INTENCIONS DEL PAPA Juliol

Preguem pels ancians que representen les arrels i la memòria d’un poble, perquè la seua experiència i saviesa ajude els més jóvens a mirar cap al futur amb esperança i responsabilitat.

La pastoral juvenil sol ocupar gran part dels esforços i preocupacions dels agents de pastoral. Sentim en moltes ocasions que «els jóvens són el futur de l’Església», i es busca la manera d’«atraure’ls» i que s’integren en les parròquies... Però, com va dir encertadament un company sacerdot, «el futur de l’Església no són els jóvens, ni este o aquell moviment: el futur de l’Església som nosaltres, els qui ara la formem».

En la cultura actual correm el risc de pensar que tot el passat s’ha quedat antiquat, i que res ens poden ensenyar els ancians, que estan «obsolets» i desconeixen les tecnologies de hui. Però hem d’acceptar que tota la saviesa que necessitem per a la vida no pot tancar-se en els límits que imposen els actuals recursos de comunicació (Christus vivit 195). El desconeixement d’unes «tecnologies» no significa que no hi haja una experiència adquirida i saviesa popular que només s’aconseguix amb l’experiència de la vida.

Si llegim el magisteri del papa Francesc, veiem la seua gran inquietud i preocupació per entrellaçar i unir l’etapa de l’ancianitat amb l’etapa juvenil. Així, des de febrer de 2022, la catequesi impartida en la seua audiència del dimecres està dedicada a la vellesa. I resulta cridaner que en l’exhortació apostòlica Christus vivit, dirigida principalment als jóvens, es pose d’especial relleu la necessitat de tindre en compte els ancians: «La Bíblia sempre convida a un profund respecte cap als ancians, perquè alberguen un tresor d’experiència, han provat els èxits i els fracassos, les alegries i les grans angoixes de la vida, les il·lusions i els desencantaments, i en el silenci del seu cor guarden tantes històries que ens poden ajudar a no equivocar-nos ni enganyar-nos per falsos miratges. No fa bé caure en un culte a la joventut, o en una actitud juvenil que menysprea els altres pels seus anys, o perquè són d’una altra època» (CV 16).

Per això, el Papa ens convida a preguntar-nos: «¿Només la joventut té el sentit ple de la vida, i la vellesa és l’esgotament de la vida, la pèrdua de la vida? ¿Potser els ancians han de demanar perdó per la seua obstinació a sobreviure a costa dels altres? ¿O poden ser honrats pels dons que porten al sentit de la vida de tots? La joventut és bella, però l’eterna joventut és una al·lucinació molt perillosa. Ser ancians és tan important —i bell— com ser jóvens» (23 de febrer de 2022).

Per això, la Paraula de Déu recomana no perdre el contacte amb els ancians, per a poder recollir la seua experiència. «Acudix a la reunió dels ancians i, si trobes un savi, ajunta’t a ell. Els llargs anys que ells van viure i tot el que han passat en la vida, han de portar-nos a mirar-los amb respecte» (CV 188).

La veritat és que, al llarg de la història de la humanitat, l’experiència i la saviesa popular s’ha transmés per l’«ancià», qui, pels anys viscuts, ha anat adquirint experiència: «Quan les persones majors miren atentament la vida, sovint saben de manera instintiva el que hi ha darrere dels fils embullats i reconeixen el que Déu fa creativament fins i tot amb els nostres errors» (CV 198). Si bé l’etapa juvenil és de gran vigor, creativitat, ímpetu... als jóvens els falta la maduresa que s’adquirix amb el pas de la vida.

En este sentit, la intenció de pregària proposada pel Papa comença dient que els ancians representen les arrels i la memòria d’un poble. «Perquè les arrels no són àncores que ens lliguen a altres èpoques i ens impedixen encarnar-nos en el món actual per a fer nàixer una cosa nova. Són, per contra, un punt d’arrelament que ens permet desenvolupar-nos i respondre als nous desafiaments» (CV 200).

