El refrany és conegut: Una cosa és predicar i una altra blat donar. És a dir, una cosa és donar consells als altres i una altra posar en obra eixos consells quan un pot fer-ho. No hi ha dubte que hi ha predicadors de la Paraula incoherents. Ja Jesús ho va fer notar a propòsit dels escribes quan va dir: «Feu el que diuen, però no feu el que fan, perquè ells diuen i no fan» (Mt 23,3). Ocorre, no obstant això, que quan el predicador no fa el que diu, és a dir, quan el primer afectat per la predicació no és el predicador, esta predicació acaba per resultar increïble i fins i tot contraproduent. El primer que s’exigix a un bon predicador és que siga coherent amb el que predica. Ja el Vaticà II i els últims papes han fet notar que la distància entre fe i vida és un dels grans mals de la nostra època. Només una predicació coherent resulta provocativa.

El terme provocar no té necessàriament connotacions negatives. Provocar no és només suscitar enuig en una altra persona mitjançant actes o paraules hostils. Provocar pot ser també suscitar una reacció positiva, convidar a canviar alguna cosa o a realitzar-ne alguna. Cert, els canvis, a vegades, no resulten fàcils. I, per això, fins i tot si el que pretén fer canviar ho fa amb bona intenció o buscant el bé de l’altre, és possible que, per part del provocat, es donen reaccions contràries al canvi proposat. A vegades, és més fàcil quedar-se un com està. Això sí, no sempre el que és fàcil és el millor ni el que fa feliç.

L’última cosa que Jesús va encarregar als seus deixebles va ser anunciar l’evangeli a tota la creació. L’evangeli és una bona notícia. Si és mala no és evangeli. En principi, es diria que tot el que és bo ha de ser fàcil i agradablement acollit. Ara bé, pot ocórrer que una cosa bona a alguns els semble mala i, per això, la rebutgen i s’enemisten amb el que la proposa o oferix. Proposar-li a algú que està ficat en les drogues o en l’alcohol que isca d’allí és, sens dubte, bo per a ell. Però no és fàcil eixir d’eixa situació, i així, qui és convidat a fer-ho pot reaccionar violentament. Per això, perquè una bona notícia (benaurats els pobres!, per exemple), siga acollida en ambients on pot ser entesa com a mala (els diners fan la felicitat, pensa el món), ha de ser proposada amb molta saviesa, no principalment per a evitar una reacció hostil, sinó per a aconseguir que siga acceptada, encara que és possible que, ni encara així, siga acceptada.

¿Com anunciar hui l’evangeli de Jesús, eixa bona notícia que tots som fills de Déu i, per tant, germans, eixa notícia que hauria d’unir-nos i aconseguir que tots visquérem abraçats? No és fàcil, perquè des dels inicis de la història, eixa notícia s’ha anunciat a persones limitades i, en definitiva, egoistes, és a dir, a persones pecadores. Les bones notícies no poden contindre’s ni ocultar-se. Però juntament amb l’anunci pot aparéixer el rebuig i l’hostilitat. El llibre dels Fets dels Apòstols relata les dificultats que va tindre l’anunci de la resurrecció de Crist en una societat tan pluralista com l’actual, encara que el pluralisme es manifestara d’una altra manera. Dificultats per part de tota mena d’autoritats: jueves, romanes, religioses i intel·lectuals.



Llegits en la distància algunes de les reaccions que conta el llibre dels Fets poden resultar divertides, encara que darrere de la diversió està la tragèdia. El llibre (13,50) conta que les senyores devotes, distingides i principals del lloc, és a dir, riques, elegants i beates, van suscitar una persecució contra Pau i Bernabé. ¡Fieu-vos de les aparences de pietat i elegància! En una altra ocasió (26,24), Pau, parlant de la resurrecció dels morts, va ser increpat pel governador Festus que li va dir: «Estàs boig, Pau! Tanta lletra et fa perdre el cap». No sé si la molta lletra o la molta fe, però el fet és que eixa fe va ser qualificada de bogeria, que és una de les millors maneres de desqualificar.

Conclusió: no ens cansem de fer el bé, d’anunciar l’evangeli, de ser testimonis. Malgrat el nostre pecat i de la nostra limitació. Jesús era conscient de les limitacions de Pere quan l’encarrega de ser el «primat», és a dir, el primer, el que es posa al capdavant de la tasca de l’anunci. Això sí, per a ser el primat cal que abans li diga i li repetisca que l’estima, que l’estima més que ningú, no per a convéncer Jesús del seu amor, sinó perquè Pere es convença a si mateix que sense amor no hi ha evangeli, ni hi ha anunci de bona notícia, ni hi ha primats, ni hi ha res. Sense amor només hi ha caos, per molt superior eclesiàstic que es vullga ser. Ací està l’error: voler ser superior. L’evangeli només pot anunciar-se sent inferior, ocupant el lloc del servici, que és el que és propi dels qui estimen.

