DIES 26 de juliol, Dels avis

Dia dels iaios, atenció als majors

P. Ramon Peris i Pla, missioner

Ens fem majors, i això no està de moda. Ens causa crisi i preocupació vore que els anys passen i el nostre cor i la nostra psique es ressenten. Però el rellotge no el para ningú i, la veritat, és una mica traumàtic, perquè els majors en esta nostra societat de consum nostra, sense brúixola, abocada al pragmatisme i utilitarisme, estan cada volta més arraconats com engimboris en la cambra de casa. La soledat dels majors és dramàtica i, per això, ningú vol arribar a eixa edat on pareix que ja no aprofites per a res i arribes a sentir-te com un bult inservible.

Aprendre a integrar la soledat i aprendre a fer-se major és un art, i més en els temps que corren. Socialment no està de moda ser major, ser avi, ser iaio.

L’Església s’adona d’esta situació i ha volgut instituir el Dia dels Avis per a ressaltar el seu important paper en la família i coincidint amb la festa de Sant Joaquim i Santa Anna, pares de Maria i avis de Jesús. En ells trobem un model de servidors alegres del Senyor i també uns protectors contra la soledat i la tristesa. No obstant això, en l’àmbit mundial, l’Assemblea General de les Nacions Unides designà l’1 d’octubre el Dia Internacional de les Persones d’Edat, amb l’objectiu de lluitar contra la discriminació que patixen alguns majors en la nostra societat.

Cal dir, però, que els avis tenen el consol dels nets. Molts d’ells els acompanyen a l’escola o al parc, els compren llepolies o eixe joguet que sempre havien desitjat i mai aconseguien..., i passen molts moments junts, ja que els pares estan ocupats en els seus treballs. Eixe amor, dedicació i temps que passen amb els seus nets, hauríem d’agrair-los-ho diàriament perquè són un exemple de constància, afecte incondicional i entrega. És cert que el paper dels avis ha anat evolucionant al llarg dels anys en la nostra societat; no obstant això, hi ha una cosa que mai ha canviat i sempre serà així: el seu lloc imprescindible en cadascuna de les famílies.

A més, hui dia, amb la crisi econòmica que estem vivint, molts avis amb la seua pensió tiren una mà als seus fills i juguen un paper molt important en l’economia familiar.

Com que els majors passen tant de temps amb els seus nets, és inevitable que es forme entre ells una unió i un vincle especial que durarà per sempre. Els avis sempre estan disposats a ajudar, a escoltar i a donar afecte als seus nets; a més, participen en els seus jocs, riuen amb ells, els donen menjar, són una gran font de saviesa... En definitiva, són una peça fonamental i un element integrador de la família en moltes cases. Però no sols els avis transmeten als nets estos valors tan positius, sinó que ells també són una font d’energia i vitalitat en les seues vides. La felicitat és mútua.

Però, quan ja són molt majors i ja no poden ajudar els nets per malaltia o discapacitat, quan «molesten» perquè ja no són útils, perquè necessiten ser atesos nit i dia, perquè estan tocats per malalties diverses i difícils de portar, és una llàstima que aleshores siguen «apartats» de la família per «nobles raons» i enduts a residències on viuran fins a la seua mort més o menys oblidats de tot i de tots.

Pense també en els sacerdots majors que viuen en les residències de l’Església, que per opció de vida no han format una família i, per tant, no tenen fills, ni nets i sovint estan molt desapegats de la família estreta, corren el risc de no ser visitats quasi mai per ningú.

A la nostra diòcesi de València en tenim tres. Cert que hi són atesos amb molt d’amor, dedicació i carinyo per les religioses i voluntaris de la residència, però es veuen reclosos els darrers anys de la vida amb una rutina mortal que pot minvar la seua qualitat de vida.

