DIES 12 d´octubre

El 12 d'octubre se celebra el Dia de la Hispanitat o Festa Nacional d'Espanya. S’hi commemoren les efemèrides històriques del descobriment d'Amèrica per part de Cristòfor Colom i els Reis Catòlics després de la signatura de les Capitulacions de Santa Fe. En esta data es recorda l'albirament de la terra que després s’anomenaria Amèrica per part del mariner Rodrigo de Triana en1492, sota el comandament de Cristòfor Colom.

També s'anomena Dia de la Raza, especialment al continent americà. El terme «raça»fa referència al naiximent d'una raça, cultura o identitat fruit del mestissatge dels amerindis i els colonitzadors europeus. A Espanya coincidix amb la festa de la Mare de Déu del Pilar, patrona de Saragossa, d'Aragó i de la Hispanitat.

A més, l'Organització de les Nacions Unides (ONU) va decidir seleccionar el dia 12 d'octubre com una jornada per a commemorar la llengua espanyola, com un element de cohesió i consolidació del món hispà. Més de 600 milions de persones parlen el castellà o espanyol al món.

A Amèrica Llatina este dia se celebra amb connotacions festives: desfilades, ofrenes de flors, representacions escolars... Tot i això en estos darrers anys ha crescut, especialment entre els pobles indígenes, un sentiment advers i de rebuig, i anomenen el 12 d'octubre com el Dia de la Resistència Indígena.

El Dia de la Raza va ser establit a l'Argentina en 1917 per decret del president Hipólito Yrigoyen, com a reafirmació de la identitat hispanoamericana enfront dels Estats Units i la Doctrina Monroe. El fet va ser festejat en un primer moment, però les comunitats aborígens l’han repudiat i han denunciat la mort d'uns 90 milions d'indígenes en territori americà. D'esta manera, el 12 d'octubre ha sigut designat per molts com a Dia de la Resistència dels Pobles Originaris, perquè asseveren que no va ser un descobriment, sinó un genocidi on els aborígens van resistir la dominació de les forces espanyoles fins a l'últim respir.

Sobre la conquesta d'Amèrica s'ha escrit moltíssim, a favor i en contra. La veritat és que cal prendre’s les coses amb serenitat i objectivitat. Els esdeveniments històrics de fa segles, no els podem jutjar amb criteris i valors actuals, encara que mai podrem justificar cap mort ni cap atemptat contra la dignitat humana.

Al respecte, acaba d'eixir un llibre molt il·luminador escrit per Borja Cardelús, América Hispánica, on afirma que els espanyols crearen una civilització hispànica sense precedents gràcies al mestissatge i la manera d'entendre el nou món descobert com a prolongació de la gran Hispània. «El llegat d'Espanya a Amèrica és colossal, una simbiosi transcendental de la qual emergixen una història, una raça, unes tradicions i una filosofia vital híbrides que conformen una de les grans cultures del món occidental: la civilització hispànica». Es crearen ciutats noves, catedrals, esglésies, convents monumentals, escoles, universitats; es creà una unitat política i lingüística que li donà harmonia i dinamisme a tot Hispanoamèrica.

«L'obra d'Espanya en el Nou Món és encara molt desconeguda, encara que el sorprenent descobriment d'un continent fins llavors ignorat va revolucionar la realitat geogràfica i l'orde vigent del món medieval. El fruit més rellevant d'eixa obra és el naiximent d'un nou espai cultural, la Civilització Hispànica, 600 milions de persones que compartixen una mateixa sang mestissa, així com una llengua comuna, religió, cultura i costums, i que s'estén sobre Espanya, Iberoamèrica i els Estats Units. La petjada d'Espanya als Estats Units és profunda, ja que va romandre allí durant tres segles, amb sobirania sobre tres quartes parts del seu territori, va deixar un immens llegat explorador, material, cultural i humanístic, i va aconseguir a través de les missions la supervivència de les races índies fins al moment actual».

Els governs populistes actuals culpabilitzen els espanyols dels mals presents. Els indigenistes d'orientació populista eliminen estàtues de Cristòfol Colom i, fins i tot, s'han atrevit a acusar fra Juníper Serra de maltractador, ell que sempre va defendre els indígenes. Així hem vist l'estàtua de fra Juníper per terra al parc Golden Gate de San Francisco. L'odi a l'hispà referma els Estats Units. El fundador de les missions californianes, víctima dels vàndals. La febre iconoclasta confon amb mesurat interés l'esclavisme angle amb el llegat espanyol.

La Llegenda Negra ha falsejat la realitat de la colonització espanyola, ja que a través de les Leyes de Indias, cos jurídic precursor dels drets humans, proteccionistes a ultrança de l'indi americà, es va aconseguir la supervivència a llarg termini de les races natives. A pesar de la mortaldat inicial indígena causada pels virus, quan Espanya va eixir d'Amèrica, hi vivien més natius que a la seua arribada, i als Estats Units només queda població índia abundant en les àrees que va ocupar Espanya. En 1749, fra Juníper Serra i vint missioners franciscans van partir cap al Virreinato de la Nueva España, que es convertí posteriorment en l'actual Mèxic. Si bé totes les missions tractaven de fomentar el cristianisme, en el cas de Serra les actuacions materials de subsistència, com la ramaderia i l'agricultura, eren també un vincle imprescindible dels hòmens amb Déu. En les missions Serra també va educar els amerindis en diverses àrees del saber i va alçar escoles, tallers i esglésies.

