SOCIETAT Emprenedoria

En les diferents activitats formatives dirigides a les parròquies i als sacerdots, en què he participat recentment, s’ha anat repetint la necessitat de prendre consciència que les parròquies amb futur seran aquelles que en el present estiguen impulsades per l’emprenedoria pastoral. Presente breus comentaris que he realitzat, a propòsit de diferents jornades de formació.

REPTES PER A CÀRITAS VALÈNCIA

Les XXIII Jornades Formatives per a sacerdots que van ser organitzades per Càritas Diocesana de València, sota el lema “Tiende tu mano al pobre”, per a analitzar la situació actual i els reptes de l’entitat caritativa, em van suggerir el següent comentari:

Tot va estar bé. Algunes dades impressionants: “Més de 12.000 famílies sense recursos són ateses en la diòcesi de València per les Càritas parroquials durant la pandèmia”. El director don Nacho Grande va sintonitzar amb els presents en una conferència exposada amb el cor a la mà. També el col·loqui va ser fluid. Tres paraules:

1. Amistat. Valorar l’ambient amigable que es respira en Càritas València. Un se sent acollit i valorat per les persones que dirigixen la institució diocesana. Que sempre siga així, inspirats en el lema que presidia l’assemblea: “Tots els creients pensaven i sentien el mateix...” (Fets 2). Continuem creant un ambient molt amigable amb una Càritas diocesana que ha de buscar sempre les aportacions de la base parroquial.

2. Emprenedors. En totes les Càritas parroquials tenim el repte d’arribar a ser cada vegada més emprenedors, i de no quedar-nos en la mera gestió que, d’altra banda, ha de ser bona. Els pobres poden arribar a ser emprenedors per a resoldre els seus propis problemes; en llenguatge de Càritas, afavorir més la promoció i menys l’assistencialisme. Que es valoren més els projectes que naixen de la base, i menys els que s’organitzen des de la cúspide. És una qüestió de rendibilitat evangèlica, de mentalitat i de creativitat.

3. Prioritat. Concretem més en els reptes de la immigració, en una ciutat on cada nit, i des de fa diversos anys, hi ha molts jóvens subsaharians desatesos que viuen davall dels ponts de la ciutat. Açò no pot ser consentit per una Església que es pree a si mateixa, com a hereva de les iniciatives de sant Vicent Ferrer i del pare Jofré. Unim forces per a secundar els reptes als quals ens està llançant la prioritat del papa Francesc. La nostra Església posseïx locals i mitjans que hem de saber reutilitzar.

Una coseta més: l’opció per parlar en la nostra llengua no podem obviar-la en les nostres assemblees de Càritas. Una llengua marginada, rebutjada i descartada, que mereix ser protegida i valorada. Bona nit.

HEM DE CONCRETAR

Després de la tercera sessió del Curs de Formació Permanent, a l’anàlisi de l’última encíclica del papa Francesc, Fratelli tutti, a càrrec de Rocco d´Ambrossio, professor de la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, la presentació de la qual ha portat el títol “El clam de la humanitat”, he compartit breument amb els professors organitzadors algunes de les meues impressions sobre la formació que s’està impartint. En general, he expressat que trobe a faltar en les tres sessions en què he participat este curs la necessitat de concretar. Costa molt concretar... I, no obstant això, la fe és concreta. Quan es concreta, es desencadena la persecució, l’evangelització, la fructificació.

Sovint recorda el papa Francesc: «a vegades ens oblidem que la nostra fe és concreta: el Verb es va fer carn, no es va fer idea: es va fer carn... Són coses concretes». I la «concreció de la fe» porta «a la franquesa, al testimoniatge fins al martiri, que està contra els compromisos o la idealització de la fe».

En diversos moments de la presentació de l’encíclica Fratelli tutti, parlava el ponent de la importància de concretar en la caritat política: “És caritat acompanyar una persona que sofrix, i també és caritat tot el que es realitza, fins i tot sense tenir contacte directe amb esta persona, per a modificar les condicions socials que provoquen el seu sofriment. Si algú ajuda un ancià a travessar un riu, i açò és exquisida caritat, el polític li construïx un pont, i açò també és caritat. Si algú ajuda un altre amb menjar, el polític li crea una font de treball, i exercita una manera altíssima de la caritat que ennoblix la seua acció política” (FT 186).

