ANÀLISI Institució catòlica

Sembla que la globalització no s’expandeix de la mateixa manera en totes les qüestions humanes. De fet en moltes no sols no unifica sinó que separa i dividix. Per exemple, la confiança.

Sí, la confiança en els altres i en les institucions ha baixat molt en les nostres societats; i com a botó de mostra tenim l’augment del negacionisme d’una manera general, que ha arribat a un punt lamentable i, de vegades, molt desestabilitzador; i no cal que pose exemples perquè tots ho veem ¿D’on ve eixa posició existencial, eixa actitud negativa davant de quasi qualsevol proposta? ¿Per què moltes persones ignorants de la qüestió (i que segurament mai s’ho havien plantejat) no acceptem les explicacions dels perits en la matèria i cerquen opinions marginals que pràcticament no tenen consens? ¿Com una opinió personal pot tindre més força que una opinió científica?

Opine (ara jo) que l’augment de la instrucció, els mitjans de comunicació que, a Déu gràcies, ho ventilen tot, el malfet històric dels poders públics, tant civils com religiosos, i, per descomptat, la prepotència dels poderosos poders fàctics (perdoneu la redundància), són almenys causes importants en eixa pregona desconfiança que d’alguna manera ens arriba a tots.

Perquè, per moltes explicacions que ens donen, la vertiginosa acceleració del preu de les energies en uns mesos obliga a malpensar; la incapacitat per a generar llocs de treball, l’augment desconsiderat dels preus dels lloguers, la falta de resposta al problema del calfament del planeta, l’absència de legislació adequada per aresoldre problemes immediats com l’ocupació il·legal dels habitatges i centenars de qüestions més d’esta mena són causa de l’expansió de la mentalitat negacionista.

És a dir, la gent desconfia perquè no hi ha hagut exemplaritat ni en les accions ni en les explicacions. I el que hem dit en general ho podem aplicar molt certament a les institucions eclesiàstiques que, per molt mal que ens sàpia, no han sigut exemplars ni en les seues accions econòmiques, ni en el tracte dels vicis emparats pel nepotisme, ni en la visió d’un món que canvia i necessita noves respostes des de la fe en molts aspectes de la realitat global; ni tan sols en l’organització interior de l’Església, que ha deixat que cresquen com la mala herba actituds ràncies, retrògrades i contràries a la visió apostòlica i del Concili Vaticà II.

La Conferència Episcopal Espanyola es fa eco d’alguns d’eixos problemes en el capítol primerde les seues Orientacions Pastorals per als pròxims cinc anys, publicat enguany, encara que es manté a la defensiva davant d’un suposat enemic exterior. ¡Com si no fora suficientenemic la serp antiga que ix sempre en tots nosaltres!

Ningú pot dur la Bona Nova de l’amor del Pare si no transparenta en la seua vida o en la seua estructura, si es tracta d’una societat o grup, eixa diferent manera d’encarar la vida que proposa Jesucrist. El memorial de Crist no es refà simplement per repetir les paraules consecratòries, sinó per fer eixe menjar de germanor amb la unió, la mira da i l’actitud de Jesús en totes les coses de l’existència humana.

Cal recuperar la confiança en les institucions eclesials i és una tasca imperiosa que deu estar entre els primers objectius de l’evangelització, perquè sense eixa confiança aquella és impossible. Però això no passarà si eixes institucions no transparenten eixa actitud tan oposadament diversa a les actituds del món com és la del Senyor.

La força del cristianisme primigeni, la força dels missioners que van convéncer persones i grups humans, era esta: la sorprenent comprensió del fet que hi ha una altra manera d’enfrontar els problemes, les qüestions, les tragèdies i les consecucions sempre presents en la història de la humanitat.

Estem, evidentment, en un mal moment històric, però cal començar ja a renovar les actituds, mentalitats, les normes i les institucions que ajuden a cada persona, incloses les que es consideren cristianes, amb l’estil de la llum de l’Evangeli. No serà fàcil; hem d’actuar amb paciència i humilitat; sabent que pot ser cosa d’una o dos generacions; però, si no comencem sense excuses, ni falses explicacions a fer-ho, pot ser que l’Església, tal com la coneixem, siga superada i anul·lada per l’imparable esdevenir històric o reduïda a ser un grupet residual.



He parlat més d’institucions que de persones, malgrat que sé que el que ha de canviar és el cor de cada persona, però en l’era global en què vivim i viurem el que un fa pot ser mal interpretat o ignorat. El que realment hui apareix als ulls de milers de persones són les actituds i comportaments d’institucions davant de les incomptables qüestions de l’ésser humà, algunes tan velles com el món, però que apareixen ara. Qüestions i problemes que, segonsel pensament del món, tenen diverses i variades solucions, però que, segons el cristianisme, han d’anar amerades sempre amb l’actitud i mirada de Jesús de Natzaret. I eixa mirada és la que pot donar la confiança suficient.