Allí, al mateix temps que catequitzaven els indígenes, els missioners els ensenyaven nocions d'agricultura, ramaderia i construcció; els proporcionaven llavors i animals; i els assessoraven en el treball dela terra. Alguns d'ells van aprendre també les tècniques de la fusteria o la ferreria. Les dones rebien instrucció en cuina, costura i confecció de teixits. El canvi de vida va afectar així mateix la cultura i la religió indígenes. S'hi va produir un sincretisme que perdura fins als nostres dies.

Cal parlar especialment de Bartolomé de les Casas (Sevilla 1474 - Madrid 1566), terratinent, cronista, teòleg, filòsof, jurista, frare dominic, sacerdot i bisbe espanyol del segle XVI, famós com a historiador i reformador social. Va arribar a La Española com a laic i després es va convertir en frare i sacerdot dominic. Va ser nomenat el primer bisbe resident de Chiapas i el primer «protector dels indis». Denuncià fortament les atrocitats comeses pels colonitzadors contra els pobles indígenes.

En 1550 va participar en el debat de Valladolid, en el qual Juan Ginés de Sepúlveda sostenia que els indis eren menys que humans i necessitaven els amos espanyols per a civilitzar-se. Bartolomé sostenia que eren plenament humans i que era injustificable sotmetre'ls per la força. Va passar cinquanta anys de la seua vida lluitant activament contra l'esclavitud i l'abús colonial dels pobles indígenes. Els seus esforços van donar com a resultat una millora de l'estatus legal dels nadius i una major atenció a l'ètica del colonialisme. Sovint se'l considera com un dels primers defensors d'una concepció universal de la dignitat humana.

Sant Pere Claver (Verdú 1580 ‒ Cartagena de Indias 1654), per la seua banda, va ser un missioner i sacerdot jesuïta espanyol que va passar a la posteritat per dedicar-se a alleujar el sofriment dels esclaus del port negrer de Cartagena de Indias, on va viure la major part de la seua vida. Es va sobrenomenar a si mateix l'«esclau dels negres». Mentre els teòlegs d'aquella època discutien fins i tot si posseïen ànima, Pere Claver esdevenia un model admirable de la praxi cristiana de l'amor pels més pobres i marginats i de l'exercici dels drets humans. És el patró dels esclaus i de les missions entre els negres.

En tot cas, cal assenyalar que hi ha una gran distància entre colonització i evangelització. Molts colons anaven a enriquir-se i a adquirir poder i prestigi, mentre que els missioners anaren a anunciar el Regne de Déu i a estendre l’Església, formada per hòmens i dones de tota raça, llengua, poble i nació, que constituïx una família, una comunitat creient.

Amèrica Llatina és una realitat meravellosa i molt complexa. Els quinze anys de missioner a l'Equador m’han permés penetrar en el cor d'un poble ancestral i a la volta modern que lluita per obrir-se pas enmig d’un món cada volta més globalitzat que intenta diluir les identitats particulars i endongar-nos un patró de vida dirigit per les noves tecnologies, com si la tecnologia fora el gran i suprem déu al qual tots hem d’honorar i donar culte.

La realitat «hispana» està present per tot arreu al llarg de la geografia d'Amèrica Llatina. Pobles, ciutats, carrers, arquitectura, cognoms, gastronomia, universitats, cultura, música, llengua...: tot parla de la marca hispànica.

Sempre he constatat que la gent valora i aprecia els missioners, a tots, però especialment els espanyols; i entre la gent del poble, llevat de casos comptats, no hi ha cap rebuig a la hispanitat, ans alcontrari, admiració.

La independència dels pobles d'Amèrica Llatina en realitat va complicar molt les coses. Es va entrar en un caos polític, territorial (van furtar les terres als indígenes) i cultural. Alguns volien poder i es van convertir en nous colons i dominadors del nou món amb països nous. Els qui més van perdre foren els indígenes, als qui tant va defendre sempre l’Església catòlica. Dos-cents anys d’independència no han servit per a alçar eixos pobles, rics en matèries primeres, amb una naturalesa privilegiada i amb una gent meravellosa acostumada a viure entre el sofriment i l'esperança.



A València tenim molts hispanoamericans i, com que els valencians som acollidors i oberts, no crec que tinguen massa dificultats per a integrar-se. Alguns duen ja molts anys, amb fills nascuts ací, se senten plenamentvalencians. Molts parlen valencià i han assumit els valors i tradicions del nostre poble, tot i que també els agrada la moguda hispana: gastronomia, jocs, cants i balls.

Les cultures s’enriquixen quan es posen en comunicació i compartixen tradicions i valors. Tots tenim en les nostres venes sang d’altres pobles. Al llarg dels segles i malgrat una història complicada i bèl·lica, hem compartit vida, cultura i llengua amb diferents pobles. ¿És que hi ha algun espanyol pur? Per ací han passat ibers, celtes, fenicis, romans, visigots, jueus, àrabs... ¿Es pot considerar algú de pura raça?

Cal obrir la ment i el cor. Pertanyem a un món que hauria de ser una família. Les diferències de religió, cultura, llengua i hàbitat no haurien de ser un obstacle, ans una oportunitat. En el fons, tots som iguals, amb necessitat d’estimar i ser estimats. L'egoisme personal o social alça barreres, crea diferències, enfronta nacions, necessita superioritat i domini. L’amor engendra la fraternitat. La civilització de l’amor, antagònica a la de la mort, és la utopia cristiana. Bé que ens ho ha ensenyat el Papa amb l’encíclica Fratelli tutti.

En este mes d’octubre, mes de les missions, amb el lema «Explica el que has vist i sentit», resem pels missioners escampats arreu del món, forjadors de la civilització de l'amor, autèntics hòmens i dones de Déu que parlen des de l'experiència del Déu de l'alegria, de la llibertat, de l’amor i de la misericòrdia.