Estem cridats a concretar en la realitat diocesana el que reflexionem en la formació. Però ens fa por parlar dels interessos que s’amaguen en determinades institucions, també en les catòliques. I, si no concretem, no podem avançar. No dubtem a embrutar-nos les mans amb la concreció dels problemes, parlant de la COPE, de la Universitat Catòlica, de 13 TV..., testimoniant amb franquesa a Crist camí, veritat i vida.

NOSALTRES ACTUEM

Ahir vam escoltar el professor Jaime Tatay Nieto, SJ, de la Facultat de Teologia de la Universitat Pontifícia de Comillas, on ensenya Ecologia, Ètica i Doctrina Social de l’Església. No és la primera vegada que participe en alguna sessió d’este educador; el curs passat va estar en La Nau. La seua exposició sol ser molt sintètica i ordenada. Què està passant en el nostre món? El clam de la terra. En resum, una crida a tots per la cura de la Casa Comuna.

Què em va suggerir la ponència? Em va fer valorar el projecte que iniciàrem a Vallada fa ja deu anys, amb el nom de Catedral de la Natura. Feliçment ja no soc jo el coordinador, i ara està dirigit per un laic.

En el tema de l’ecologia ja comencem a estar molt cansats de discursos. Nosaltres actuem. “Obres són amors...”

No vaig fer cap comentari. Hi ha dies que un gaudix en el silenci de l’agraïment. Però bé. Tot va estar molt bé. Podeu escoltar la ponència en la web de la Facultat de Teologia. Gràcies.

SOCIETAT Emprenedoria

Vaig poder seguir en línia la conferència de don Javier Prado sobre “Parròquies amb futur”, dirigida als preveres. El tema de la formació sacerdotal és crucial per a la missió de l’Església: la renovació de la fe i el futur de les vocacions només és possible si tenim sacerdots ben formats.

Em va agradar la conferència. Vaig sintonitzar amb este ponent, de visió pràctica, que va començar convidant els assistents a “descobrir tres millores i innovacions que necessita la teua parròquia i que has estat posposant”.

Sabem que la pastoral depén abans de res de l’acció interior i no tant de les activitats externes que organitzem. És una obra que requerix el valor per a aprofundir, perquè el repte pastoral en el fons es troba a deixar transformar els nostres cors i les nostres vides. Però, “De què servix dir que vols fer alguna cosa si prescindixes d’això?

Javier Prado parlava de la parròquia del futur, sense esquemes preconcebuts, i compartia l’experiència des de la seua visió. El seu estil era exhortatiu i emocional: “Cada parròquia és única i original; s’esgota en la seua espècie. Florirà al seu estil...”

L‘exposició em va ajudar a comprendre que la formació no es resol amb una actualització cultural qualsevol o amb una iniciativa diocesana esporàdica. És tasca d’artesans pacients. Conec massa preveres amb hàbits còmodes i amb rigidesa d’esquemes i, a més, amb la presumpció d’haver arribat ja al que havien de ser. I així les coses de la pastoral no funcionen.

L’orador insistia en la necessitat de controlar els resultats: “20% de l’esforç, amb 80% dels resultats”; i desenvolupar un pla participatiu des de la base, en el qual cadascú fora capaç d’emprendre les millores i innovacions en els seus cercles parroquials, independentment de la seua sensibilitat teològica.

Hem de persuadir-nos que, si un no té capacitat d’emprendre, es torna un sacerdot apagat, que arrossega el ministeri per inèrcia, sense entusiasme per l’Evangeli ni passió pel poble de Déu. En canvi, el sacerdot que dia rere dia emprén iniciatives noves, conservarà al llarg del temps l’entusiasme, la frescor, i parlarà amb paraules capaces de tocar la vida de la gent, i serà capaç de connectar amb les expectatives i les esperances de la gent.

