consistent en la inauguració d’una làpida que fou instal·lada en el Reial Monestir de la Puritat i Sant Jaume Apòstol, ubicat en el número 4 del carrer Convent de la Puritat (hui encara és visible en el lloc citat, al costat de la Diputació de València). La làpida diu així:

“De esta antiga casa de la confraria de Sent Jaume on foren ajustats els consells que regiren la vida de Valencia va eixir el esforçat Vinatea en MCCCXXXIII per a oposar el protestament de Valencia al rei Alfons II pel contrafur de la donació al infant Ferran de les viles de Alzira, Borriana, Castelló, Morella, Molvedre i Xàtiva que foren alliberades al gest sublim de varó tan insigne que el poble valencià va secundar ab gran virilitat. Lo Rat Penat sots el patronat del Ajuntament de Valencia i ab el concurs de Agrupació Valencianista Republicana, Centre de Actuació Valencianista, Consell de Orientació Valencianista, Orfeó Valencià, Agrupació Valencianista Escolar i Acció Nacionalista Valenciana en el VI centenar de la gesta i per a la seua memòria al esdevenidor. VIII octubre MCMXXXIII”.

En la làpida figuren els escuts de la ciutat, Lo Rat Penat, els emblemes de les entitats valencianistes i els escuts de la Confraria de Sant Jaume i de les viles reials.

El dia 9 d’octubre hi havia un atapeït programa consistent en ofrenes florals al rei en Jaume pel matí, manifestació vespertina (ben concorreguda, com ho testimonien les fotografies de Lázaro Bayarri), vetlada patriòtica al saló de festes de l’Ajuntament i sopar de germanor. En l’acte de l’Ajuntament va intervindre Antoni Senent Micó, “en representació d'Acció Nacionalista Valenciana, amb un to patriòtic, enaltint la figura de Vinatea i fent vots per què prompte siga una realitat el nostre ideari valencianista” (El Camí, 14-X-1933). El setmanari El Camí va avaluar positivament el resultat de les “Jornades de Renaixença” i es va congratular de la incorporació al moviment valencianista del nou partit democratacristià Acció Nacionalista Valenciana.

CULTURA CINEMA, LLIBRES, ARTICLES

Desde siempre ha existido en el espíritu humano el deseo de huir de la sociedad y su baraúnda, en la que por instinto el hombre vive inmerso. Surge así en él una doble tendencia: por un lado, la necesidad de cooperación y relación con los demás y por otro el instinto de una soledad y ruptura con la sociedad. La vida complicada y compleja que se enreda en las instituciones humanas, llega en muchos momentos a oprimir y hacer desdichado al hombre. Y cuando las situaciones se hacen más duras y difíciles (después de una guerra, y luego de un cataclismo económico y tal vez, ahora inmersos en una tremenda pandemia) el deseo de volver a una vida sencilla, de regresar a la naturaleza, es siempre muy grande.

El poeta latino Horacio en su égloga “Beatus ille” hablaba del retiro al campo, abandonando lisonjas, honores, fastos y complejidades de la vida de corte. En la literatura española aparece por el siglo XV y XVI un subgénero literario que podríamos llamar “el elogio de aldea y el menosprecio de corte” y que fray Luis de León inspirándose en Horacio culminó con su largo poema “A la vida retirada” que empieza así: “!Qué descansada vida / del que huye del mundanal ruido…”.

Parece como si la idea en la Ilustración, allá en el siglo XVIII, del optimismo sobre el ser humano y de su capacidad de crear un progreso cada vez más grande, y que después recogería el marxismo con la idea del paraíso en la tierra, se viera truncada entonces en el siglo XX por el “Archipiélago Gulag” y el “Holocausto” producido por los nazis. La idea de progreso se derrumba pues ya en el siglo XX. Y ahora precisamente en el XXI se nos muestra con uno de los horizontes más oscuros: el 11 de septiembre y ahora la pandemia mundial del COVID-19 nos plantea a todos el retorno a una vida más sencilla, a la recuperación de los valores más cercanos a la vida natural.

El cine y la vida sencilla

El cine que siempre funciona como un espejo de la sociedad y a la vez se retroalimenta de ésta, ha producido muchísimos filmes donde el retorno y el elogio de la vida sencilla se manifiestan abiertamente en la pantalla. Hay muchísimos filmes que nos muestran de un modo además de muy elevadamente artístico la vida sencilla y natural, como fuente de la felicidad humana. También a la vez la situación de infelicidad, desdicha y sinsentido de la vida complicada y estresante de la modernidad urbana. El cine de ciencia ficción y terror, tan de moda ahora en el cine, es una muestra.

