MAGISTERI Crítica a la religió

Recentment s’ha complit el cinquanta-cinqué aniversari del Pacte de les Catacumbes. Concretament el 14 del proppassat novembre. Abans d’acabar el concili Vaticà II, un grup de quaranta bisbes signaven el pacte a les catacumbes de Domitil·la. D’ací el seu nom. Predominaven els bisbes sud-americans, però hi havia representants d’altres esglésies catòliques del món.

Sempre s’ha dit, i no sense raó, que el Concili va significar un trasbals en l’Església, comparat a un nou naixement. Un nou estil pastoral, una teologia adient als signes dels temps, una forma distinta de ser, viure i relacionar-se. Tot farcit d’un tarannà evangèlic, inèdit fins aleshores, tant en la vida de les cristianes i cristians, com en el de l’Església. Tant és així, que l’expressió “abans o després” del Concili, ha esdevingut referencial.

En aquest context eclesial –i, fins i tot, emocional- s’emmarca el Pacte de les Catacumbes. No és qüestió de màrqueting sinó d’una autèntica conversió. Ho diuen els mateixos signataris: “Som conscients de les deficiències de la nostra vida de pobresa segons l’evangeli”. A l’altivesa del simbolisme del campanar, s’hi oposa la profunditat i fermesa de les catacumbes.

La nostra societat es caracteritza per canvis profunds i ràpids. Així i tot, el Pacte de les Catacumbes no deixa de ser un espill que ens agullona per revitalitzar, ara i ací, el testimoniatge dels seguidors del profeta de Galilea. Ens podem imaginar com seria l’Església si la majoria del col·legi episcopal hagués caminat en aquesta direcció.

En les Catacumbes de Domitil·la, els bisbes afirmaven: “units en comunió amb tots els nostres germans, ens comprometem a dur a la nostra vida els punts següents”:

(En açò que seguix, reproduirem els punts de la Declaració, i en l’escoli corresponent farem un contrast crític des del nostre context eclesiàstic).

“Procurarem viure segons l’estil ordinari de la població en allò que respecta a casa, menjar i mitjans de locomoció”.

Escoli: els palaus, tant els vaticans com els episcopals, tenen una connotació simbòlica antievangèlica.

“Renunciem per sempre a l’aparença i la realitat de les riqueses, especialment en el vestir i en símbols de metalls preciosos. Ni or ni plata”.

Escoli: les vestimentes episcopals i cardenalícies són vestimentes estrafolàries per a la sensibilitat actual i inapropiades per al culte. El primer Papa –com narra els Fets dels Apòstols- no li podia donar a un invàlid or ni plata, però sí que li va donar l’alliberament de la invalidesa. Possiblement, l’Església hui pot donar or i plata i, per això mateix, no pot donar signes d’alliberament.

“No posseirem béns mobles ni immobles, ni tindrem comptes al banc a nom propi; i, si cal posseir alguna cosa, ho posarem tot a nom de la diòcesi, o de les obres socials o caritatives”.

Escoli: contrasta escandalosament amb els 35.000 béns immatriculats que l’Església espanyola, utilitzant una llei franquista, s’ha apropiat. Àdhuc, en alguns casos, ha especulat amb ells, venent-los de bell nou.

“Rebutgem que verbalment o per escrit ens anomenen amb noms o títols que expressen grandesa i poder (eminència, excel·lència, monsenyor...). Ens estimem més que ens anomenen amb el nom evangèlic de Pare”.

Escoli: al de pare ben bé se li pot afegir el de germà o germà major, encara més evangèlics. Poder i santedat són termes antitètics; per tant, cal deposar els títols que palesen poder.

“En el nostre comportament i relacions, evitarem tot allò que puga semblar concessió de privilegis, primacia o fins i tot preferència als rics i als poderosos”.

Escoli: són desconcertants les paraules de respecte i gratitud del president de la CEE sobre el rei emèrit. Sembla una actitud vincladissa i submisa envers els poderosos.

“Igualment evitarem de propiciar o adular la vanitat pel fet de recompensar o sol·licitar ajuts. Convidarem els fidels a considerar les seues donacions com una participació normal en el culte, l’apostolat i l’acció social”.

Escoli: l’escola concertada –que més aviat hauríem de denominar privada- no solament sol·licita sinó que exigix abundant ajuda financera per gestionar un ideari particular. Aquesta transferència de capital minva recursos a l’ideal d’una escola pública, de qualitat, democràtica i arrelada en el territori. Una altra consideració mereix l’escola dirigida a la població que no gaudix de la mateixa igualtat de condicions.