Però això no significa que hages d’estar d’acord amb tot el que ells diuen, ni que hages d’aprovar totes les seues accions. «Es tracta simplement d’estar oberts per a recollir una saviesa que es comunica de generació en generació i que no té per què desaparéixer davant de les novetats del consum i del mercat» (CV 190).

D’ací ve que la intenció de pregària tinga una finalitat: que la seua experiència i saviesa ajude els més jóvens a mirar cap al futur amb esperança i responsabilitat. «Perquè, si no hi ha diàleg entre jóvens i ancians, tota generació roman aïllada. Un jove que no està vinculat a les seues arrels, no rep la força —com l’arbre té la força de les arrels— i creix malament, creix malalt, creix sense referències. Per això és necessari buscar, com una exigència humana, el diàleg entre les generacions» (2 de març de 2022).

Els ancians ajuden els més jóvens a mirar el futur amb esperança i responsabilitat perquè la vellesa està en condicions de captar l’engany d’esta normalització d’una vida obsessionada pel gaudi i buida d’interioritat: vida sense pensament, sense sacrifici, sense interioritat, sense bellesa, sense veritat, sense justícia, sense amor. «La sensibilitat especial de nosaltres ancians, de l’edat anciana per les atencions, els pensaments i els afectes que ens fan més humans, hauria de tornar a ser una vocació per a molts. I serà una elecció d’amor dels ancians cap a les noves generacions» (16 de març de 2022).

I, continuant amb esta idea, el Papa oferix tres punts que resumixen el valor d’allò que els ancians aporten: «¿Què podem donar-los els ancians? Als jóvens de hui dia que viuen la seua pròpia mescla d’ambicions heroiques i d’inseguretats, podem recordar-los que una vida sense amor és una vida infecunda. Què podem dir-los? Als jóvens temorosos podem dir-los que l’ansietat enfront del futur pot ser vençuda. Què podem ensenyar-los? Als jóvens excessivament preocupats de si mateixos podem ensenyar-los que s’experimenta major alegria a donar que a rebre, i que l’amor no es demostra només amb paraules, sinó també amb obres» (CV 197).

I tot això és vàlid també per al nostre presbiteri diocesà. Podríem reformular la intenció de pregària així: Preguem pels sacerdots ancians, que representen les arrels i la memòria de l’Església diocesana, perquè la seua experiència i saviesa ajude els sacerdots més jóvens a mirar cap al futur amb esperança i responsabilitat. Seria una crida a valorar l’experiència de molts capellans ancians que, al llarg dels anys d’exercici del seu ministeri, han hagut de passar per moltes crisis, però han perseverat en la seua vocació i, per això, han adquirit una «saviesa pastoral» que poden oferir als capellans més jóvens, potser excessivament influenciats per l’intel·lectualisme i que, en molts casos, no saben com posar en pràctica la formació que han rebut, cosa que sovint els fa caure en el descoratjament fins i tot pocs mesos després de la seua ordenació sacerdotal.



Així doncs, tant en la societat en general com en el nostre presbiteri diocesà, des de l’oració portem a la pràctica el que el Papa ens demana en esta intenció de pregària, perquè l’oració és la manera de ser conscients d’això i poder fer-ho realitat. Per les nostres pròpies forces és difícil, mentres que, amb l’ajuda de l’Esperit Sant que ens il·lumina i acompanya, ho podrem portar a bon port, perquè al món mai li va servir ni li servirà la ruptura entre generacions. Són els cants de sirena d’un futur sense arrels, sense arrelament. És la mentida que et fa creure que només la novetat és bona i bella. L’existència de les relacions intergeneracionals implica que en les comunitats es posseïsca una memòria col·lectiva, perquè cada generació reprén els ensenyaments dels seus antecessors i deixa així un llegat als seus successors. Açò constituïx un marc de referència per a consolidar sòlidament una societat nova. Com diu el refrany: «Si el joven supiese y el viejo pudiese, no habría cosa que no se hiciese» (CV 191).

INTENCIONS DEL PAPA Agost

Preguem perquè el menut i el mitjà empresariat, durament afectats per la crisi econòmica i social, troben els mitjans necessaris per a continuar la seua activitat al servici de les comunitats en què viuen..

El suggeriment d’escriure alguna cosa sobre el tema m’ha fet pensar.