TEMA

Una vez martirizado Jesús, y tras un largo Sábado Santo, muchas y muchos de los que lo habían seguido proclamaron valientemente que Jesús estaba vivo, había resucitado de entre los muertos, y se habían encontrado con él, experimentando en sus vidas su presencia y la fuerza de su Espíritu. El anuncio, después de la decepción del Viernes Santo, no fue fácil. Y solo se explica porque Jesús mismo, en contra de las expectativas de los suyos, se dejó ver; impuso su presencia a aquellas mujeres y a aquellos varones antes decepcionados y acobardados. Entonces recobraron la alegría, y también el valor para anunciar algo que resultaba peligroso para sus vidas. Pues anunciar que Jesús había resucitado equivalía a decir no solo que su causa seguía en pie, sino que él mismo estaba vivo para ponerse al frente de la causa. Esto significaba, además, que Dios había dado la razón a Jesús y se la había quitado a sus asesinos; significaba que las autoridades se habían equivocado, que ellas no tenían razón, que no habían podido con Jesús y, por consiguiente, tampoco iban a poder con los suyos. La proclamación de la resurrección no dejó indiferente al poder religioso y político que había condenado a Jesús. Anunciar la resurrección era una provocación.



¿Sigue siendo provocador hoy el anuncio de la resurrección de Cristo o lo hemos convertido en un anuncio inocuo? ¿Resulta peligroso, arriesgado, anunciar esa resurrección? Solo si este anuncio va acompañado de un serio compromiso a favor de la justicia y la vida, y en contra de la muerte y la desgracia, solo entonces este anuncio puede resultar una buena noticia para las víctimas y una seria advertencia para los verdugos. En un anuncio así se manifiesta el poder de vida del Espíritu del Resucitado que mueve a sus portadores a actualizar en nuestro mundo la palabra y la obra de Jesús de Nazaret.

TEMA DEL MES Món

La condició humana està travessada pels dilemes entre la continuïtat i el canvi, la memòria i la imaginació, la continuïtat i la ruptura, l’acomodació i la provocació. Els evangelis van radicalitzar esta experiència en forma de paradoxa: «estar en el món sense ser del món», «ser ciutadà i estranger». La paradoxa és la «manera cristiana» d’estar en la societat, ja que la fe va nàixer com a memòria subversiva, sense «talla única». Com observava Henri de Lubac, la paradoxa «és la búsqueda o l’espera de la síntesi, que mai acaba d’arribar, perquè cada veritat coneguda s’obri a una nova paradoxa». Quan es trenca la paradoxa, la fe en lloc de provocar queda segrestada per la ideologia de la seguretat, el risc per la por, la conversió per la restauració, la novetat per la permanència. La paradoxa té un moment propositiu d’encarnació, que vincula a una història concreta, i un altre moment disruptiu, que apunta críticament a una realitat possible i necessària. Pel primer moment, la fe té arrels, pel segon posseïx ales. Tota provocació de bona fe ha de ser conscient d’este dilema.

L’exercici crític que no arrela en la història concreta és pura fantasia, l’exercici acomodatici que no apunte a anar més enllà és simple pragmatisme. La memòria subversiva no s’instal·la en una habitació, sinó que és un corredor d’emergència cap als focs que el Galileu ha vingut a portar: «He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estiguera encesa!» (Lc. 12,49). Quan no es viu esta tensió naix un territori propici a les mitologies polítiques i religioses.

La guerra d’Ucraïna ha radicalitzat la paradoxa entre el realisme, que assistix, acompanya i arma la població per a reduir el sofriment; i l’idealisme que denuncia els interessos en jocs, s’oposa a l’ús d’armes per a frenar tant la vocació expansionista de Rússia com l’arrogància occidental. Hauríem d’evitar tant les declaracions formals i ahistòriques que passen de puntetes per la realitat sofrent, com dels qui intenten gestionar les coses concretes sense horitzons. L’articulació entre tots dos enfocaments no s’aconseguix mai, ja que com suggeria Chesterton «les coses es tornen cada vegada més paradoxals a mesura que ens acostem a la veritat». Hi ha articulacions significatives: res mostra tant el futur com veure una dona cuidar les ferides d’un soldat rus i un altre ucraïnés; res mostra tant el present com eixugar les llàgrimes de les víctimes perquè la societat del futur no es construïsca sobre el sofriment evitable. L’un i l’altre són portadors d’una memòria subversiva.