Els sacerdots i els cristians hauríem d’acudir més a visitar els nostres sacerdots majors, a eixos que han sigut tal volta els nostres rectors en la parròquia, els qui han batejat als nostres fills, els qui els han donat la primera comunió, els qui tal volta ens han consolat en moments difícils o ens han ajudat a enfortir la fe. Els qui ens han casat o acompanyat en moments familiars. O també els qui han compartit fraternitat sacerdotal en la vicaria o arxiprestat amb els sacerdots. No deixem de visitar-los, d’interessar-nos per ells, de dur-los presents per xicotets que siguen, de fer-los sentir importants, de demanar-los la seua benedicció, de resar per ells.



Quan visitem als sacerdots, pareix que una llum s’encén als seus ulls. Algú ens deia fa unes setmanes quan el vàrem visitar en la residència Betània de Quart de Poblet: «Quedeu-vos cinc minutets més; estic tan feliç de la vostra visita...»

DIES 12 d´agost, De la joventut

El jove, la ment del qual acariciava la brisa suau, meditava feliç. Però mentre pensava “quina solitud, quin paradís...” de sobte l’aire es va alterar, i es transformà en una massa espessa i pudent.

(Nikos Kazantzakis: El Crist de nou crucificat).

Quina mania de creure que els alumnes no pensen per ells mateixos.

(Merlí, primera temporada).

«Pare, perdona’ls, perquè no saben el que fan...» És un dels passatges més revolucionaris de l’Evangeli. I dels més dolorosos, d’aquells que se’t claven al més profund de l’ànima i del cor. Dels més trencadors, dels més impressionants. Perquè el veus allí, com te l’han mostrat, fet un nyap, representant tots els nyaps que hem estat capaços de perpetrar els humans. Aparentment, el paradigma del fracàs, l’antípoda del triomfador... ¿Qui era aquell jove penjat d’una creu que es veia amb cor de perdonar tota aquella gent que li havia infligit tot aquell mal? La imatge és inefable, perquè aquella sensació d’indefensió, de vulnerabilitat –però alhora de dignitat, de força extrema– és el resum i la síntesi que moltes persones han sentit davant d’un fet que ha marcat la seua vida. És el retrat de molts hòmens i dones que han viscut amb l’espasa de Dàmocles de la indignitat, de la injustícia, de l’abús... Ell va fer tot per canviar-ho tot. I al mateix temps, no va fer res, va callar... Que potser és la revolució més profunda. Paradoxalment, és la cara del triomf.

Al món hi ha 1800 milions de jóvens entre deu i vint-i-quatre anys. Una gran massa de gent. I el que és millor: la que gestionarà d’ací a deu o vint anys tot el que passe en el nostre planeta blau i més enllà. Del nostre estat del benestar... De tots els 1800 milions, quants tenen ideals? Quants volen canviar el món? ¿Quants són tan incòmodes al poder que el mateix poder els penjaria? ¿Quants s’han acomodat a una societat que els ha donat els instruments per tal d’evadir-se de la realitat i del compromís?

Sé que és una banalitat, però la gent jove des de fa molt temps ha ajudat a canviar el món: recordeu el maig del 68, col·lectius del 15M o aquells que van morir amb els fets de Tiananmen.

Qui vol canviar el món? Abans que el món no el canvie a ell o a ella... Apassionadament, haurem d’eixir a viure la vida, a compartir-la, la desafiarem i a cada problema que ella ens plantege, nosaltres li proposarem solucions. I superarem la por: la por a no ser suficient, a fer el ridícul, a ser menys que algú, la por al fracàs...

Els jóvens són radicals, idealistes i actius...

¿Qui era aquell jove penjat d’una creu que es veia amb cor de perdonar tota aquella gent que li havia infligit tot aquell mal?