“Conscients de les exigències de la justícia i de la caritat, procurarem transformar les obres benèfiques en obres socials, basades en la caritat i en la justícia”.

Escoli: l’Església no s’alegra sempre quan les conjuntures polítiques oferixen drets socials en compte de beneficència. El poc entusiasme que manifestà el secretari de la CEE per la instauració de l’Ingrés Mínim Vital, n’és un exemple.

“Farem tant com podrem perquè els responsables del nostre govern i dels nostres serveis públics posen en pràctica les lleis, estructures i institucions socials que són necessàries per a la justícia, la igualtat i el desenvolupament harmònic i total de tot home i de tots els hòmens”.

Escoli: l’Església del nostre País sembla més preocupada per competir institucionalment amb l’Estat, en allò que fa referència a l’educació, que no per donar suport a les iniciatives governamentals per assolir una igualtat de condicions socials.

“Ens comprometem a compartir la nostra vida amb els nostres germans en Crist, sacerdots, religiosos i laics, per tal que el nostre ministeri siga autèntic servei”.

Escoli: un ideal de confraternitat sacerdotal que s’hauria de materialitzar en una confiança total en el conjunt eclesiàstic, de forma que els membres del Consell del Presbiteri, arxiprestats i altres organismes pastorals foren elegits democràticament i, a més, tingueren un rol decisori en les seues deliberacions competents.

“Ens esforçarem a revisar la nostra vida; buscarem col·laboradors per poder ser més animadors segons l’Esperit, que no caps segons el món; procurarem, tan humanament com siga possible, fer-nos presents, ser acollidors; ens mostrarem oberts a tothom, siga quina siga la seua religió”.

Escoli: els bisbes en el seu magisteri, sobretot quan parlen de temes socials i polítics, han de procurar expressar el sentit majoritari de la comunitat diocesana i, per tant, han d’escoltar abans el parer dels seus col·laboradors que han de ser representants de totes les tendències. Fins i tot, segons la matèria de què es tracte, s’han d’escoltar experts al marge de la seua condició creient.

“Finalment –afirmen els bisbes signataris- farem saber aquestes resolucions als nostres diocesans, demanant-los que ens ajuden en la seua comprensió, la seua col·laboració i les seues oracions”.

Escoli: el repte indefugible que ens plantegen les circumstàncies actuals és el de convertir les parròquies en autèntiques comunitats. Comunitats actives i creatives, que s’impliquen en l’esdevenir públic i que siguen l’autèntic subjecte eclesial. No debades, el Concili definí l’Església com el Poble de Déu que peregrina en la història.

El Pacte de les Catacumbes va ser causa i efecte de la creació de la teologia de l’Alliberament, d’un floriment de comunitats cristianes de base i d’una munió de bisbes, entre els quals cal mencionar Hélder Câmara i el nostre compatriota Pere Casaldàliga que, tot plegat, va propiciar una església pobra i servidora dels pobres, profètica i samaritana. És a dir, va esdevenir un llampegueig del Regne que va anunciar i inaugura Jesús.

MAGISTERI Crítica a la religió

Participe en un grup de Whatsapp en el qual, entorn de la llei de l’eutanàsia recentment aprovada, comentava un membre del grup: «La catolicitat està expressada en els Evangelis, concretatada en cada circumstància i moment pel poble de Déu que és tota l’Església mitjançant els Concilis, el Catecisme, la Doctrina Social de l’Església, el Dret canònic. I mentre caminem, silenci obsequiós, dejuni i oració. I sempre, sempre sense oblidar-se dels pobres. Un bon fill mai s’enfronta a sa mare. La reconeix i assumix des de l’amor redemptor». Diversos membres van felicitar estes paraules...

I em van fer pensar en com ha de ser el sentit eclesialment crític, amb el qual hem de viure en l’Església.

En el seu discurs a la Cúria Romana amb motiu de les felicitacions nadalenques del dilluns 21 de desembre de 2020, el papa Francesc va recordar, sense esmentar el seu nom, les paraules d’aquell de qui ha començat el procés de canonització, però que en el cor de la gent i del Papa és un sant: “Em ve a la ment el que deia aquell sant bisbe brasiler: “Quan m’ocupe dels pobres, diuen de mi que soc un sant; però quan em qüestione i pregunte: ‘Per què hi ha tanta pobresa?’, em diuen ‘comuniste’”. El mateix servix per a l’estructura eclesial. Però jutjar sense pietat, no està bé en l’Església.

