ENTREVISTA Pensament cristià

PENSAMENT

- Volem preguntar-li sobre les perspectives actuals del pensament cristià. Quina és l’opció filosoficoteològica de la seua reflexió?

Em proposo pensar en veu alta les qüestions cabdals de l’existència humana, però aposto per la claredat discursiva. Crec que la filosofia no ha de ser excloent i, encara menys, elitista. Entenc que cal ser molt receptiu als batecs del nostre temps i articular un pensament que sigui significatiu i no un mer diagnòstic del que està passant. Em situo còmodament dins del personalisme comunitarista d’arrel cristiana, em sento deutor de Søren Kierkegaard i d’Edith Stein i teològicament sento una gran admiració per Romano Guardini, Hans Urs von Balthasar i Karl Rahner. Miro d’elaborar un humanisme que tingui com a font d’inspiració l’Evangeli, però que, a la vegada, tingui una perspectiva global, capaç de trobar complicitats en lectors que no siguin creients, però que experimentin la mateixa necessitat que jo d’humanitzar la societat.

- Els seus articles, ¿ens proposen una manera de pensar actual i dinàmica, per a situar-se davant de la cultura secular europea?

Hi ha diferents formes d’expressar el pensament. En la meva producció intel·lectual, hi ha textos de caràcter divulgatiu que pretenen arribar a un gran públic, però també textos de naturalesa més densa que analitzen qüestions filosòfiques amb les eines i la metodologia pròpia de la filosofia. L’article de revista o de diari és un gènere curt i obert a tots els públics. Intento ser clar, concís i anar al gra. Miro de llegir el que passa en l’actualitat des d’una clau cristiana, intento recollir allò de bo que ofereix la cultura present, però també, articulo, quan em sembla adient, una mirada crítica respecte d’allò que considero feble o senzillament estèril. El discerniment cristià exigeix els dos moviments: subratllar el que és noble, però, a la vegada, la crítica del que és inhumà.

- ¿Quin és el seu compromís en allò que alguns diuen l’“era de les incerteses”?

La incertesa no és cap novetat de l’època que ens ha tocat viure. Forma part de la història humana. Tot és incert, deia sant Agustí, menys la mort. No tenim controlat el present, ni el futur. Quan un ésser humà neix, tot el que li pugui passar és incert, excepte que es morirà. Ens sembla que podem garantir el que ens passarà i fem plans estratègics a llarg termini, però la incertesa sempre està present en tot el que fem i deixem de fer. Això genera desassossec, angoixa, ràbia fins i tot, perquè res no és segur, ni està garantit. Enfront d’això, cal trobar el sosteniment en allò que no muda, ni canvia, en aquell fonament que roman idèntic a si mateix. Abandonar-se en Déu, posar-se en les seves mans, deseixir-se de tot és la via que ens ensenyen els místics, des de santa Teresa de Jesús fins a Thomas Merton.

- En diàleg amb agnòstics, ateus, creients d’altres religions i cristians d’altres opinions i confessions, ¿Es pot dir que és vosté infatigable, resistent?

El diàleg és fecund quan es desplega des de l’honestedat personal, el respecte a l’interlocutor i la voluntat d’aprendre-hi. M’interessa molt el diàleg amb els qui no pensen com jo. És l’única manera d’eixamplar la mirada, de posar en qüestió el que em sembla obvi, de trencar l’endogàmia cognitiva i entreveure les raons de l’altre.

Aquest diàleg ens fa por, de vegades, ens causa temor i tremolor, però és una invitació a pensar, a sortir del propi redós, a endinsar-se per camins poc fressats i sotmetre a crítica els propis plantejaments. No crec que sigui un resistent. M’interessa copsar el punt de vista de l’altre, entendre les seves raons. Això m’obliga a endinsar-me en els pilars del meu pensament i a estudiar la seva fragilitat o consistència. En el diàleg amb els amics agnòstics i ateus mai no he pretès convertir l’altre, ni aconseguir que abandoni el seu punt de vista. Solament he intentat mostrar la legitimitat intel·lectual de l’opció fonamentada en Jesús.

- ¿I també en la seua perspectiva hi ha un eix transversal que es troba en sintonia amb les opcions del papa Francesc?