ANÀLISI Institució catòlica

Este és un terme nou que ha posat en circulació el papa Francesc per tal que prenguem consciència de les seues implicacions en iniciar el Sínode de bisbes l'octubre de 2023, però que ara mateix ja ha d'estar iniciant el seu període parroquial, diocesà i de les diferents congregacions: viure-ho com un «procés».

És una invitació a celebrar un encontre en l'àmbit de l'Església Universal amb el propòsit d'aprendre, cada dia més, a «caminar junts»; a comptar amb l'ajuda dels germans en la fe i ser més fidels a les ensenyances de Jesús: continuar junts el millor camí per a avançar en la que el Papa diu «una Església en eixida».

I és que la nostra comunitat creient ha de ser una família que cresca i avance compartint la vida de comunitat, i treballant estretament unida i guiada per l'Esperit de Déu. Per això, el papa Francesc ens convida a recuperar el sentit del vell terme «sínode» com a paraula molt precisa per a qualificar el nostre itinerari cristià, que ens òbriga a viure com a «Església sinodal».

La convocatòria del Papa, dirigida a tots els creients, tracta d'oferir la millor orientació per a la vida de cadascuna de les nostres diverses comunitats (parròquies, diòcesis, Església universal i catòlica, al costat de congregacions, institucions, moviments o qualsevol forma de vida comuna), cridades a viure com la senzilla comunitat de seguidores i seguidors de la inicial missió evangelitzadora: hem de ser com Maria Magdalena i els seus; com Pere i els seus amics en moments d'angoixa i també d’encontreambla felicitat i l’alegria.

En esta gran i alhora menuda assemblea, tots estem cridats a buscar sempre un aprofundiment i coherència de la vida de fe i estil dels seguidors de Jesús.

Per tant, hem de convéncer-nos que som el que som: persones amb un munt de «defectes» que nosaltres diem «pecats»; però també amb un cúmul de possibilitats que solem anomenarr «virtuts», convençuts que les possibilitats han de ser compartides, i agrair que estem molt units.

No és prou afirmar que, dins de cadascú de nosaltres i barrejat amb la fe en el Crist, amaguem un xicotet «dictador», convençuts que cadascú posseïx «l'únic i millor itinerari per a la vida cristiana». És el que ocorre quan ens oblidem d'aquell poema d'A. Machado:

¿Tu verdad? No, la Verdad,

y ven conmigo a buscarla.

La tuya, guárdatela.

És el que observem sovint en les xarxes eclesiàstiques de comunicació: molts ens creiem posseïdors del«secret» de la millor manera de viure l'Evangeli, i el convertim en «dogma».

Hauríem d'aprendre millor a compartir el nostre camí cap a Déu i els germans. I el mal és que fins i tot ens atrevim a interpretar el «guárdatela» machadià aplicat als altres, però potser ho convertim en justificació per als nostres convenciments individuals quan els vivim sense tindre cap abast ni valor «sinodal».

No oblidem l'origen del terme ‘sinodo’. Si l'arrel del terme 'sin' ens convida a «compartir» el que els uns i els altres anem descobrint per fidelitat a l'Evangeli, el final 'odos' ens mostra el «camí» que hem de seguir amb la condició de no desviar-nos de la ruta que Jesús va marcar especialment en els seus moments de proximitat i serenitat i, sobretot, en les confidències oferides en solitari i tranquil·litat, a Maria de Magdala i a Pere i els seus en Mc 6.

Preguntem-nos si estem disposats a seguir les possibilitats que ens oferirà el pròxim Sínode. Però no ens limitem a l'expectativa de vore «què diuen a Roma», pensant que el de 2023 és un altre «sínode dels nostres bisbes»; i ho serà de veritat en la mesura en què els nostres bisbes ‒i també els i les que representen els diferents grups de creients de qualsevol nivell de participació en l'Església‒ acullen, presenten i representen la disposició, problemes i desitjos de seguir l'itinerari de Jesús el Crist per qui hem optat, a pesar de les nostres múltiples incoherències en la nostra fe.

Així ha sigut des del començament de l'Església: primer va ocórrer amb Pere, Jaume i Joan, i moltes vegades amb els Dotze. I no diguem les grans incoherències que van omplir, malgrat tot, el llarg període de l'edat mitjana. ¿Potser no serem capaços de recuperar l'esperit de comunitat que a poc a poc va anar formant Jesús de Natzaret?



Necessitem re-aprendre a caminar junts, a comptar amb humilitat amb les ajudes del germà i sentir-nos cridats a col·laborar per a fer front a les dificultats de la nostra Església i re-dissenyar una vegada més els camins que ens va ensenyar el Jesús de Natzaret.

La nostra Església és com una gran família, cridada a créixer i avançar, compartint la vida i treballant units sota la guia de l'Esperit Sant: és el que se'ns proposa per al pròxim Sínode de bisbes (però no amb la seua exclusiva participació i responsabilitat) per als temps actuals de la nostra comunitat de fe entesa i orientada «cap a una Església sinodal, en eixida i missionera».