Al celebrar els XXV anys de l’ordenació sacerdotal, els meus germans (en som cinc) em digueren que volien fer-me un regal, que, si tenia algun somni per a realitzar, era el moment, que si volia anar a Terra Santa per a agrair-li a Déu tots estos anys d’intens treball missioner, ells m’ajudarien, que ells em pagarien el viatge. En fi, volien donar-me l’oportunitat d’anar allà on considerara oportú.

Jo els vaig dir que sí, que acceptava amb gratitud el regal, i que sempre m’havia fet il·lusió anar a una «terra santa» molt particular, que volia anar al Tibet. ¿Vos sona això del Tibet?, els vaig preguntar jo tot innocent. Després d’un xicotet i sorprenent silenci començaren a dir-me que els sonava a monjos vestits de taronja, a un líder religiós anomenat Dalai-lama, a altes muntanyes, a budisme. Sí, sí, sí, efectivament, els vaig dir jo, tot això i molt més és el Tibet i justament ahí vull anar jo. I ¿per què vols anar al Tibet?, em va preguntar la meua germana menuda. Jo li vaig dir que era un poble amb una cultura, una religió i una geografia fora del comú i que eixe poble estava hui en dia sota la dominació del gran dragó xinés. Sí, Xina s’ha engolit el Tibet. Em semblava, per tant, fabulós i quasi miraculós que poguera anar al Tibet. Ràpidament em vaig posar a preparar el viatge. I el mes de setembre me'n vaig anar.

La primera impressió a l’arribar a l’aeroport de Pequín fou la de trobar-me dins d’un país enorme i ben diferent d’Occident. Cal reconéixer que la Xina és gran en moltes coses i un país ben desenvolupat, almenys el que jo vaig vore. La visita a la Gran Muralla i a la Ciutat Perduda fou interessant, ens va traslladar a èpoques on hi havien emperadors, a un món ple de misteris, llunyà i atractiu. Jo anava amb un grup d’espanyols andalusos, amb la seua particular gràcia i manera de vore la vida. Eren tots doctors i metges d’Almeria i Màlaga. Em vaig sentir molt a gust amb ells visitant la capital de la Xina. Després de tres dies ells se n’anaren a Hong Kong i Xanghai. A mi m’esperaven a la ciutat de Xining, porta del Tibet, des d’on vaig agarrar el tren transtibetà que em dugué a Lhasa, capital del Tibet. A partir d’aquell moment vaig anar a soles o, més bé, amb uns guies tibetans (que no xinesos, deien ells)

La ciutat de Xining es troba a la vall del riu Huangshui, afluent del grandiós riu Groc, i a causa de la seua altitud, té un clima fred semiàrid. Està connectada per ferrocarril amb Lhasa. Xining va ser un dels centres comercials de les caravanes que es dirigien al Tibet, sobretot d'aquelles que transportaven llana, fusta i per milers de persones, el monestir de Ta'er, situat a uns 30 quilòmetres al sud de la ciutat. Va ser construït l'any 1560 en honor de Tsongkhapa, reformador budista i fundador de la secta Gelugpa. Ocupa una àrea d'aproximadament 40 hectàrees en les quals viuen 750 lames.

L’experiència en el tren transtibetà fou màgica. Es coneix com a Tren dels Núvols. És la via fèrria més alta del món, un repte de l’enginyeria que comunica el trajecte Xining-Lhasa desafiant totes les lleis físiques establides i ascendint més de 4.000 metres, deixant pel camí una de les pèrdues humanes més grans de la història (3.000 persones van morir de congelació o mal d'altura). És el ferrocarril al Tibet que des de 2006 ja comunica Pequín, Xanghai, Chengdu, Lanzhou o Guangzhou (Canton) però que, inevitablement, té en Xining el seu punt de partida, i a partir de Golmud els escenaris més fascinants. Encara que el preu no és barat, és una experiència completament diferent per les increïbles vistes que es poden vore. En l'anticipació a l’arribada a Lhasa cal remarcar la germanor que es viu amb els xinesos i estrangers que es troben en el tren.