Començarem amb les paraules clau d’estes intencions: preguem, menut i mitjà empresariat, crisi, servici de les comunitats.

Això de resar mai està de més i quasi sempre està de menys. No conec cosa més útil i eficaç que la pregària. Una reflexió sobre el càlcul d’utilitats que proposa el neoliberalisme econòmic seria ací pertinent, però per falta d’espai i perquè ens desviaria del tema no és procedent ara.

Això de crisi és del que tothom parla, però quasi mai t’aclarixen d’on ve. Intentaré dir alguna cosa sobre eixe assumpte clau de la crisi, de seguida. De fet, em centraré precisament en eixa qüestió que considere central.

Es tracta de l’empresariat menut i mitjà. Els grans empresaris solen requerir resos i sobretot tractaments especials al mateix temps que més intensius. Sobre això, suggerisc llegir les primeres vint pàgines de La impostura de G. Bernanos, on es relata la confessió sacramental d’un empresari amb el protagonista, el sacerdot impostor, que dona nom a la tràgica novel·la (1). No he llegit cosa més tremenda sobre la confessió sacramental d’un ric.

Això del servici de les comunitats és com allò que resava l’antiga cartilla militar respecte del valor en l’exèrcit: se li suposa.

Tinc un amic, gerent d’una empresa mitjana, uns cent empleats, que em va dir una vegada: «El meu problema més gran és com arribar a final de mes i tindre caixa per a cobrir la nòmina de tots els meus empleats». He de reconéixer que la sentència em va sonar bé. Ací sorgix la pregunta: ¿Quina és la finalitat d’una empresa? ¿Realitzar un servici social o procurar augmentar la taxa de beneficis de l’amo? I això ineludiblement ens conduïx de la mà a la gran pregunta: ¿de qui és l’empresa? Guillermo Rovirosa, que a l’Església rep ja el tractament de servent de Déu, ja que està en procés de canonització, va escriure alguna cosa sobre això.

I amb el que s’ha dit passem al tema de la crisi.

Que els menuts i mitjans empresaris patixen les conseqüències de la crisi està fora de discussió. Però on realment interessa anar a parar és a les causes de la crisi. En primer lloc, no es pot interpretar la crisi separada del context sacrificial que l’envolta. I, ¿d’on provenen els sacrificis associats a les crisis? Les crisis financeres són, abans de res, mecanismes d’expropiació i comporten espoli, violència social exercida sobretot contra els més pobres i, sobretot, sacrificis, molts sacrificis, com ja va anunciar el president del Govern quan va començar la guerra d’Ucraïna pronosticant «mesures doloroses». Des que el capitalisme va usurpar el poder mundial, guiat per la (ir)racionalitat absoluta de la mà invisible, les crisis són el pa de cada dia i els grans poders financers són els grans disciplinadors socials a través del crèdit, el deute i l’extorsió financera amb totes les bambolles, turbulències i altres metàfores meteorològiques que porten associades (2).

El crèdit (pistis en grec) és la fe (pistis) del sistema econòmic vigent. Conseqüència del crèdit financer és el deute obligat que comporta. L’endeutament forçós s’ha mostrat com la palanca més gran d’expansió del poder financer a través de l’automatisme associat al deute.

El deute es torna extremadament violent en estar perillosament desproporcionat en relació amb els seus mitjans de pagament. Les crisis exercixen en estos moments un paper essencial en el manteniment i la supervivència del mateix sistema econòmic. Finalment, l’extorsió financera que implica el deute actua com una de les més eficaces armes de dominació (3).

La crisi és també una fàbrica de pors que no funciona per atzar sinó que està dirigida per elits que lluiten per acréixer el seu poder. Cal fer-se ara la pregunta: ¿qui provoca la crisi?

Per a acabar amb el cercle de misteri que envolta la crisi, basta afegir, seguint René Girard (4), catòlic confessant, que perquè el sacrifici inherent a la crisi puga tindre lloc, cal una víctima, un boc expiatori, al qual se li fa responsable del desorde creat; i, a més, el seu sacrifici per mitjà de la violència unànime, alhora que mimètica, restaura l’orde. Al seu torn, la víctima del sacrifici ha de sentir-se culpable. Eixe és el pensament mític associat a les religions arcaiques i és també hui la mentida cultural i la injustícia social per excel·lència.

