Com un estel fugaç. Va passar per la història com un estel fugaç. Només una vegada. A la Palestina convulsa i agònica. Entre Roma i el món de l’Antic Testament. Jesús va ser un jueu que nasqué a Galilea i que morí a Judea a principis del segle I d. d’ell mateix. Jove, tímid, anònim. Si només va ser un home, va ser l’humà que més poc es va endur i més hi va deixar. Però curiosament sabem molt poc dels seus primers trenta anys de vida. I molt poc dels anys que proclamà una Nova Notícia, una transformació del món que fins ara mateix continua sonant. Fa un sopar, és torturat i crucificat. Mor... I ressuscita. I el surrealisme del mite decidí que va nàixer quatre anys abans de la seua era i va morir quatre o cinc anys després del que diuen que va morir. I en aquell curt lapse de temps i d’espai va ser capaç de generar el relat més poderós de la història d’Occident. Jesús. El seu missatge utilitzat, interpretat, aprofitat per tal de crear una de les estructures de poder terrenal més eficaces i poderoses de tots els temps. Un enigma.

Jesús de Natzaret té una dimensió intemporal i universal. I podem seguir la pista d’un Jesús bíblic i paral·lelament, d’un Jesús històric, amb els peus a terra, com a observador dels fets que veia als seus voltants. La seua figura i allò que després els humans van crear usant la seua ànima i el seu esperit, va traspassar la fenomenologia de la transcendència per a convertir-se en un fet d’abast global, que ha sobreviscut durant dos mil anys. I ara mateix, haig de confessar-vos una cosa: de la quantitat de papers que he hagut d’embrutar de (tinta, dels milers de fulls escrits amb més o menys encert i consciència, les pàgines de Cresol que teniu ara mateix a les mans són les que més m’han costat d’escriure. Perquè des del primer moment m’he adonat de la transcendència i del respecte amb què he de dibuixar la figura de Jesús.

Cal observar Jesús dins del seu context, dins de la geopolítica del moment en què va viure. Des que la regió de Judea quedà sotmesa als romans l’any 63 aC, els jueus es van rebel·lar contra el poder romà desenes de vegades i durant més de dos-cents anys. Jesús va viure en un món —el seu món— convuls i en contínua inestabilitat. Els actes de violència a Judea van durar fins a principis del segle II dC. I és ara quan hem de llançar al tauler de joc els daus de la nul·la empatia entre romans i palestins, l’absència de diàleg, la voluntat d’imposició, la crueltat i la corrupció sistèmica d’aquelles societats antigues. El desig d’alliberament del jou romà feia que molts jueus esperaren la vinguda d’un mashiah, d’un líder ungit, descendent de David, segons la profecia. I, és clar, els emperadors i les seues legions reprimiren durament tots aquells moviments. Recordem la revolta de l’any 66 dC que acabà en l’any 70 amb la destrucció de Jerusalem. Per això els jueus continuaven esperant un líder, un messies. cent anys després de Jesús de Natzaret, part dels resistents jueus cregueren que Simó bar Kokhba era el nou elegit. La revolta que va protagonitzar acabà amb més de 700.000 morts i 2.000 crucificats. Però Jesús sembla que va ser molt més que un inspirador polític, que un agitador, que un dinamitzador d’espases i de ràbia. Pareix que la seua filosofia anava més enllà de la violència i de la por.

Jesús: el major “influencer” de la història d’Occident. Amb més de 2.000 milions de “followers” més o menys adeptes: dividits no sempre pacíficament entre heterodoxos, ortodoxos, practicants, no practicants, tradicionalistes, revisionistes, integristes, aperturistes, transgressors, fonamentalistes, ultraortodoxos, desencantats, secularitzats... És l’humà que més apareix en les xarxes i les plataformes analògiques des de fa dos mil anys. Moltes de les seues frases continuen sent “trending topic” ara mateix, encara que molt poca gent els hi faça cas. I la seua cara és una de les emoticones més repetides de la història. Perquè és l’home de les mil cares.

Un home que segons que conten no es mogué com aquell que diu del lloc, però que els relats “apòcrifs” i no sempre acceptats pels ortodoxos, el situen a Alexandria, Atenes, Efes, Catxemira... on tingué família i seguidors...