Aquí se invita a dar un paseo por unos cuantos títulos de películas, elegidas entre muchas, que abordan el tema de la vida sencilla, unas veces obligada y otras como opción libre, frente a la complejidad de la vida moderna.

El cine de la época dorada de Hollywood

En la época dorada del cine de Hollywood y como eco de la situación del resurgimiento económico, tras la quiebra de la Bolsa y el planteamiento de la política económica de Roosevelt, se produjeron una serie de grandes películas que resaltaban muchas veces la dignidad de la gente sencilla y pobre. Son las películas por ejemplo de Preston Sturges que sabrá retratar la situación de la gente más humilde sin perder en un momento el sentido del humor. Recomiendo ver como ejemplo Los viajes de Sullivan (1941) donde se defiende que el arte y la belleza deben servir para alegrar la vida de la gente pobre. Una delicia de película, una obra maestra. Algunas películas de John Ford no le van a la zaga. En su extensa obra filmográfica aparecen muchas películas donde los personajes humildes y sencillos nos muestran muchas veces la alegría de vivir. ¡Qué verde era mi valle! (1941) es un maravilloso filme sobre los mineros en el país de Gales, donde la dignidad del trabajo y la fortaleza de la familia quedan expuestos admirablemente. Pero tal vez sea Frank Capra el cineasta norteamericano que apoyando el proyecto del New Deal del presidente Roosevelt, produjo unas cuantas películas donde el elogio de la vida sencilla de las familias americanas se relata magistralmente. Recordar si no, la película Juan Nadie donde un sencillo vecino de una pequeña ciudad se ve impulsado a hacer una carrera política y casi se ahoga en la barahúnda de la vida urbana y los intereses políticos.

En el cine europeo

En cierta manera también en Europa surge un movimiento de cineastas, cuyo objetivo principal es contar la vida sencilla de las gentes más desfavorecidas, coincidiendo con la con el final de la Segunda Guerra Mundial. En Italia aparece el movimiento del neorrealismo y con él unos directores preocupados por la vida sencilla de los ciudadanos. Rossellini, Visconti, Vittorio de Sica. Quizá este último el que tiene más películas realizadas sobre este asunto: Ladrón de bicicletas, Humberto D, El limpiabotas… Un tipo de cine que hoy parece muy lejano pero que visto ahora se nos muestra con toda su frescura y compromiso social.

Otras cinematografías

Seguramente que a muchos si se les preguntara qué película sobre la vida natural y sencilla podrían elegir como su favorita contestarían que sería Dersu Uzala realizada en 1975 por el director japonés Akira Kurosawa. Un entrañable cazador en la taiga siberiana que se encuentra con un topógrafo capitán del ejército ruso. Es toda una lección de ecología, amistad, amor a la naturaleza, sencillez. También por esos años y en la cinematografía de origen árabe, en Irán precisamente, aparecerá un movimiento cinematográfico muy inspirado en el neorealismo y cuyo autor principal es Habas Kiarostami, que realizará una serie de películas, venciendo las dificultades de la censura, mostrándonos la vida sencilla de los iraníes: ¿Dónde está la casa de mi amigo?, A través de los olivos, o El sabor de las cerezas.

Volviendo al cine norteamericano, Una historia verdadera (1999) es una película de David Lynch que nos muestra la vida humilde y sencilla de la gente del centro de Norteamérica. Aquí es un anciano que decide hacer un largo viaje para encontrarse y reconciliarse con su hermano. Un filme lleno de sensibilidad y ternura de un director que precisamente destaca sobre todo por la crueldad de las historias que cuenta en sus películas. Hacia rutas salvajes también norteamericana, y dirigida por el Sean Penn es una interesante película donde un joven decide perderse en las montañas de Alaska, rompiendo con la civilización urbana.

Más cine italiano

Regresando al cine italiano hay un cineasta y que este cronista admira mucho y donde la mayoría de sus películas giran en torno a la vida sencilla de la gente. Es Ermanno Olmi y se dio a conocer con El empleo, la historia del primer día de un joven en su primer día de trabajo. Después se hizo famoso con El árbol de los zuecos, una historia de campesinos en la llanura de la ribera del Po. 100 clavos es otra historia, donde un alto profesor rompe con su cómodo presente para retirarse a vivir con los campesinos y por último Il villagio di cartone un cura de suburbio que decide alojar dentro de su templo en chabolas de cartón a los inmigrantes. Y siguiendo con el cine italiano la última película que he admirado es Lázaro Felice una especie de parábola mitad evangélica mitad franciscana.