JULIOL - SETEMBRE 2021 / CRESOL / 51

Sí? Hi esteu d’acord? Precisament pense que en els darrers quaranta anys han desaparegut estes característiques d’una gran part dels jóvens. Perquè el sistema els ha narcotitzat i els ha proporcionat substàncies que substituïxen aquelles tres característiques. La tecnologia és un estupefaent que pot arribar a substituir la vida. Proveu de fer una enquesta pel carrer: pareu gent que tinga entre quinze i trenta anys... Convideu-los a fer que es lleven els auriculars de les orelles, que abandonen els seus smartphones per un moment... I pregunteu-los: –¿Què és per a tu l’ètica? –¿Quina és la teua contribució per a fer una vida millor, més solidària? –Per a tu, té algun valor la consciència? –I la responsabilitat? –¿Què fas perquè la vida al teu voltant siga més digna i sostenible? –¿Quin és l’últim llibre que has llegit perquè t’ha donat la gana?...

Recordeu la plaça de Tiananmen? Era un jove el que es va plantar davant d’un carro de combat el 4 de juny de 1989... I contribuí a canviar el món. Ell i els 10.000 morts que n’hi hagueren. Oblideu, doncs, tots els jóvens que han experimentat un «aggiornamento», que s’han tancat amb les seues modes, tendències, auriculars, jocs d’ordinador, afany de consum... Oblideu els fashion victims... Perquè els que servixen són els milers de milions que encara volen canviar el món, i convertir-lo en una casa millor.

Fa més de vint anys que l’ONU proclamà el Dia Internacional de la Joventut el 12 d’agost i l’Església de Roma i el papa Francesc fan cada any una reflexió sobre un col·lectiu de gent enorme, transversal, ple de força...: els jóvens. Uns jóvens que aparentment viuen una banalitat transcendent... Perquè segurament no els han explicat res millor. Volen canviar el món? O el món els ha canviat a ells? Em resulta molt difícil acceptar que una gran part de la joventut ha acceptat el món que hem construït per a ells. Ara, una gran majoria formen part del sistema. Els hem subornat, aparentment: víctimes del sistema, del consum, de l’aparença...

Si hi ha una cosa que caracteritza el jove és la seua insatisfacció malaltissa, la seua protesta argumentada, la seua rebel·lia contra tot el que és convencional, perquè el món que hem construït els adults no els agrada: un món ple d’injustícies, d’abusos, d’egoismes, d’insolidaritat... En alguns escrits el papa Francesc ens parla que cal conservar l’experiència i les vivències de la gent gran al costat de la il·lusió i la força de la gent jove. I que cal recuperar el missatge revolucionari de les Benaurances de Jesús.

Recordeu? Sí, home... Aquell dia, en el Sermó de la Muntanya, on un jove era capaç de revolucionar tot un col·lectiu social transversal i divers: hòmens, dones, vells, rics, pobres, jóvens, religiosos, no-creients... Aquell dia, Jesús, va proclamar en veu alta que estava beneït per Déu, el seu pare. I crec que és d’una actualitat inqüestionable. Perquè per als laics, hem de recuperar el Crist filòsof, aquell que llança preguntes, aquell que desafia el sistema. Recordeu que en els primers segles del Cristianisme, fins i tot els no cristians consideraven el Crist com un filòsof, com un home que pensava, que qüestionava... El Jesús hedonista, epicuri...

Davant d’un món ostentós, davant d’un món d’aparences on allò que tens val més d’allò que ets, Jesús fa una reflexió de la senzillesa, de la sorprenent i humil senzillesa. Un

Recordeu la plaça de Tiananmen? Era un jove el que es va plantar davant d’un carro de combat el 4 de juny de 1989... I contribuí a canviar el món

52 / CRESOL / JULIOL - SETEMBRE 2021

món –el d’abans i el d’ara–on una colla de fariseus i hipòcrites miren d’explicar-nos sopars de duro perquè es pensen que som imbècils: als jóvens de vint anys i als jóvens de huitanta. Jesús –en rigorós directe–proclama la riquesa de l’ésser, de la substància humana, de la dignitat innegociable. Una senzillesa que alguns vivíem quan a la vora del foc, els nostres avis ens contaven històries i establien naturalment aquell respecte tàcit entre totes les generacions. Aquell aprenentatge intergeneracional. Perquè treballaven l’admiració per una gent que ens havia donat la vida. I, per això, n’estàvem agraïts.

