ESPIRITUALITAT Celibat

Germà meu: em demanes que comente unes paraules amb les quals, en el Simposi Internacional sobre el Sacerdoci, el papa Francesc es va referir al celibat.

No ho faré, per la senzilla raó que, en eixa seu i sobre eixa matèria, el Papa res va dir que valga la pena ressenyar. Per a consol d’uns i amargor d’uns altres, no va tractar d’això per a res. Amb la qual cosa, dedicar discussions i temps a una frase -«El celibat és un do que l’Església llatina conserva»-, perduda en un discurs ple de crides a l’essencial de la vida d’un prevere, em sembla senzillament desviar l’atenció des de l’àmbit evangèlic cap a l’àmbit “periodístic”.

Així que, amb el teu permís, germà meu, tractaré de tornar a l’Evangeli i dir algunes coses que, al meu entendre, poden ajudar a ser hui els preveres que l’Església necessita en esta hora de la seua missió en el món.

Preveres per a un temps de canvis profunds

El Papa ho diu així: “El temps que vivim és un temps que ens demana no sols detectar el canvi, sinó acollir-lo amb la consciència que ens trobem davant d’un canvi d’època”.

Podríem fixar-nos en els canvis que s’han produït en la societat: en la manera de pensar, en la manera de viure, en la manera de sentir la vida, en la reculada del sentiment religiós, en la dictadura dels diners, en la transformació radical de la comunicació... Eixos canvis, evidents entorn de nosaltres, no els considerem una amenaça ni per a l’entorn ni per a nosaltres, i no ho són. No són una amenaça; però són un desafiament, una cosa que no podem ignorar; són un signe dels temps, un crit d’atenció per a la nostra manera de viure la fe, per a la nostra manera de ser preveres en l’Església de Crist.

Eixos canvis que s’han produït entorn de nosaltres, ens exigixen canviar moltes coses en nosaltres. No som simples ciutadans d’una nació, no som gent sense missatge rebut: hem sigut ungits i enviats a evangelitzar els pobres.

Per fe i per vocació som profetes: portem un missatge que és d’Un altre, i l’hem de transmetre amb fidelitat.

Per fe i per vocació som presència real de Crist en el món.

Per fe i per vocació som Evangeli per als pobres.

La fe i la vocació -l’amor- ens constrenyen perquè a eixa humanitat profundament canviada puguem fer-li arribar l’Evangeli que per a ella hem rebut, la gràcia que a ella està destinada, el coneiximent de Déu que per a ella està cridat a ser vida eterna.

També nosaltres hem de transformar-nos

Hi ha canvis que haurà de fer l’autoritat competent: em referisc als que s’han de fer en els llibres litúrgics, el llenguatge dels quals és anacrònic, desencarnat, incomprensible.

Però hi ha uns altres que depenen senzillament de nosaltres: em referisc als que con cernixen el llenguatge teològic, el llenguatge en les homilies, el llenguatge catequètic...

Hi ha, a més, un altre llenguatge que no s’aprén si no és en els tallers de la contemplació: és el llenguatge corporal de la fe. Per a entendre’ns, el nostre rostre, el nostre port, allò que es veu de nosaltres, reflectix el que no es veu: el goig, la tristesa, l’esperança, la ira, l’amargor, la calma; en altres paraules, el rostre, el port, els gestos, en reflectir el que som, reflectixen també la fe que vivim: les nostres pors si Déu ens fa por; els nostres escrúpols si Déu és el guardià que escodrinya els nostres pensaments; les nostres pràctiques màgiques si el nostre és un Déu que necessitem controlar... la nostra alegria si hem experimentat la salvació de Déu; la nostra pau confiada si hem conegut l’amor de Déu; la nostra esperança si hem reconegut en la nostra història el poder de Déu, les seues meravelles, les seues obres admirables...

Encara que els canvis entorn de nosaltres no representen una amenaça sinó un desafiament, han d’encendre, no obstant això, en nosaltres alguna llum roja d’alarma:

És un fet: hòmens i dones del nostre temps tenen dificultat per a percebre el sentit de les nostres celebracions, que per la seua naturalesa, no sols han de ser comunitàries, sinó que estan cridades a ser “de la comunitat” -dels qui formem el cos de Crist que és l’Església.

Eixe procés d’educació a la comunió a fi que siguem comunitat, ha d’implicar la catequesi, l’homilia, les pregàries, la disposició de les persones en l’espai celebratiu, la participació dels fidels en el conjunt de la celebració, de manera que siga evident que és la comunitat eclesial, degudament estructurada, la que celebra.



D’altra banda, hòmens i dones de la nostra societat es deixen portar fàcilment cap a una espiritualitat sense Crist Jesús: hi ha una tendència generalitzada a una religiositat al marge de qualsevol forma de compromís en la comunitat de fe. Eixa religiositat ha contaminat la vida cristiana, viciada de ritualisme, clericalisme, immobilisme...

Entre tots hem contribuït a fer possible un cristianisme sense Crist. Des de fa molt de temps, en el lloc que correspon al Senyor hem posat doctrines, ritus, pràctiques piadoses, normes morals, i hem aconseguit que els creients, a l’hora d’identificar-se com a cristians, ho facen des de la seua relació amb doctrines, ritus, devocions i normes, i és molt rar trobar creients que s’identifiquen com a tals des de la seua relació personal i comunitària amb Crist Jesús.

Això porta amb si una absència manifesta de sentit de pertinença al misteri de la Santíssima Trinitat. ¿On trobar un cristià que s’identifique com a fill de Déu en el Fill de Déu? ¿On trobar un cristià que reconega com a “seu” el misteri de la Trinitat?

¿On trobar un cristià que s’identifique com habitat per l’Esperit de Déu?

Ningú que descure la seua formació contínua podrà estar a l’altura cultural, teològica, espiritual, que requerixen les actuals circumstàncies de la nostra societat.

El qui ens va dir: “Aneu i prediqueu l’evangeli a totes les nacions”, no ens va donar unes paraules plogudes del cel, sinó que ens va confiar un misteri de salvació que hem de portar a tots els necessitats de salvació. I això ens obliga a conéixer el misteri, a buscar camins cap al cor d’aquells a qui el misteri ha de ser manifestat, a abocar en motles culturals adequats l’Evangeli que hem rebut.

Sense formació contínua, ens transformem progressivament en cacatues que van repetint sempre coses que a ningú interessen, que a ningú servixen per a res. Sense formació contínua, només farem soroll.

Sense un retorn al cor de l’Evangeli, millor que callem per sempre, no importa si amb celibat o sense ell.