M’ha interessat la figura i el pensament del papa Francesc des que va arribar a la seu de Pere. Hi he dedicat alguns textos llargs i he tingut ocasió de saludar-lo i escoltar-lo en diverses ocasions a Roma en les audiències que concedeix als membres i consultors del Pontifici Consell de la Cultura en motiu de les assemblees ordinàries que celebra aquest dicasteri periòdicament. Em sembla que el seu llenguatge és creatiu, innovador, clar i, fins i tot, subversiu en determinats temes. Té un discurs punyent en algunes qüestions com la immigració, el medi ambient, la crítica al tecnocentrisme, del capitalisme globalitzat i la defensa a ultrança de la misericòrdia. És un Papa que no necessita traductors, que es nodreix del pensament de Pau VI i de teòlegs de referència com el mateix Romano Guardini.

- Segons vosté, per a afrontar els desafiaments que té l’actual món globalitzat, ¿com ha de ser un pensament valent i audaç?

L’audàcia és el tret que ha de caracteritzar el cristià en el segle que estem vivint. Ho va formular Emmanuel Mounier en el segle passat i crec que segueix tenint raó. Hi ha la tendència a autocensurar-se, a circular per les autopistes del pensament políticament correcte i a deixar de banda els corriols estrets i empedrats. No podem fer un pensament únicament per agradar els altres i guanyar audiència. El pensament honest és el que expressa genuïnament allò que emergeix de dins de la persona, el que flueix de la seva interioritat, encara que sigui diferent i distint del que habitualment es publica. Les minories tenen dret a mostrar les seves visions del món. Cal, això sí, una presentació intel·ligible, raonable, coherent i perspicaç, capaç de trencar tòpics i estereotips i, sobretot, de fer pensar al qui ja està instal·lat, còmodament, en un marc mental. Kierkegaard ho expressa molt clarament. El cristià està cridat a inquietar el qui està massa acomodat, però també ha d’aquietar el qui està turmentat.

- El tema que hem triat per a este número és el coratge. ¿Com ha de ser per a inspirar noves accions?

El coratge és una virtut fonamental. Està en el punt equidistant entre la temeritat i la covardia. Massa sovint, pequem de pusil·lanimitat. Tenim por d’expressar el que creiem, el que esperem als nostres conciutadans, perquè no volem ser objecte de crítica o de refús. Altres vegades, som temeraris i ens llancem sense calcular les conseqüències. L’audàcia és la virtut que ens predisposa a emprendre projectes sense tenir la certesa que reeixiran, a afrontar el futur amb confiança. El papa Francesc ens exhorta a ser audaços, a sortir fora de la nostra comunitat, a deixar el ramat i a emprendre camins costeruts, a trencar els processos habituals si no són fecunds, per assajar-ne de nous i això exigeix, a més a més, d’audàcia, creativitat i confiança en Déu.

- Quan tant de fatalisme envolta els fidels, ¿quina ha de ser la invitació dels sacerdots per a eixir-ne?

El fatalisme és una temptació. És un signe de desgast, d’erosió, de cansament. Molt sovint hi caiem. Ho veiem tot fosc, negre i sucumbim a la desesperació. Kierkegaard diu que la desesperació és un estat de l’ànima que consisteix en no entreveure cap possibilitat. Aleshores diem: ¡No hi ha res a fer! L’esperança, virtut teologal, és, justament, el contrari: consisteix a entrellucar possibilitats. Els cristians creiem que per a Déu tot és possible, fins i tot que les pedres parlin o que els morts ressuscitin. Nosaltres, els éssers humans, som fràgils i tenim un poder molt limitat. Ens cansem, ens afeixuguem amb facilitat. Enfront del fatalisme, cal indicar la sortida: abandonar-se en Déu, deixar-se sostenir per Ell. Cal recordar les paraules de l’Evangeli: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats...”

- El repte de dir als laics que cal construir propostes significatives per al món, amb convicció, amb autoritat, ¿en quin lloc ens situa, als clergues?

Són dues vocacions necessàries, distintes i imprescindibles en la comunitat eclesial. Ens cal la visió dels laics, que són la frontera amb el món, però també la mirada del prevere que s’ha lliurat íntegrament al Senyor. Ens cal fer molt camí per a entendre aquesta corresponsabilitat en termes de cooperació i de col·laboració i no com una lluita de poder o com un exercici de competitivitat.