Aparentment un humà diminut, d’una cultura minoritzada, humil, que parla i reflexiona fonamentalment en arameu, que no va escriure res i en canvi és l’home més inspirador de la història. I l’aprofitaren persones que només van sentir parlar d’ell. I que crearen una de les franquícies més longeves del món: els cristians i l’Església. I hem de recordar que l’arameu era la llengua materna de gairebé totes les dones de Galilea i Judea...

Qui era Jesús? Com era? Quina veu tenia? Quantes llengües parlava? Jugava d’infant? Maleïa d’adult? En què treballava? Tenia parella? I relacions sexuals? Es va creure que era el Messies? Quin pes tingué en ell Joan el Baptista?

Fa ara vint anys, la BBC va fer una minisèrie amb un desplegament tècnic i científic extraordinari. I tres milions d’euros, que també fan. Els documentals es deien The son of God. Tota la informació i la reconstrucció antropomètrica del personatge de Jesús es basava en una troballa arqueològica on s’havia recuperat —aparentment— la tomba de part de la família del Crist. Ja sabeu com va això de l’espectacle mediàtic i el sensacionalisme. En la sèrie Jesús apareix amb un cap robust, amb nas i pòmuls prominents, cabells arrissats i curts. Amb una pell fosca que contrastava amb l’estereotip general que tenim d’ell en la memòria, sobretot gràcies a la història de l’art occidental i al cinema. Però, com diria sant Agustí, “ignorem completament com va ser la cara de Jesús”. Era de veritat així el Mestre, el Rabí?

A falta d’elements arqueològics, a falta de fonts directes, a falta de retrats coetanis, disposem de molt poc per a imaginar-nos Jesucrist. Els vels de la Verònica (Vera Icona) que van pel món o la Síndone, plantegen dubtes i certeses. Perquè el Llençol Sant de Torí va donar en les anàlisis fetes pel procediment del radiocarboni una cronologia del segle XIII i XIV per a les fibres, encara que hui els millors científics constaten l´errada de datació en la edat mitjana. Un altre enigma fascinant del què en varies ocasions les pàgines de Cresol s´han fet ressò

Després d’escriure centenars de milers de pàgines, els erudits, teòlegs i exegetes reconeixen sobre Jesús que “sabem poc menys que res”. Erudits com J.P. Meier descriu així el Crist: “un jueu marginal”. I encara Amy-Jill Levine rebla: “no hi ha ni una imatge de Jesús que arribe a convéncer a tots o a la majoria d’estudiosos”.

Com a imatge, Jesús oscil·la entre la representació del profeta apocalíptic, el sanador carismàtic, el filòsof cínic, el seductor mediàtic o el baró de dolors. En l’Edat Mitjana la gent pensava que les imatges de Jesús eren reals. Retrats fidels a l’original. Fins i tot, que hi havia obres coetànies a ell. La història de l’art ha anat forjant una evolució de la imatge de Jesucrist: com un sacerdot d’Isis, bell com el Sol —apol·lini—, hieràtic i impressionant a Bizanci i al romànic, bell, amable i dolç en època gòtica, torturat i eròtic en el barroc. Perquè heu de saber, estimats incrèduls, que hi ha un Jesús amb la cara d’Apol·lo, un Crist pintat pels mateixos àngels, Jesús amb ulls orientals, persa, teutònic, amb la barba partida... Un moment! Detinguem el relat... Amb la barba partida? On?

En una de les obres més fascinants de la història de l’art: en la Pietat del Vaticà de Miquel Àngel. L’obra va ser encarregada —entre d’altres— pel cardenal Alexandre Borja a un jove Miquel Àngel. I l’artista va posar la cara de la dona del cardenal —Vannozza Cattanei— a la Mare de Déu. I el rostre del Fill es va inspirar en el fill d’ambdós, Joan. I ell va posar de moda en aquella Roma de finals del segle XV la barba partida...