Incís

El fet que en el relat de la Passió de Jesús semble reproduir-se la fenomenologia del procés al boc expiatori no és sinó una fantasia desmentida per les mateixes paraules de Jesús: «Pare, perdona’ls, que no saben el que fan» (Lc 23, 34). En conseqüència, denunciar la mitologia associada al boc expiatori comença per descobrir que «Ara es revela com Déu castiga des de cel tota impietat i la injustícia dels hòmens que ofeguen la veritat amb les seues males accions» (Rm 1, 18). Eixa és l’única forma de rebel·lió legítima predicada en el Nou Testament. Per això l’anunci de la resurrecció ha d’anar unit a la denúncia de l’assassinat ritual del pobre en l’altar sagrat del mercat.

Ara, una referència a la doctrina segura. Conta Lluc (12, 13-21) que «un ric insensat» (n’hi ha algun que no ho siga?) li va dir a Jesús: «Mestre, ordena al meu germà que es partisca amb mi l’herència». Tot un cas de legítima restitució o, simplement, de justícia distributiva. En resposta, Jesús li etziba una resposta contundent. Contundent per al ric, però sorprenent per a nosaltres per subvertir l’orde econòmic vigent. Jesús se salta la legalitat, motiu d’una seriosa reflexió per part nostra. Ho confirma sant Pau: «Perquè l’amor als diners és l’arrel de tots els mals» (1Tm 6, 10), que és just el contrari del que ens anuncia l’antievangeli del mercat: «l’amor al proïsme és l’origen de tots els mals». A veure si resulta que el desig d’acumulació és la mesura, el sagrament, de la insensatesa.

I tornant al principi, preguem no sols pel menut i mitjà empresariat, sinó també pels qui no ho són, perquè la cobdícia en alguna de les seues diverses versions ens amenaça a tots. En tal sentit, Lacan, un psicoanaliste, suggerix el fet que per a Pau el dècim manament és el manament central (5).

_________

1. G. Bernanos: L’imposture, Plon, París 1927. Hi ha una traducció al castellà de 1928 (G. Hernández y Galo Sáez, Madrid).

2. L. E. Alonso y C. J. Fernández Rodriguez: Poder y sacrificio: los nuevos discursos de la empresa, Siglo XXI, Tres Cantos 2018. Parafrasi de l’apartat IV titulat «Debemos aplacar a los mercados. El espacio del sacrificio en la crisis financiera actual».

3. Ibídem.

4. R. Girard: La violencia y lo sagrado, Anagrama, Barcelona 1995; El sacrificio, Encuentro, Madrid 2012.

5. F. Hinkelammert: La maldición que pesa sobre la ley. Las raíces del pensamiento crítico en Pablo de Tarso, Arlekin, San José de Costa Rica 2010.

INTENCIONS DEL PAPA Setembre

La evolución del Derecho como un instrumento de civilización, acorde con las exigencias propias del reconocimiento de la dignidad humana, esto es, como una herramienta para contribuir a la paz en la convivencia social, y a la eliminación de las manifestaciones de crueldad, violencia, discriminación y explotación contra todas las personas sin excepción, exige optar por la lógica de la propia “civilización” del Derecho mismo. Es la historia misma de la evolución del Derecho, que puede explicarse en clave de una progresiva universalización de los sujetos de derecho y de los derechos de esos sujetos. No hay defensa de la dignidad humana si no se reconoce que la universalidad de los derechos humanos, su titularidad corresponde a todos los seres humanos; y a todos sus derechos. El sentido de esa expansión universal es también la eliminación de todas las formas de crueldad, violencia, discriminación y explotación. Y ello impone el reconocimiento de que la pena de muerte es un instrumento contrario a la dignidad humana, a. su inviolabilidad, en cuanto constituye un trato inhumano, degradante, de donde la exigencia de su abolición.