La situació política entre el Tibet i la Xina és un tema prou complicat. Actualment el Tibet és una regió del sud-oest de la Xina (no del Nepal ni de l’Índia). La invasió es veu clarament per tot el territori. Trobes banderes xineses per tot arreu, es prioritza l'idioma xinés i tenen llocs de seguretat per a controlar-los. Cal evitar les xarrades sobre este assumpte, almenys en llocs públics. No es pot anar al Tibet de forma independent. Per les regulacions xineses, és il·legal viatjar al Tibet pel teu propi compte. Has de tindre un permís oficial d'una agència tibetana. Document que t'estaran demanant des de la facturació en l'aeroport, just al passar la frontera i al llarg de tot el teu viatge. La part bona és que és relativament fàcil obtindre este paper.

En tot cas, si vols conéixer un dels llocs més espirituals del món, no ho dubtes, ves al Tibet. A més, és important visitar el Tibet malgrat la invasió dels xinesos i l’horrorós genocidi cultural i humà que està patint. En realitat una visita al Tibet reforça completament al mercat local, ja que durant el teu viatge estaràs ajudant a persones autènticament tibetanes. Recorda que viatjar és una forma d'educar-te, a més que cuides el medi ambient, al conéixer per dins com viuen els tibetans. Donar-los un poc del teu coneiximent els obrirà les portes al món que lamentablement no poden conéixer en persona, ja que no poden viatjar fora del país.

Eren vora les tres de la vesprada quan el tren arribava a Lhasa. El meu cor bategava amb força, ja que estava per a acomplir un somni de la meua jovenesa. Un xicon tibetà estava esperant-me fora de l’estació amb un rètol que deia «Peris welcome».

Lhasa, és la capital de la «regió autònoma» (no té res a vore amb les nostres autonomies espanyoles) del Tibet. La seua població és de 650.000 habitants. Per cert, el govern xinés està portant milers de jóvens xinesos a treballar a Lhasa per a mesclar la població. A més, els xinesos tenen molts privilegis, els millors treballs i les millors cases. El que no esperava el govern xinés és que el budisme tibetà atraguera enormement els jóvens xinesos i molts es convertiren en budistes fervents, amb disgust del Partit Comunista, que no arriba a controlar els desitjos del cor de molts jóvens vinguts de Pequín, buits d’espiritualitat i famolencs de transcendència. A hores d’ara, les conversions són un problema.

Lhasa vol dir 'lloc dels déus'. Es troba a una altitud de 3.650 metres sobre el nivell del mar, vora el riu Kyi, afluent del Yarlung Zangbo o Brahmaputra. És la ciutat més alta d’Àsia i la quarta més alta del món (després de Cerro de Pasco, Potosí i La Paz). El palau de Potala forma part del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO i és un dels monuments més importants del país. Era la residència tradicional del Dalai-lama a l'hivern. També hi destaca el palau de Norbulingka, que era la residència d'estiu. La ciutat és la residència tradicional del Dalai-lama (des de 1959, arran de l'ocupació xinesa, viu refugiat a Dharamsala, a l'estat indi d'Himachal Pradesh) i es considera la ciutat santa del budisme tibetà. Entre els seus nombrosos monestirs cal destacar el del Jokhang, el més antic de la capital tibetana, construït l'any 642. El magnífic palau de Potala i el monestir de Jokhang són la meta de milers de piadosos pelegrins que arriben de tot arreu del Tibet.

En realitat Lhasa és una ciutat monestir. Els monjos, te'ls trobes per tot arreu; al mercat, als carrers, als hotels, als busos, a les botigues… N’hi han més de quatre mil escampats per tota la ciutat, i ausades que la gent els busca per a demanar una benedicció, una oració, un consell. Són simpàtics, jóvens i majors; de tant en tant també trobes monges. Són alegres, xarradors, bromistes, i alhora piadosos i convençuts del seu estatus de monjo cèlibe i entregat a Buda. Viuen amb joia la seua condició de monjo com un regal del cel i sobretot són persones orants, resen tot el dia a la seua manera.