L’art en general ha representat Jesús bell, gran, amb els cabells llargs. Isaïes, curiosament, ha deixat una pista que posa en dubte aquell Jesús “guapo”: “no té bellesa ni esclat, perquè el mirem, ni resplendor per a complaure’ns”. Clar, que estem parlant d’algú que visqué centenars d’anys abans que el Crist... Però, si voleu un Crist estèticament atractiu, busqueu el salm 45,3 on diu: “Ets el més bell de tots els hòmens, exhalen gràcia els teus llavis”. Al llibre dels Jutges se’ns diu que els cabells els tenia llargs, prefigurat en Samsó. Del seu cos no en sabem res, encara que per la imatge de la Síndone, ens apareix com un home alt per a l’època i ben proporcionat. Però ja sabeu que esteu llegint un relat, en part mite, en part enigma... Potser sí que era vigorós, pel seu ascetisme i per l’estil de vida itinerant. I amb una alçària que no superaria el metre setanta.

És curiós observar com va existir una escola que negava l’existència de Jesús. Entre ells, Bruno Bauer i Albert Kalthoff. Però ara ningú dubta de l’existència del personatge històric i fins i tot autors com H. S. Reimarus i D. F. Strauss han abordat des del punt de vista laic la història de l’home més controvertit, aprofitat i fascinant del món. Com a mínim, sí que existí. I no només ho sabem per les fonts cristianes. A banda, ens en parlen Plini el Jove, Tàcit, Mara Bar Serapió, Talus, Suetoni, Flavi Josep... Fins i tot al Talmud jueu de Babilònia hi apareix com un perillós bruixot... Però potser, com diu Michel Quesnel, de la Universitat Catòlica de Lió, “sense els seus fidels, Jesús només seria un agitador jueu més dels que proliferaren en l’època”.

Perquè heu de saber que les fonts textuals per a conéixer Jesús són prou nombroses però poc concretes. Als quatre Evangelis —els textos més consistents— no se’ns dona cap informació física detallada. Els quatre Evangelis s’atribuïxen a quatre autors diferents: Marc, Mateu, Lluc i Joan. Generalment, la major part d’erudits els consideren escrits dècades després de la mort de Jesús. I són una barreja entre tradicions orals i escrites sobre la vida de Jesús. I moltes vegades semblen contradictoris. La resta són textos complementaris, alguns d´ells no “avalats” per l’Església oficial: l’Evangeli de Tomàs, l’Evangeli secret de Marc, el de Pere o la Didajé... Els evangelis són considerats com un gènere literari únic, escrits —segons sembla i els més pròxims a Jesús— algunes décadas després dels fets. És important saber que quan els quatre evangelistes escriuen part del Nou Testament no ho fan solament amb un objectiu històric: ho fan per mirar de construir una ajuda per a la fe.

Un gran desconegut. I estimat profundament. De fet, és la figura central del cristianisme. I, per això, molta gent pensa que Jesús està amagat darrere d’aquella gran institució que és l’Església i que serví per a controlar i dominar tot el seu ramat. Aquells textos són un instrument. Perquè els que interpreten el missatge de Jesús construïxen una estructura de poder, de domini terrenal, quan Jesús no volia res de tot això.

Segons alguns erudits, no tots els evangelistes conegueren directament Jesús. I de fet, a Jesús se’l formula dogmàticament com Crist en el segle IV, en el concili de Nicea. I es construïx la figura a partir de la imatge generada per Pau sobretot. Amb l’afegit d’una altra “franquícia” religiosa que en aquell moment es disputava els seguidors entre moltes d’altres: els deixebles de Mitra. Els cristians afegiren al seu relat part del discurs mitraic. Per això a Jesús se’l considerarà fill de verge, nascut en el solstici d’hivern, en una cova adorat per rics i pobres, que mor i ressuscita al tercer dia...

De fet, Jesús sembla l’home de les mil cares. Un home que des de la seua humilitat provocà al poder religiós tradicional, al polític constituït, a l’aristocràcia i als mercaders que controlaven i guanyaven diners al temple, als hipòcrites “sepulcres emblanquinats”.