Ese es, a mi juicio, un propósito inequívoco de la acción pastoral del papa Francisco, que nos ha ofrecido condenas inequívocas del recurso a esta institución, la pena de muerte, que, por desgracia, sigue estando en vigor y se aplica en algunos de los países más importantes del mundo. Porque hay que recordar que, pese a la tendencia universal en Derecho comparado, hay un número importante de países en los que se sigue ejecutando a personas. Por ejemplo, en los EEUU, la Federación Rusa, en China, o en una parte importante de reinos y repúblicas islámicas.

Así, entre los más recientes pronunciamientos del papa Francisco, para septiembre nos exhorta a rezar “para que la pena de muerte, que atenta contra la inviolabilidad y dignidad de la persona, sea abolida en las leyes de todos los países del mundo”.

Pero lo cierto es que el pontífice ha argumentado reiteradamente y con mucha claridad, cómo esta pena capital es incompatible con la dignidad, desarrollando una interpretación tradicional de la doctrina de la Iglesia que consideraba justificable recurrir a esa pena siempre que fuera por parte de instituciones legítimas y en circunstancias excepcionales cuando no había, por decirlo así, otro remedio. Esa doctrina ya había sido enmendada por el papa Juan Pablo II en su encíclica Evangelium vitae, en el 1995. Pero Francisco es más contundente: así, en su discurso a los participantes en el encuentro promovido por el Pontificio Consejo para la Promoción de la Nueva Evangelización, el 11 de octubre de 2017, estableció la necesidad de una abolición universal de la pena de muerte. Posteriormente, en el curso de la audiencia al Prefecto de la Congregación para la Doctrina de la Fe, el cardenal Luis F.

Ladaria, el 11 de mayo pasado, y con fecha de 1° de agosto de 2018, aprobó mediante rescripto la modificación del artículo 2267 del Catecismo de la Iglesia Católica sobre la pena de muerte. Recordaré esa nueva redacción:

“Durante mucho tiempo el recurso a la pena de muerte por parte de la autoridad legítima, después de un debido proceso, fue considerado una respuesta apropiada a la gravedad de algunos delitos y un medio admisible, aunque extremo, para la tutela del bien común. Hoy está cada vez más viva la conciencia de que la dignidad de la persona no se pierde ni siquiera después de haber cometido crímenes muy graves. Además, se ha extendido una nueva comprensión acerca del sentido de las sanciones penales por parte del Estado. En fin, se han implementado sistemas de detención más eficaces, que garantizan la necesaria defensa de los ciudadanos, pero que, al mismo tiempo, no le quitan al reo la posibilidad de redimirse definitivamente. Por tanto la Iglesia enseña, a la luz del Evangelio, que «la pena de muerte es inadmisible, porque atenta contra la inviolabilidad y la dignidad de la persona», y se compromete con determinación a su abolición en todo el mundo”.

El papa Francisco nos recuerda así que la dignidad y la inviolabilidad de la persona no se pierden de modo definitivo, por graves que sean los actos criminales que la persona en cuestión haya cometido. De ahí el carácter injustificable de una pena que es total, esto es, que elimina a la persona de forma irremediable. Porque la pena de muerte, en lugar de castigar conductas criminales, suspendiendo incluso, en aras de la gravedad de tales actos, alguno de sus derechos fundamentales, como la libertad de circulación, castiga de un modo irreversible a la persona, privándola de forma definitiva de todos sus derechos.



En ese sentido, es imposible dejar de concluir que la pena de muerte se opone a la cultura de defensa de la vida que sostiene la Iglesia católica y resulta una manifestación de lo que algunos filósofos (como Achille Mbembé) han teorizado como “necropolítica”, una concepción según la cual existen vidas menos valiosas que otras, vidas desechables, vidas de las que cabe prescindir, por muy diferentes razones: porque son inmigrantes, porque padecen enfermedades, porque han cometido graves actos criminales. Por eso, a mi juicio, la reiterada petición que ha hecho el papa Francisco de la abolición universal de la pena de muerte es coherente con el corazón del mensaje evangélico y supone una contribución muy relevante en la cultura de la dignidad e inviolabilidad de la persona.