Una de les experiències més enriquidores que vaig tindre fou la de resar enmig de la plaça mirant al monestir de Jokhang en companyia dels monjos. Milers de pelegrins arribaven de tot arreu després de dies de camejar per camps i muntanyes, al pur estil del camí de Santiago però amb un fort esperit d’oració. La veritat és que em trobava molt a gust enmig dels monjos, que es mostraren sempre molt respectuosos de la meua religió. Vaig tindre ocasió de parlar amb alguns que sabien francés, i estaven admirats. Evidentment jo, des d’este lloc meravellós del món, li resava a Jesucrist, el Messies, el Salvador, conscient de les llavors que el Verb de Déu ha deixat en les diverses cultures i religions del món, com diu el concili Vaticà II. I pensava que, mentres hi hagen persones que resen, el món es podrà salvar.

Però, ¿qui se'n recorda hui del Tibet seixanta anys després de la invasió de la Xina?

Lhasa s'ha convertit en una espècie de «ciutat espill», on milers de càmeres de vigilància amb programari de reconeiximent facial controlen cada cantó. L'Acadèmia Xina de Ciències Socials, l'ha classificada com la ciutat més segura del país i des de fa huit anys no es registra un sol crim a la plaça del Palau de Potala, centre neuràlgic i turístic de la capital tibetana. Hi ha cent quarters de policia, els efectius de la qual patrullen la ciutat les 24 hores. Està prohibida la bandera del Tibet i és un delicte tindre un foto del Dalai-lama.

Els turistes que visiten el Tibet només poden usar cotxes estatals, conduïts per guies del govern, amb un micròfon permanentment obert per a monitorar qualsevol conversació i dos càmeres menudes sempre enceses: una apuntant al conductor i una altra al seient de darrere.

La veritat és que és molt molest trobar-te sempre vigilat.

Els 60 anys d'ocupació xinesa han projectat al país a un present relativament pròsper i amb infraestructures inconcebibles per al Tibet ancorat en l'Edat Mitjana que regentaven els dalais. La indústria del turisme florix a Lhasa i són milers els visitants, xinesos i estrangers, que descobrixen cada any la bellesa del país dels Núvols, on el punt més baix està a 3.500 metres sobre el nivell del mar.

Però, ¿qui se'n recorda hui del Tibet seixanta anys després de la invasió de la Xina?

Durant sis dècades el Dalai-lama ha sigut testimoni i protagonista de la divulgació d'una causa que va estar de moda en tot el món, des de Hollywood fins als retirs de meditació de Las Alpujarras, passant per mercats ambulants hippies i tallers de meditació. Manifestar-se pel Tibet no sols era políticament correcte, també era la contrasenya per defecte que intercanviaven, junt amb banderes roges i blaves amb un lleó daurat, els orientalistes de tot el món que clamaven per un «Free Tibet».

Però, ¿qui se'n recorda hui del Tibet seixanta anys després de la invasió de la Xina?

Al respecte podeu consultar el fabulós article de Miguel A. Gayo Macías (diari El español, 20 marzo 2019), del qual m’he servit per a redactar este. https://www.elespanol.com/mundo/20190320/acuerda-tibet-anos-despues

La realitat és que el Dalai-lama, de huitanta-tres anys, continua present en la ment i el cor dels tibetans. Des de l’exili a l’Índia, a Dharamsala, ell resa i creu en la llibertat del seu país.

Per la seua banda, Pequín desastrosament va anomenar en 1995 a un Lama alternatiu, Chökyi Gyalpo, que no és reconegut fora de la Xina i és acusat d'intentar usurpar l'autoritat del Dalai-lama. En tot cas, inclús sent un lama legítim, Gyalpo seria tan sols un Panchen-lama, figura important però no preeminent de la jerarquia budista. Els seguidors del Dalai-lama es referixen a ell recordant un proverbi tibetà: «un gos vestit de seda continua fent olor de gos».

Recordem també el problema de l’Església Catòlica a la Xina, la Catòlica clandestina i fidel a Roma i la Patriòtica manipulada pel Partit Comunista.

No oblidem el Tibet i resem i lluitem per un Tibet lliure i independent. Fa la impressió que el món s’oblida dels tibetans i la seua justa lluita per la independència. No deixem apagar les brases encara enceses de la causa tibetana. El Tibet és un dels sostres espirituals del món. Jo he aprés molt en el viatge-pelegrinatge al Tibet i li done gràcies a Déu per este regal al complir XXV anys de sacerdoci. ¿No voldries tu anar al Tibet? Anima’t i col·labora amb la seua causa.