Perdoneu, però el papa Francesc es queda al marge quan consulte el missatge de Jesús en aquella muntanya: imagineu que el seguixen tota classe de persones. Ens ho conta Mateu. I aquell matí també crea conceptes com «la sal de la terra» i «la llum del món». Aquells hòmens i dones anònimes seran la llum del món i la sal de la terra. Algunes encuriosides, unes altres perquè no tenen res millor a fer, però moltes perquè estan fartes del món on viuen ple d’injustícies... «Feliços els humils, perquè posseiran la terra»... ¿Fa quant de temps que no trobeu una persona «humil» de veres? En aquell moment, molts que no esperaven res d’aquell home desconegut, alçaren la cara amb un gest de dignitat com feia anys que no havien fet. Feliços els qui ploren, perquè seran consolats, feliços els qui tenen fam i set de justícia, perquè seran saciats, feliços els compassius, perquè seran compadits, feliços els nets de cor, perquè veuran Déu, feliços els qui s’esforcen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu, feliços els perseguits a causa de la justícia, perquè d’ells és el Regne del Cel... Benaurances, missatges políticament incorrectes fa dos mil anys. I ara també... No és aconsellable ser humil en el nostre món, no és habitual trobar-te gent conciliadora, ni gent que reivindica la justícia... Tampoc entre els jóvens. Molts d’ells s’han convertit en una part més del sistema. Recordeu aquell jove davant del carro de combat de Tiananmen, o aquella xicota amenaçada per algú blindat amb una porra en la Primavera Valenciana... Sense voler, aquells jóvens han contribuït a repensar el món, a millorar-lo.

«Makarios»... «Benaurança»... Que és una mena de gasolina emocional per a produir una contentació interna i un goig que no és afectat per les circumstàncies físiques. En altres paraules més prosaiques: realitzar-se en coses que no valen necessàriament diners, ni demanen sotmetre altres humans.

I ara que el meu cor i la meua ment són autèntiques centrifugadores d’emocions, em ve al cap una sèrie de televisió molt recomanable. La sèrie es diu Merlí. I si voleu reconciliar-vos amb la dignitat televisiva, les autoritats sanitàries en recomanen la seua visió. I, si pot ser, en versió original, per allò de consultar la font primera. La cosa va d’un mestre de filosofia irreverent, provocador, outsider, imperfecte... Algun heretge diria que una part d’aquell personatge de Jesús es transforma en un profe de filosofia d’Institut de l’any 2021. Ell també fa el seu particular Sermó de la Muntanya davant d’un auditori de jóvens. Jóvens amb un potencial impressionant, però narcotitzats dins d’un sistema que els anul·la. Ell també –a la seua manera– incomoda el personal amb els seus mètodes poc ortodoxos. La seua matèria és Filosofia, aquella assignatura que molts i moltes no vam entendre en aquell moment. Al llarg del seu «sermó» diu «que les coses siguen d’una manera no vol dir que no es puguen canviar» o que «el fracàs és no intentar-ho» o «que hi haja normes no significa que no es puguen transgredir» o que «dubteu de tot el que vos diga un imbècil encorbatat darrere d’una tarima o una taula de despatx» o «la Filosofia mai ens dirà què és la veritat, però ens ajudarà a desemmascarar aquelles mentides que ens venen com a veritats»...

I ara continuem amb el Sermó del Crist, el de fa dos mil anys. Jesús en aquella muntanya, en aquell míting, va fer una gran teràpia col·lectiva. I posà molts humans en peu de guerra, d’una guerra contra l’odi, contra la por, contra la fam –la física i la psíquica–, contra el poder que ens lamina i que ens diu què hem de pensar... Perquè, damunt, tenia raó. Per moltes coses que tingues, sempre n’estaràs insatisfet. Perquè el poder és el vestit dels mediocres. I el servici és el valor que busquem per a realitzar-nos. Però potser no ho sabem. Independent, doncs, de les possessions, de les pertinences materials. Una mena de joia interna impossible de prohibir. I això no només ho tenen els jóvens. Ho tenen les persones que tenen un esperit jove. Recordeu el 15 M? Doncs molts d’aquells rebels anònims tenien menys de trenta anys i més de setanta. Perquè els iaioflautes també eren jóvens.

