Des de menut vaig sentir amb força la crida a la vocació missionera, l’ambient religiós de la meua família, el dinamisme pastoral de la meua parròquia (soc de l’Alcúdia de Crespins i estic parlant dels anys setanta), les lectures apassionades de «Vidas ejemplares» i de la revista Mundo negro dels combonians anaven calant en mi una arriscada crida a la vida missionera.

Qui m’hauria dit a mi a quinze anys, quan llegia Mundo negro, que dotze anys després aterraria a la República del Congo (Zaire) per a compartir la meua vida de fe i el poc que sabia de Jesucrist amb els africans? Ja ho va dir la mare Teresa de Calcuta: «La vida és un somni, fes-lo realitat».

He sigut molt feliç en terres de missió, siga a l’Àfrica (tres anys) siga a l’Amèrica Latina (quinze anys); he aprés moltes coses, he intentat donar el millor de mi mateix. M’adone que la missió ha cisellat el meu caràcter i ha modelat la meua fe. I ara, després d’uns anys de «missio ad gentes» he tornat a la meua benvolguda diòcesi de València.

Cal dir que a Llatinoamèrica estimen els seus sacerdots, valoren els missioners. Mai ens sentim a soles. La casa parroquial és casa de tots, sempre està plena de jóvens. Al sacerdot el volen, el busquen com a pare espiritual, el necessiten. La presència del sacerdot és per a ells consoladora i protectora, volen la seua benedicció. Els missioners ens sentim útils i molt a gust en terres de missió i, encara que humanament parlant és dur, a causa de la situació de pobresa i conflictes socials, rebem moltes compensacions humanes i espirituals.

Don Antonio, el cardenal, que em va visitar el mes de juliol del 2019 a Sant Patrici, Equador, per a clausurar la missió valenciana, ho va constatar i va gaudir d’uns dies de missió com tal volta ell mai s’esperava. Jo el veia feliç i entregat. Li vaig preparar un bon programa de visites, celebracions i encontres. A tot va acudir agraït i es notava que gojava, especialment amb els jóvens i els xiquets, que eren molt presents i actius en la missió. Ara, una volta tornat a València, m’ha confiat la comunitat parroquial de la Sang a Cullera, al raval de la ciutat, un barri molt poblat de gent senzilla i obrera; també hi és present una nodrida comunitat gitana. L’església parroquial data del segle XVII; és un monument senzill i bell que posseïx imatges valuoses de l’any 1650, que varen ser salvades per les monges Filles de la Caritat de les flames destructores de l’any 1936.

Quines són les impressions que tinc ara que he tornat?, Quines són les emocions i sentiments que bullen dins de mi?, Quins són els reptes pastorals i els desafiaments personals en el seguiment de Jesús?, Quina classe de pastor necessiten les nostres comunitats parroquials?, Quin testimoni deu ser vàlid, quin estil de vida?, Per què els jóvens han desaparegut pràcticament de les parròquies?, Per què el món de la cultura s’ha allunyat de l’Església?, Què espera esta societat de l’Església?, Com fer perquè la litúrgia dominical siga atractiva, bella, tocant, en definitiva, un encontre amb Jesucrist i la seua Església que vitalitze als qui hi participen, i es puguen sentir vinculats a una comunitat viva i partícips del misteri de la fe i de l’amor de Déu?

Quines són les impressions que tinc ara que he tornat?, Quines són les emocions i sentiments que bullen dins de mi?

Què fer perquè el nostre compromís de caritat siga per amor a Jesús present en el pobre, en l’immigrant, en el malalt, en l’abandonat, i no siga només un altruisme d’ONG?

Em ve al cap allò de «València, terra de missió», i m’evoca el llibre que vaig llegir en el temps de la meua formació missionera, France, pays de mission?. Fou escrit per Henri Godin, que va nàixer el 13 d’abril de 1906 a Audeux, a la regió de Doubs, en el si d’una família de la modesta burgesia (el seu pare era un secretari de la justícia de la pau). Des del Seminari, i després d’haver estat impactat per l’abandonament religiós de la població treballadora, es va proposar evangelitzar els barris baixos de París. Fou ordenat sacerdot el 15 de maig de 1933 a París, a vint-i-set anys. Deu anys després, el 13 de setembre de 1943, va publicar un llibre titulat France, pays de mission?, coescrit amb el pare Yvan Daniel, que va assenyalar la forta descristianització dels cercles de les classes treballadores a França i les fortes repercussions per a l’Església catòlica, un temps anomenada «filla predilecta de l’Església».