Però, quan arriba el segle XX, és quan es produïx un devessall de material crístic de consum de masses: novel·les, pel·lícules, sèries, còmics, documentals, fascicles, pòsters, estampes... És quan es diversifica la imatge del Crist: el Jesús banalitzat, el pervertit, l’aprofitat, el reformat. En molts casos, un Jesús de parc temàtic frivolitzat. I davant de tot això, el Jesús crític, solidari, provocador. Perquè segons alguns teòlegs més o menys heterodoxos, el missatge de Jesús podíem interpretar-lo com una invitació a subvertir un ordre basat en l’egoisme i substituir-lo per l’Amor. Potser no és política. És ètica. En l’antiguitat, alguns coneixien el personatge com “Jesús l’hedonista o l’epicuri”.

L’any 1965 un grup de bisbes animats per dom Hélder Câmara van fer una missa a les catacumbes romanes de santa Domitila i van proclamar (dins de l’esperit del Vaticà II) l’Església de la pobresa. Era un model de Jesús diferent, un Crist pobre. Potser l’embrió de la teoria de l’alliberament. Però hi ha una versió pop més frívola, quan el representaven com un hippy i un “wanted” al costat. Jo el tenia en un pòster a la meua habitació. Al costat de la cinta de vídeo de Jesucrist Superstar, un altre clàssic de la societat pop. Possiblement una altra versió d’aquella figura nebulosa, llunyana i pròxima alhora, aprofitada al llarg de dos mil·lennis per tal de fer un dels projectes globals més rendibles, exitosos i efectius del món: l’Església Cristiana en totes les seues variants. Perquè per a les esglésies i la teologia cristiana Jesús ha estat primordialment “rei”. En canvi, per al socialisme de finals del segle XIX es va convertir en un “Jesús fraternal”. La personalitat i les intencions del Crist variaven a mesura que la història el maquillava o li canviava la cara.

Jesús. L’ésser humà més desconegut, transcendental i global de la història. Un eix cronològic, emocional, vital. Un referent. Un model. El seu missatge d’esperança, d’ànim, d’alegria, de transgressió pacífica, de desobediència, d’amor, respecte i comprensió proclamat entre aquella Palestina convulsa, va ser tan intens, renovador i extraordinari, que continua generant vida, preguntes i —poques— respostes. Un pal de paller transcendent, que va més en de qualsevol classe de creença. Més de dos mil anys. Un home que —involuntàriament— ha generat una historiografia pròpia, amb milers d’autors de tots els temps escrivint sobre ell, creador (potser sense voler) d’una religió universal. El personatge ha generat milers de patracols teològics, centenars d’hagiografies, moltíssims assaigs ortodoxos, estudis de la seua vida, milers d’imatges, llibres herètics, crítics... Paradoxalment, no sabem res d’ell. El que sabem és aproximació, especulació, fabulació. Ombres i llums. Relats.

“A Déu ningú no l’ha vist”, sosté l’evangelista Joan, però sí que veiem el món que es forma al voltant de la fe dels creients

La seua presència és tan gran en la història d’Occident que encara es projecta sobre nosaltres, pobres mortals del segle XXI. Parlant de projeccions: acabem amb un cine. Fem un cine.

Propose reflexionar en veu alta sobre la figura de Jesús davant d’una pantalla de cinema. Xsssst...! Que comença... En els primers fotogrames apareix el títol de la pel·li: Il Vangelo secondo Matteo de Pier Paolo Pasolini. Silenci a la sala. Sentim el soroll de la màquina cinematogràfica. El feix de llum que vomita l’andròmina arriba al mur que s’il·lumina i provoca un forat espai-temps. El film, l’havia dedicat Pasolini al papa progressista i “revolucionari” Joan XXIII, el papa bo. En harmonia amb les imatges sona música de Bach, melodies de la Missa Luba africana... Pasolini interpreta Jesús com un agitador de consciències, com un home que torna a recordar amb les seues accions i paraules l’essència més pristina de la humanitat. Pasolini, amb la senzillesa i el geni d’un transgressor, proposa un nou ordre basat en la moral més elemental i inqüestionable. És la vida de Jesús contada per un aparent descregut arran de terra, arran de cor, amb la ràbia i la provocació honesta feta humanitat. Potser Il Vangelo de Pasolini parla molt més de l’essència de Jesús que no els milers de fulls, prèdiques i actuacions sobreinterpretades. És el Jesús humil, del poble. Digníssim. És el Jesús que portem dins tots i totes nosaltres. Un enigma.