- En estos processos col·lectius el lideratge no pot ser jeràrquic ni unitari, sinó col·laboració. ¿Com és la seua experiència?

El nou paradigma de lideratge es basa en el servei, en la cura de les persones, en la corresponsabilitat, en el sentit de l’escolta i en l’empatia. El lideratge basat en l’autoritarisme, la por i el poder no té cap futur, ni cap atractiu en el món actual. Les generacions més joves el refusen. No estan disposades a callar i a obeir passivament. El lideratge que necessitem en les comunitats cal que sigui ètic i servicial, atent a tots i receptiu a les crítiques.

INSTITUCIÓ

- La pandèmia, ¿què ens ha permés recuperar i valorar en l’Església?

La pandèmia ens ha fet prendre consciència de la nostra constitutiva fragilitat. Hem experimentat la malaltia, el patiment i la mort. Hem constatat que no som déus, que no dominem el món que ens envolta i que ens cal tenir cura de nosaltres mateixos i de la natura que ens envolta. Molts han trobat consolació en la pregària, en els sagraments, en la lectura de la Paraula de Déu, en la misericòrdia de la comunitat.

- ¿Quins riscos recomanaria assumir als organismes o entitats de signe confessional cristià?

Crec que la qüestió no és assumir riscos, sinó expressar amb claredat el que sentim i volem i posar-ho al bell mig del sínode perquè sigui objecte de discerniment. La unitat és un bé que cal preservar, però solament és real quan és capaç de trobar els punts de cohesió, allò que vertebra cada fragment en un Tot més gran.

- Davant del desafiament d’una Església que vol ser sinodal, ¿quins són els grans ideals que s’han de proposar?

Escoltar tot el poble fidel i, especialment, les minories oblidades, arraconades, històricament marginals. Fer sínode és caminar junts, però això solament és possible si ens escoltem i curem ferides, si iniciem processos de penediment i de reconciliació i si reconeixem la dignitat de tots els membres del poble de Déu.

- ¿Per «una Església pobra que assumisca al poble-pobre»?

L’església és el poble de Déu. Aquesta categoria tan ben definida en el Concili Vaticà II és clau per entendre la missió i el sentit de l’església en el nostre món. Només si és una imatge del Crist de l’Evangeli, serà realment una expressió d’Ell en el món. Jesús va viure pobrament, amb senzillesa i austeritat. Una església pobra és una església coherent i fidel al seu missatge, capaç de commoure i de suscitar adhesions, de generar transformacions en el món.

- ¿Percep molt dividida l’Església actual?

No crec que estigui més dividida que en altres moments de la seva llarga història. Massa sovint s’oblida el passat i arribem a creure que la fragmentació, les tensions i les polaritzacions són fenòmens nous dins de la comunitat eclesial, però la història està plena de situacions d’aquesta naturalesa i de divisions molt més agudes i greus que en el moment actual. Això, naturalment, no és motiu de consolació, però posa de relleu que l’església, com a comunitat de fidels que és, no és una comunitat d’éssers perfectes, immaculats i purs. Som un poble en camí.

- ¿Quina és la batalla rebel i contundent que hem d’il·luminar hui els cristians iniciats en la fe, en la moral i en la litúrgia?

No crec que hàgim de parlar de batalles. Hem de donar testimoni, des de la serenitat, l’amor i l’amistat, d’allò que creiem i esperem. Ho hem de fer des del respecte cap als altres i amb l’esperança que aquest testimoni, d’una manera o d’una altra, donarà fruits en el futur. Uns sembren i altres recullen.

- ¿Per on s’estan obrint les escletxes que estan construint un canvi de paradigma en la institució?

Les escletxes són intersticis d’esperança. Permeten que passi la llum, que circuli l’aire, que es vegi el que hi ha al defora. Està emergint un canvi de paradigma, però és molt difícil identificar quins fruits donarà a curt termini. Les prospectives en el camp eclesial són molt arriscades, perquè els canvis no depenen exclusivament de la nostra voluntat, sinó de l’Esperit que bufa i obre meravelles allí on només hi havia desert. Hem de vetllar, estar atents, receptius a la crida de Déu i maldar perquè l’església reflecteixi, genuïnament, la llum del Crist en el món.