Don Javier no era triomfalista en les seues pretensions perquè parlava des de la seua experiència a Medellín. “El que ens fa únics consistix a escoltar les necessitats i expectatives de la nostra gent”.

No totes les parròquies es van incorporar al seu pla. M’adonava que cada un dels rectors ha de sentir-se cridat de manera personal a col·laborar amb una renovació parroquial diocesana. Són col·laboradors, els uns amb els altres. I hauran de decidir amb “sís” i “nos” si estan disposats a emprendre o no: “El procés no és inevitable o automàtic, demana lliure cooperació”.

Per cert, no vaig vore cap bisbe present a la sala, baixant a “la terrisseria”, embrutant-se les mans amb les seues opinions i col·laborant directament en la formació.

La formació en l’emprenedoria parroquial requerix una proximitat episcopal carregada de tendresa i de responsabilitat, una capacitat per a exercir l’art del discerniment. I m’agradaria dir –sobretot als bisbes i als preveres–: treballen junts! “Persona a persona, la nostra manera de canviar el món”.

Tinguen un cor gran i una visió àmplia; més important que les idees i les doctrines, és la proximitat i l’amistat. En la formació dels sacerdots cal parlar més, voler-se millor, per a poder superar les estretors heretades. No entenc com, en una diòcesi com la nostra i amb tants bisbes, puguen passar mesos i anys sense comunicar-se bisbes i sacerdots, més enllà dels formalismes.

És urgent que els pastors desenvolupen la capacitat de prendre decisions compartides, per a posar en marxa processos de formació, i necessitem bisbes a l’altura d’esta tasca tan important. “Crear capacitats és crear les condicions socials que ens fan capaces d’exercir la llibertat”.

Per favor, parem tots més atenció a la formació, perquè l’Església necessita cristians capaços d’anunciar l’Evangeli amb entusiasme i saviesa, com a signe d’esperança, allí on les cendres han cobert les brases de la vida, i de generar confiança en els deserts de la història.

SOCIETAT Emprenedoria

Me gusta seguir a los sacerdotes que se esfuerzan en las redes sociales, manifestando que hay otras formas de evangelizar diferentes a las clásicas, rompiendo estereotipos. Participar en Instagram, en Facebook, en Twiter… es una forma de tender puentes. Nuevas maneras de presentar las enseñanzas de la religión, hablando abiertamente. Lo considero heroico y admirable.

Estas son algunas de las posiciones de Daniel Pajuelo, uno de estos sacerdotes a los que me refiero:

"No se acaba de entender ni la crítica al clericalismo o al proselitismo, porque lo tenemos muy metido dentro, y nos cuesta mucho estar de otra manera evangelizando, reconociendo la bondad , la verdad y la belleza que hay en gente atea o de otras religiones. Durante mucho tiempo, la Iglesia ha sido la Voz, y ahora es una de las voces, y no nos acabamos de situar"

"Inundar con mensajes religiosos, saturar la red, es expulsar a los de fuera. Una evangelización de burbuja es contraproducente, no invita a reconocer la fe cristiana. La categoría es la del testimonio"

"En la Iglesia conviven esas dos tensiones, la misericordia y la justicia. En el interior de la Iglesia ese conflicto está exacerbado. Francisco lo único que ha hecho, como buen profeta, es provocar que salga a la luz eso que ya estaba"

"Queda mucho camino para que haya libertad dentro de la Iglesia para hablar, madurar, gestar una Iglesia de comunión que sea acogedora con otras realidades"

"A mí lo que más me preocupa es la continua identificación de la derecha con la iglesia católica, que es una injusticia para el Evangelio. El Evangelio no se puede identificar con una opción política, porque sería ideologizarlo. En España se merma, se reduce a ideología..."

"Esta gente dice que vive el Evangelio. pero lo que te encuentras es que a menudo utilizan el nombre de Dios y de la religión para ganar votos, o defender un constructo ideológico que choca con muchas cosas de Jesús, y esas no las quieren, las tapan".