A mi no m’irriten els comentaris crítics entorn de la religió o a la institució eclesial. Els primers grans crítics de la religió van ser Jesús de Natzaret i Pau de Tars. I després una llarga cadena... Així doncs, hem de ser conscients que més que irritar-se cal intentar comprendre qualsevol classe d’argumentació crítica. Però hi ha persones ràpides a jutjar els altres i lentes per a corregir-se elles mateixes.

Jo dic sempre que als que manem, encara que siga en petites parcel·les, ens agraden més els elogis que les crítiques: els elogis sempre són pocs, i les crítiques sempre són excessives. Però també és cert que hi ha persones capaces de jutjar els altres a la velocitat del so. Sense pietat i sense anestèsia. Es guien per una mirada cega i un cor buit.

El tema dona per a molt... A Espanya hi ha una crítica a l’Església viciada per les conseqüències de la dictadura franquista i del nacionalcatolicisme. I hi ha capellans -sobretot d’una certa edat- que no abandonen la postura del progressisme sectari. Sense sentiment de compassió o misericòrdia cap al sofriment de menyspreu cultural amb què es troben marginades les comunitats cristianes en els temes relatius a la vida: eutanàsia, avortament, ideologia de gènere... Cristians acusadors que no fan més que criticar l’Església oficial, persones que es passen la vida denunciant l’Església Catòlica jeràrquica.

Insistisc que “amb el que creiem que ens colpeja, valdrà la pena preguntar-se quina part de raó pot tenir” (José Ignacio González Faus). Amb una mesura raonable, humana, amb molta empatia, amb molt d’amor. Sense una mesura odiosa i falta de reciprocitat. El desafiament actual consistix a provocar un diàleg dialògic, no dialèctic, no conflictivament àcid, amb tots i per a tots.

El papa Francesc ha arremés contra els que parlen i critiquen els altres per darrere en manifestar que esta actitud “és un virus més lleig que el covid-19”, al mateix temps que ha convidat els cristians a posar en pràctica el que ha definit com a “pedagogia de la recuperació”, que corregix “amb discreció” i no per a “jutjar, sinó per a ajudar a adonar-se del que s’ha fet”.

Encara ens falta molt per a exercitar-nos en la recepció crítica i en el diàleg sincer.

L’Església catòlica ha rebut diferents crítiques al llarg de la seua història mil·lenària, tant internes com d’altres denominacions cristianes i de grups detractors. I amb totes ha anat adquirint saviesa. Crítiques en temes del comportament sexual humà i reproductiu. Crítiques al sistema d’indulgències. Crítiques a la forma d’adoració a Déu. Crítiques a la forma d’organització de l’Església. Crítiques a la infal·libilitat pontifícia. Crítiques al celibat del clero. Crítiques durant la història: la Inquisició, etc.

Benvingudes siguen les crítiques fetes amb amor i compassió. Existix una secció a la Ciutat del Vaticà precisament per a escoltar, tramitar i donar resposta a les queixes, per a fer una Església de tots, en què cada fidel tinga veu i vot.

No ens cansem de reflexionar sobre la doble dimensió de l’existència cristiana, la comunitària i la que parla del respecte a cada consciència individual. Benvingudes siguen les veritables crítiques fetes a consciència. Elles ens ajudaran a destriar les verdaderes i les falses reformes en l’Església.

Veraç este text que seguix, d’un dels millors teòlegs del moment actual:

«Sí que pot acceptar-se que la religió pot ser una de les formes més grans d’engany inventades per l’home. Una de les majors només: perquè tem que eixe mercat que teoritzen molts economistes com a “autoregulat”, és una forma d’engany molt major. Recordem també que les tres paraules més falsejades en tota la història de la humanitat són la paraula Déu, la paraula amor i la paraula llibertat (i Déu és precisament la identitat plena d’amor i llibertat).

En esta situació és comprensible la tendència actual a buscar “fonts d’espiritualitat” al marge de les religions “oficials”, des de l’experiència que l’home té una demanda o una dimensió espiritual, que la societat de consum no ha sabut assaciar i més aviat està xafant.

És comprensible este corrent actual, però tem que no s’ha adonat dels riscos en què es fica: perquè sembla exhortar a buscar una espiritualitat exclusivament individual. Ara bé: l’espiritualitat, quan no és tant comunitària com individual, és una espiritualitat falsa. Però, si esta espiritualitat incorpora la dimensió comunitària, es trobarà amb el problema de tota comunitat: la necessitat d’organització, normatives, etc., que (igual que passa amb el nostre cos físic), encarnen l’ànima alhora que l’ofeguen. Per ahí crec que està el perill últim de tota religió.



I per ahí va també la gran responsabilitat de tots els que hui ens professem (no diria exactament “religiosos”, però sí i molt de deveres) creients» (José Ignacio González).