Certament la nostra València és una terra de missió molt concreta, un tros de la vinya del Senyor molt especial que cal cuidar i treballar amb passió perquè la fe, malgrat tot, ben arrelada en estes terres, siga la saba vital, l’energia i el vigor de les nostres comunitats cristianes cada volta més envellides, desorientades i desanimades; per això, cal fer aplegar esta saba a cada família, a cada batejat, cal que esta saba divina arribe a penetrar tots els àmbits de la nostra societat, especialment el polític, el cultural, l’educatiu, el laboral i fins i tot el religiós.

Esta saba és Jesucrist i el missatge preciós del seu Evangeli sempre actual, sempre lluminós, sempre atractiu, sempre plenificant. Per això, cal la missió a València i per tot arreu, cal oferir esta saba vital sense vergonya ni complexos a l’home de hui, al jove de hui, a la societat actual centrada en si mateixa, abocada a les xarxes socials, allunyada de Déu, mancada d’esperit i, per això, radicalment necessitada d’esta saba encara que no ho sàpia. Nosaltres els cristians tenim esta saba capaç de canviar cors, estructures, maneres de pensar, capaç de transformar el món. La història de l’Església ens ho demostra. Els sants, portadors d’esta saba vital, han transformat societats i estructures de pecat en estructures solidàries i obertes a la fraternitat. L’actual pandèmia que estem vivint ens ha posat en escac i mat, ens ha fet vore que som fràgils i que ens necessitem els uns als altres i, sobretot, que hem de respectar l’orde que Déu ha donat al cosmos per a poder gaudir-ne i no es torne un enemic destructor.

La veritat és que després de molts anys fora, vivint en un context molt diferent de l’europeu, amb situacions de pobresa i fortes desigualtats, convivint en un gran barri perifèric d’una gran ciutat portuària, amb realitats sociopolítiques i religioses ben diferents, confesse que l’adaptació està costant-me. Sabia que em costaria. Els meus companys sacerdots missioners que han estat en missió ad gentes ja m’ho deien, però ara estic patint-ho en pell pròpia. Este procés de readaptació està ajudant-me a vore les coses amb tranquil·litat. M’adone que no es pot viure d’idealismes sinó de fe, que els sacerdots tenim una missió bella, però dura; que cal una espiritualitat de comunió sacerdotal palesa (trobe que els sacerdots estem massa a soles, patim de soledat).

Ací a Cullera agraïsc la fraternitat sacerdotal; ens reunim sovint per a resar, per a programar o simplement per a estar junts al voltant d'una taula bevent una cervesa i menjant cacau i tramussos. Cada volta ho veem més clar: cal la pastoral en conjunt. En este sentit hem posat en marxa una volta al mes, amb els jóvens de confirmació de totes les parròquies, uns encontres a on possibilitem formació, oració i fraternitat; sempre acabem sopant. Als jóvens, la majoria adolescents de 13 a 16 anys, els agrada molt. Cal viure alegres, cal ser senzills i fugir dels valors mundans, cal ser testimonis d'un Déu present que és amor i ens crida a l'amor. Açò pot semblar molt romàntic, però és la veritat present en la Bíblia i és el missatge més profund de l'Església.

La societat espanyola i valenciana ha canviat molt: vivim en un món globalitzat i aclaparat per les xarxes socials; per tant, l'Església, com diu el papa Francesc, ha d'eixir a les perifèries de la societat, als areòpags de les nostres ciutats i pobles. Cal que la comunitat cristiana siga una casa oberta d'esperança, un refugi de pecadors, una escola d'amor i un lloc d'espiritualitat a on es faça possible la vivència de la fe. No és temps per a queixar-se ans per a oferir solucions.