Perquè toca meravellar-se de les obres de Déu. De la meravella que suposa eixir al carrer i ser conscient que el Sol continua acariciant-nos la cara, de poder riure i compartir la rialla amb més gent, perquè això és combustible per a l’ànima. Cal ser conscient de tot allò que ens envolta: perquè la relació amb Déu que diuen alguns és, en definitiva, la nostra relació amb el proïsme, amb les altres persones, que són cadascuna d’elles un trosset d’aquell Déu. Perquè més enllà de les possessions materials, els jóvens d’esperit tenim un tresor inestimable, que és el respecte profund cap als altres. I la consciència de la memòria. I amb tot això, junts començar un camí on la justícia arribe a tothom. I el Déu que totes i tots portem dins es manifeste per tal de construir un món millor.

«Des de la meua joventut, la meua primera angoixa, la font de totes les meues alegries i amargors ha estat una: la lluita incessant i implacable entre la carn i l’esperit. Porte en mi les forces tenebroses del Maligne, antigues, tan velles com l’ésser humà i encara més velles, crec. I la meua ànima és el camp de batalla on s’enfrontaven aquells exèrcits».

L’últim paràgraf no és meu. Que ja m’agradaria. És d’un escriptor extraordinari que va ser ell mateix un home que revolucionà els cors i les ments de moltes persones que s’atreviren a llegir-lo. És Nikos Kazantzakis i m’he permés reproduir les primeres línies del seu llibre El Crist de nou crucificat.

Al mateix nivell, el papa Francesc s’atrevix a interpel·lar-vos: «estimats jóvens... ¿quines són les vostres passions i els vostres somnis? Feu-los sorgir i a través d’ells, proposeu al món, a l’Església, als altres jóvens, alguna cosa que valga la pena en el camp espiritual, artístic, social...» O, més clar encara, deixeu el sistema, doneu-nos exemple, sigueu d’una punyetera vegada revolucionaris, mostreu al món un altre món, molt més just, més solidari, més ètic, més respectuós i, sobretot, més senzill, més ............. (empleneu per la línia de punts l’adjectiu més adequat). Sapere aude...

DIES 13 de setembre, Migrants i refugiats

El mensaje pastoral del papa Francisco con motivo de la Jornada mundial del migrante y refugiado 2021, merece atención no sólo entre los fieles, sino en todo el mundo. Y merece atención, a juicio de quien, como el que suscribe, no tiene pretensión de un análisis “interno” -esto es, desde el punto de vista de la pastoral, ni, menos aún, de la teología tout court-, sino desde una perspectiva laica. Porque, aunque a primera vista pueda parecer una contradicción, esa perspectiva laica comparte la ambición del adjetivo católico, que define a la iglesia que ha tenido la fortuna (el don del Espíritu Santo, dirían los fieles) de elegir a este pontífice en un claro momento de inflexión civilizatorio.

Católico, sí, porque su pretensión es universal y porque desde una perspectiva de fe (la universalidad de la humanidad, en la medida en que todos los seres humanos son igualmente hijos de Dios), pero también desde la perspectiva laica (la de la ambición de definir a los seres humanos como miembros iguales de una comunitas omnium gentium), el propósito es el mismo: la igualdad radical de todos los seres humanos desde su no menos radical diversidad. Eso obliga a una reividicación de la exigencia de fraternidad -de sororidad, sí- de solidaridad, que es una vía de afianzamiento de la igualdad. Una fraternidad que se refuerza y redescubre gracias a la conciencia conjunta de derechos y deberes, sobre todo cuando nos apercibimos de la existencia de riesgos o amenazas comunes a todos y que sólo en común se pueden abordar, que es lo que entiendo por solidaridad. Una solidaridad que, por tanto, es fuente de deberes exigibles hacia aquellos cuyos derechos elementales están más amenazados, como es el caso de los inmigrantes y refugiados. Amenazados sobre todo por nuestra pasividad (más allá de la retórica y las rituales lágrimas de cocodrilo), por nuestra indiferencia, como ha explicado reiteradamente Francisco.

