Joan Baptista Porcar i Ripollés (Castelló de la Plana 1889-1974) fou un notable pintor, escultor i arqueòleg format en les acadèmies de Belles Arts de València i Barcelona. Fou el descobridor de les pintures rupestres del barranc de la Gasulla, a Ares del Maestrat. En 1932 va signar les Normes de Castelló. La temàtica de la seua pintura és sobretot paisatgística. I una part important de la seua obra escultòrica és de caràcter religiós. En la següent reflexió autobiogràfica Porcar reconeix que tota la seua obra, fins i tot la profana, té un fonament religiós. Els anys d’escolà a l’antiga capella del Sant Sepulcre de la seua ciutat natal, també coneguda com la capella del Toll, constituïxen l’experiència fundant de la seua vida artística. (F. Xavier Martí)



AUTOCRÍTICA ÍNTIMA SOBRE LA FORMACIÓ RELIGIOSA DE L’ESCULTURA I EL PAISATGE

Prompte en fullejar este corpus d'imatges místiques, el lector vorà que la meua mímica gràfica és retorç en un expressionisme barroc, versallesc, a lo Vergara, formació que té per aula i escenari la que fon bellíssima capella del Sant Sepulcre de la Puríssima Sang, on des de la meitat de la meua primera dècada jo vaig exercir d'escolanet, d'acòlit, convivint i dialogant amb les imatges sagrades de la flamant capella del Toll. Al voltant dels confessionaris, jo anava a complir amb parròquia, feia i refeia els set diumenges de Sant Josep, els nou divendres al Sagrat Cor de Jesús, cantava motets al cor en el quinari de Sant Francés, en la novena d'ànimes, en el rosari de missa primera, entre les flors del mes de Maria.

Centenars de vegades, he besat a terra, complint-me la penitència de la confessió, o he estat extasiat sobre l'alta cúpula, repleta d’orladures i esgrafiats d'un barroc versallesc, per on els registres de l'orgue, feen roncar esclats de veu, en fugues escalades de Haendel i Bach, que tremolaven la volta de l'alta coberta.

Des d'allà dalt les llànties es deixaven caure on niuaven les falzies, baixant la llum d'oli al Sagrari espurnejant. I fon aquesta l’aula de la meua infància, religiosa i creient; i en esta aula se formà el planisme religiós d'unció mística, resant a les creus a la missa primera, o acompanyant els viàtics en una dansa de llums litúrgiques, que es doblaven en misteri dins les urnes on n'hi havia mig amagat el Sant Sepulcre que dormia ple de moradures i el Sant Francesc d’Assís que ensenyava les mans llagades.

Sense aquesta formació religiosa, haguera estat impossible crear el meu paisatge, baix el punt de vista humà i místic; sense besar a terra, a la capella, amarat de franciscanisme, mai m'haguera jo agenollat al davant d'un pas a nivell; ni dit germanes a les estaques de la seua barrera, ni dit germans als salitres de la maresma, ni germana a la pols de la carretera, ni acariciar els fonolls dels roquissars.

Sense el ressonar de les veus de l'orgue de la cúpula de l'alta capella, no haguera creat jo, no, les altes bolangeres (1) de cirrus en els meus cels dogmàtics d'un paisatge universal.

I heus ací, per què la formació del meu paisatge en lo que té d'humanista, franciscanista, i panteista, naix en part en la pròpia capella del Toll, quan jo era acòlit en la meua infantesa, en aquella primera dècada del segle.

(Joan Baptista Porcar: Trencs, moradures i verducs, Societat Castellonenca de Cultura, Castelló de la Plana 1974, pp. 48-49; fragment lleugerament adaptat).

(1) Bolangera: Dansa popular, ball de ritme viu i tonada alegre.