¿Com es podrà fer tot açò? Això és el que jo em pregunte sense parar en la meditació diària, això és el que li pregunte a Déu cada dia en la meua curta i senzilla oració personal davant del sagrari. Confesse que a voltes sent el desànim i la impotència. Tinc la temptació de pensar que no es pot fer res, que està tot perdut, que el món amb tota la seua irresistible força digital s'engul els valors humans i cristians pels quals lluitem, que en pocs anys la fe i tot el que fa referència a l'Església serà una peça més d'un museu d'història.

Per altra banda, hi ha dins del clergat, per tot arreu, també a l'Amèrica llatina, una temptació massa palesa al tradicionalisme i el puritanisme, en formes i en pensament teològic, com si fora la solució als problemes del secularisme, a la manca de vocacions, a la manca de compromís social i eclesial, al descafeïnament general de la vivència de la fe. Jo trobe que més bé ens calen profetes i ens sobren postures dogmàtiques. Al llarg dels anys en la missió m'he adonat que el puritanisme ofega l'Evangeli i deshumanitza la religió. Cal deixar a l'Esperit que suscite carismes nous i que cada sacerdot i cada cristià fidel al Senyor i en comunió amb l'Església duga a terme iniciatives de caritat i d'espiritualitat que vitalitzen les nostres comunitats cristianes.

Per això, cal pregar i experimentar l'esguard penetrant de Jesús i el seu immens amor personal per esta humanitat. En l'oració renovem el desig de dir sí, d'escoltar i disposar-se al que Ell ens diga, posar-se en camí, anar mar endins i calar les xàrcies sense por, perquè simplement Jesús ens ho demana (Lc 5,5-11).

Crec que la nostra espiritualitat sacerdotal seria plenament missionera i eficaç si mantinguérem estes claus que ens oferix sant Lluc:

• D'acord amb la teua paraula, calaré les xàrcies.

• Aparta't de mi, Senyor, que soc un pecador!

• Tots els qui anaven amb ell quedaren plens d'estupor.

• No tingues por. D'ara en avant seràs pescador d'hòmens.

L'obediència a la paraula sagrada de Jesús, que ens convida a anar mar endins malgrat el cansament, l'absurditat, la por, la foscor. Confiar. La missió no depén de les meues qualitats humanes, del meu bon saber fer, de les meues capacitats intel·lectuals, del meu do de gents, del meu, del meu, del meu..., sempre el meu. No! La missió depén de la confiança en Ell, que m'ha triat personalment a viure amb Ell i m'ha enviat a predicar. La missió depén de la unció de l'Esperit sant sobre mi el dia de l'ordenació. «L'Esperit del Senyor reposa sobre mi, perquè ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor» (Lc 4, 18-19).

Amb molta facilitat oblidem que som ungits i que Ell ens ha triat; per tant, Ell ens donarà la força en l'acció. Es tracta de viure en la confiança.

L'experiència d'indignitat i fragilitat és comuna a tots els profetes, davant de la missió ens sentim desbordats i quasi voldríem, com Moisés, que n'elegira un altre; o, com Jeremies, que se sentia dèbil, un xiquet indefens. Cal que experimentem que les forces i la motivació, les dona Ell. L'estupor davant de la missió, davant d'eixa responsabilitat, davant de l'elecció, davant de l'immens amor misericordiós de Jesús és conseqüència de l'autèntica oració humil i d'abandonament. Sense estupor no podrem descalçar-nos davant de Déu, no podrem rebre el seu perdó, i el nostre orgull ens dura per camins foscos. Eixe estupor, el van experimentar Moisés, els profetes, Maria i tots els apòstols. També nosaltres sentim eixe estupor.

Finalment, Jesús amb la seua paraula ferma i convincent ens diu: No tingues por! Jo estaré sempre al teu costat, jo t'envie enmig dels llops, però jo camine prop de tu. No tingues por.

València, ¿terra de missió? Ja ho crec. Cada poble, cada ciutat, cada comarca, cada parròquia, cada família, cada barri, cada col·legi, cada realitat humana és terra de missió. No tingueu por, jo vos envie, vosaltres sou la llum del món i la sal de la terra, jo estaré sempre amb vosaltres, ens diu Jesús. Junts ho aconseguirem.