Hace dos meses se estrenó en nuestros cines después del levantamiento del confinamiento, la película Un amigo extraordinario de la directora Marielle Heller, donde se nos muestra toda una serie de planteamientos de un hombre sencillo que busca hacer el bien a los demás.

Epílogo: ¿Y el cine español, qué? Hay que afirmar que también tiene muy buenas películas que exaltan la vida sencilla de la gente. La falta de espacio hace que no pueda pararme en ellas. Tal vez otra vez será.

CULTURA CINEMA, LLIBRES, ARTICLES

José Julián Martí Pérez, nascut a l’Havana el 28 de gener de 1853, va ser un polític, pensador i escriptor ‒pertanyent al moviment literari del modernisme hispanoamericà–, periodista, filòsof, poeta cubà i màrtir revolucionari.



Fill de don Mariano Martí Navarro, un militar valencià destinat a Cuba en el moment del naiximent de l’heroi cubà. Nascut i criat a Campanar, en aquell temps una població menuda de l’horta valenciana. Martí va escriure de major que durant aquells anys d’infantesa pare i fill no se separaven mai, i que a través del seu progenitor va tindre coneiximent de la realitat històrica i cultural valenciana.

Un dels llocs ignorats a València es troba a la plaça del Miracle del Mocadoret, darrere de la plaça de la Reina i de la torre de Santa Caterina. En esta casa va viure en la seua infantesa el famós líder independentista.

El motiu de l’estada a la ciutat va ser la defunció del pare de donya Leonor Pérez Cabrera, mare de José Martí, nascuda a Santa Cruz de Tenerife. Donya Leonor va haver de desplaçar-se a Espanya per a rebre l’herència de son pare i la família va aprofitar per a viure eixos anys a València. El famós líder cubà va estar a Espanya en altres ocasions, ja que va ser deportat per les seues activitats polítiques, però la infància la va compartir amb els valencians durant dos anys.

La professió del pare no va representar cap impediment perquè Martí entrara, des de jove, en contacte amb els moviments clandestins independentistes. Els seus mentors serien persones destacades de la intel·lectualitat cubana. I a setze anys ja va ser empresonat. Més endavant –durant el seu exili a Mèxic, a París i a Nova York–denunciarà públicament el règim de terror imposat per les autoritats colonials espanyoles: delacions recompensades, detencions de familiars, judicis sense garanties processals, condemnes a treballs forçats, execucions sumàries. Farà especial esment del cas dels xiquets –fills de condemnats–que morien en presidi per inanició, malalties o esgotament.

El gran actiu de l’obra política de Martí va ser la unificació de l’independentisme cubà. El paisatge sociològic de l’illa estava marcat per profundes diferències econòmiques. I l’independentisme no era alié a esta realitat. Martí va saber posar d’acord els propietaris rurals, els comerciants urbans i la massa proletària–formada per descendents d’esclaus africans. Consta que amb els catalans, valencians i mallorquins establits a Cuba, parlava en català. La gran quantitat de publicacions que va crear, en l’exili, van contribuir a la internacionalització de la causa. Va morir en combat en plena guerra (1895) sense vore conclòs el seu projecte. Però passarà a la història com a «l’apòstol de la independència cubana» i «el pare de la pàtria cubana».

Ara que s’han complit cent vint-i-cinc anys de la seua defunció, tal vegada ha arribat el moment de revertir la situació. Un emprenedor, amant de la creació, pretén no sols recuperar la seua faceta literària, sinó traduir-lo al valencià.

L’edició resultant del projecte inclourà textos de Vicent Baydal, Jordi Sebastià, Rocío Raya i José Luís Grossón, i il·lustracions de Saida Granero Parra. La traducció serà a càrrec del López Camarillas, que té molt clara la necessitat d’emplenar el buit entorn de Martí. «En primer lloc, per a visibilitzar el treball que porta fent durant anys l’Associació Valenciana d’Amistat amb Cuba José Martí. Creiem que Martí ha de ser profeta en la terra de son pare. I encara que molts ignoràvem les seues arrels humils, de manera inconscient estem influïts pel seu treball. Des del famós Guantanamera fins als poemes d’Estellés, que tenen una miqueta d’ell. D’altra banda, com a professor de Secundària em crida l’atenció que Martí no tinga el reconeiximent que es mereix en el currículum. Supose que són moltes dècades d’estigma per les seues idees polítiques, però és l’impulsor del Modernisme espanyol. Les seues traduccions, l’esteticisme que adopta, el vers lliure... Sense ell seria molt difícil que haguérem gaudit de la mateixa manera de Lorca, Juan Ramón Jiménez o Miguel Hernández».