No es una novedad: su voz, a mi juicio (y es una opinión que sostengo desde el origen de su pontificado) es la de la autoridad más coherente y comprometida en el panorama internacional, en lo que se refiere a la defensa de los derechos de inmigrantes y refugiados y a la existencia de deberes para con ellos -de deberes exigibles, puesto que hablamos de derechos y no simplemente de expectativas o deseos-, desde que tuvo el coraje y el acierto de desplazarse a Lampedusa para hacer su primera intervención pública con un mensaje claro, rotundo, en ese sentido. Este nuevo mensaje, como es fácil de comprobar, constituye un corolario de las tesis desarrolladas en su imprescindible encíclica Fratelli Tutti a la que, por otro lado, se hace mención en diferentes pasajes.

En el espacio que me facilitan los amigos de Cresol, no puedo, lógicamente, desarrollar un análisis pormenorizado. Me limito a subrayar su desarrollo de tesis de Fratelli Tutti (por ej., 105), como la denuncia del mal del individualismo egoísta, incompatible con el núcleo mismo del mensaje del Evangelio (los que estudiamos historia de las ideas advertimos su coincidencia también con las tesis críticas formuladas desde el mejor humanismo y la Ilustración, que van desde J.L.Vives a Montaigne, desde Ferguson al mejor Marx, hasta el MacPherson que escribió la Teoría política del individualismo posesivo o los análisis de Todorov sobre la otredad).

No puede decirse más claro: el coste más elevado del resquebrajamiento del nosotros inclusivo, universal, “lo pagan quienes más fácilmente pueden convertirse en los otros: los extranjeros, los migrantes, los marginados, que habitan las periferias existenciales”.

Francisco insiste en ese objetivo que, en la mejor tradición cristiana se expresa en el “ideal de una nueva Jerusalén” (tan desmentida, ay, por los hechos, por los acontecimientos que se viven en la Jerusalén terrenal, objeto de disputa cruel -yo sostengo que de expolio por parte de un gobierno, como el de Israel, que practica técnicas de apartheid-), que en su universalismo hace coincidir el propósito de las dos ciudades: el destierro de la exclusión: “A todos los hombres y mujeres del mundo dirijo mi llamamiento a caminar juntos hacia un nosotros cada vez más grande, a recomponer la familia humana, para construir juntos nuestro futuro de justicia y de paz, asegurando que nadie quede excluido”.

Este camino que señala Francisco es el único que puede salvar el proyecto de la democracia liberal, lastrado a juicio de muchos de nosotros por el déficit de reconocimiento e inclusión igualitaria de esos otros. De los que han formado parte de nuestras sociedades, aunque invisibilizados y discriminados durante siglos (los negros en los EEUU; los gitanos entre nosotros, pro ejemplo) y también de aquellos que buscan entre nosotros acogida frente a la persecución -el caso, por antonomasia, de los refugiados- o, sencillamente, la oportunidad de una vida mejor, digna, algo imposible en sus hogares que se ven dolorosamente obligados a abandonar: que es lo que sucede a buena parte de los inmigrantes forzados a emprender ese viaje, por la ausencia de derechos de garantía de satisfacción de necesidades básicas -educación, sanidad, trabajo, vivienda-, de expectativas mínimamente razonables de desarrollo de un proyecto propio y digno de vida.

El poeta y filósofo francés Charles Péguy hizo suyo a lo largo de su obra (sobre todo en L’Argent, escrita en 1913 con fuertes elementos de rechazo de la modernidad, sin duda) un lema por el que le recordamos: une cité sans exil, por una ciudad sin exilio. Ahí, en ese propósito universalizante, genuinamente católico y por eso ecuménico (Juan, 17,21) como sabe exponer bien Francisco, coinciden los propósitos de las dos ciudades.