La fe es redimix en distanciar-se d’uns certs mites que distorsionen el coneiximent, aparten del món real i cobrixen de boira l’univers cultural, polític i religiós per a recuperar el seu potencial alliberador i perquè la complexitat no es transforme per art de màgia en propostes simples; la inseguretat humana en pràctiques conservadores; i el canvi necessari en restauració d’una tradició caducada. Hi ha mites que impedixen captar la complexitat, viure la provisionalitat i acceptar el canvi necessari. Assenyalaré les tres mitologies de major vigència hui.



El mite de l’origen pervertix la memòria subversiva quan cultiva la idea d’un passat gloriós i feliç al qual es pot tornar. La volta a un moment original, radiant i incorrupte, bloqueja la justícia i la decència que intenta tornar a la raça quan era pura, a l’idioma quan no estava contaminat i a la pàtria abans que arribaren els «altres». L’única cosa que s’aconseguix són identitats assassines, pàtries excloents i discursos arrogants. Es veu en la figura de Putin, un visionari excèntric, que amb la benedicció de l’Església ortodoxa russa intenta restaurar el gran imperi rus. Este mite de l’origen planeja igualment en les teologies que proposen la volta al Galileu i a les primeres comunitats. Qualsevol que s’acoste a Jesús serà reexpedit al seu Esperit que tragina en els temps. I trobarà motius per a evitar la idealització en constatar que també en l’origen va existir la traïció de Judes, la negació de Pere, la desbandada dels deixebles i l’instint possessiu d’Ananies i Safira, dos laics compromesos, que van intentar apropiar-se dels béns comunitaris. Si altres mons són possibles, seran dins d’este món real i concret.

El mite del paradís pervertix, així mateix, la paradoxa en imaginar un futur ideal i un home nou sense taca. En l’esfera cultural esta mitologia ha engendrat la proliferació dels «neos», «post» i «trans» ‒neoconservadorisme, postmodernisme, la transsexualitat, el transhumanisme, el transgenerisme-. S’aconseguix així la impotència de l’acció, i cau en la melancolia, la depressió o la frustració, com succeïx en postular que després de la pandèmia arribava l’any zero de la humanitat i una nova era. La Nova Societat se sol construir sobre l’amnèsia individual i col·lectiva. En els últims dies, s’ha expressat esta ideologia en la proliferació de Manifestos per la Pau als quals no importa analitzar la història real, ni el llindar de risc que té la derrota d’alguna de les parts. Els basta la proclamació de judicis morals ideals i absoluts, que només aconseguixen, en paraules de Habermas, «continuar panteixant la sang des de la seguretat de les graderies». La idealitat ahistòrica oblida l’enfrontament de diferents temporalitats, la ucronia. Uns ‒Ucraïna‒ estan en ple procés de construir un anacrònic Estat nacional i altres en el procés de mantindre un imperi anacrònic. No hi ha res més subversiu que viure la realitat des del seu anvers i el revers; i res més propositiu que matar a Plató. Un poble orientat exclusivament cap al futur engendra la barbàrie, com va succeir amb el nazisme.

I finalment, la mitologia de l’equidistància, que creu que en els extrems no hi ha virtut si no està sempre en el terme mitjà. La ideologia de la moderació moltes vegades encobrix l’autoengany com veiem estos dies quan Occident arma Ucraïna sense voler entrar en guerra; s’intenta mantindre l’equilibri entre la defensa de les causes de la llibertat i la justícia, que perillen a Ucraïna, sense qüestionar els interessos que perillarien si s’entrara en guerra. L’equidistància no és una virtut quan es tracta d’un conflicte tan irracional i injust, ni la fe pot mantindre’s a igual distància entre els salvats i els afonats. Quan es propugna la unitat sense preguntar-se unitat per a què, s’aconseguix estrényer el pluralisme i perdre la veritat i la llum que també nien en els extrems. Quan no s’exploren els extrems s’arrisca perdre els territoris que només s’il·luminen des dels límits. El mite del «terme mitjà» confon els mitjans (unitat) amb els fins (veritat, justícia, bondat). La crida a la unitat no pot excloure els considerats extrems ni oblidar que està al servici d’una memòria subversiva. És difícil comprendre que s’aconseguisca la unitat de les forces polítiques per a enviar armes a Ucraïna, i no siga possible aconseguir consensos racionals en polítiques de salut, en la lluita contra la pobresa, en el canvi climàtic, o en les polítiques migratòries.