Molt estimat D. Antonio:

Corresponent a la seua felicitació en l‘aniversari del meu naixement, no puc sinó donar gràcies a Déu en companyia seua pel gran do de la vida, regal de Déu, i felicitar-lo, ara a vostè, en este dia tan assenyalat (15 d’octubre) cosa que el fa 15 dies més jove que jo. Gràcies.

Però també vull aprofitar este contacte perquè, a més del do de la vida, Déu ens ha donat una llengua, “mare” també, donat que per ella ens ha arribat la cultura, la fe, i tot el que mitjançant elles, ha fet realitat en nosaltres la bondat seua: la seua gràcia, la seua misericòrdia i el seu amor.

Però no sé si pot vostè imaginar-se

Felicitació Per Vicent Ruix Contelles, Rector a Almàssera.

quant em dol no poder agrair-li a Déu tot açò en la llengua dels meus pares en companyia també dels que m’aprecien i conviuen les alegries i les penes en el viure quotidià.

Li confesse que d’un temps cap ací em turmenta el que jo dic “síndrome del mont Nebo” (la muntanya des de la qual Moisès contemplà la terra promesa des de la llunyania, sense poder entrar en ella).

S’arribarà per fi? Quaranta-vuit anys servint la Paraula de Déu al poble cristià i no poder-ho fer encara amb tota la tranquil·litat i serenor que dona la confiança del parlar a gust.

Amb tota la il·lusió que emanà del concili Vaticà II. Amb tota la confiança que feu sorgir la vinguda de la democràcia. I ací ens trobem, sense avançar.

¡Quantes excuses hem hagut de sentir sense sentiment ni compassió! “Cuando los políticos se pongan de acuerdo” “Cuando haya un diccionario y una gramàtica oficial” “Cuando haya ‘paz social’” Perdone; em faria llarg en tot este comentari.

Però el que sí que vull manifestar-li és la meua situació anímica, la qual estic vencent donat que esta carta és de felicitació.

Que el Nostre Senyor el seguisca beneint; i a mi, si a vosté li plau.

El recent Sínode de l’Amazònia m’ha fet caure en el compte de la importància de la inculturació de la fe. Però només amb una evangelització integral, on el kerygma, la didascàlia, la diaconia, la koinonia i la litúrgia, es funden en un projecte pastoral harmònic i equilibrat podrem tindre una pastoral inculturada fecunda, en la línia del papa Francesc.

Estem cansats d’ideologies. I el que més falta ens fan són testimonis; persones revestides de Crist: humils, entregades, sàvies...

Es parla del «ritu amazònic» per a la litúrgia. Es podria caure en un experiment teòric de laboratori pastoral. Les cultures amazòniques són variades, no es pot homologar la gran riquesa i varietat cultural panamazònica (de les 390 llengües pensem només en les grans famílies: Tupí-guaraní; Arawak, Tukano, Pano, Je’, Jívara, Yanomami, etc.). No hi ha dubte que la inculturació de l’Evangeli en la litúrgia i la vida de les comunitats cristianes amazòniques és imprescindible, però això ha de fer-se des de la vida real i a poc a poc, amb una raonable adaptació i decantació d’allò que realment és autèntic de la cultura i aconseguix transmetre veritablement el misteri cristià amb símbols i expressions originals, evitant una superficial i genèrica folklorització.

A Europa hem de reprendre la crida de Benet XV a superar «tota clausura nacionalista». El papa Francesc ens recorda sovint que l’Església «continua necessitant hòmens i dones que, en virtut del seu baptisme, responguen generosament a la crida a eixir de la pròpia casa, la pròpia família, la pròpia pàtria, la pròpia llengua, la pròpia Església local». Amb quina missió? «Criden a la conversió, bategen i oferixen la salvació cristiana en el respecte de la llibertat personal de cadascú, en diàleg amb les cultures i les religions dels pobles on són enviats».

Fent referència a l’imminent Sínode Panamazònic, el Papa explicita la urgència de viure una «Pentecosta renovada». Només així serà possible una Església inculturada que òbriga les portes perquè «cap cultura romanga tancada en si mateixa i cap poble es quede aïllat, sinó que s’òbriguen a la comunió universal de la fe... Que ningú es quede tancat en el propi jo, en l’autoreferencialitat de la pròpia pertinença ètnica i religiosa», reitera Francesc.

PRESSUPOST 2019: 16.276 euros

- En el 2019 hem arreplegat els diners suficients per a les edicions ordinàries de 2019, de Cresol i Cresolet. Gràcies a tots.

Necessitem l’ajuda de tots els preveres, i i també la dels lectors: 50 euros en concepte de subscripció anual.

- Noves dades bancàries en Caixa Popular: IBAN ES45 3159 0045 1125 5113 1424

(Titular: Parròquia de Sant Josep Artesà de València).

INFORMACIÓ CONSELL DE LA REVISTA

- Reunió del Consell de Cresol, dilluns 25 de novembre.

- Pròxim número: dia 5 de febrero de 2020.

PER AL 2020 CRESOL RENOVA LA CRIDA ALS LECTORS I COL·LABORADORS

Què pots fer per a ajudar-nos? Fes una oració per la missió de la revista, difon la seua causa i col·labora econòmicament.

Coneixes el balanç econòmic. Et fem una crida perquè col·labores en el seu sosteniment econòmic i perquè valores la seua labor al servici de la comunicació diocesana en l’Església de València.

La revista necessita de la teua ajuda i del teu compromís. Telèfon: 690219575.

El naufragi de persones migrants al Mediterrani i al riu Bravo en intentar entrar a Europa i als EUA ha evidenciat que mars i rius s’han convertit en fosses comunes de vides perdudes i cossos malmesos. En lloc d’unir pobles, comunicar la gent i intercanviar béns, s’han poblat de morts anònimes. La solució no vindrà de negar l’auxili i tancar els ports, ni de les expulsions a països fronterers i zones desèrtiques, ni tampoc de convertir els pobles veïns en policies, sinó d’oferir respostes cíviques, ètiques, solidàries, polítiques, culturals i religioses.

1. És urgent alliberar els sentiments de por interessada i discursos irracionals que vinculen la immigració amb la delinqüència, el foraster amb la perillositat i que sembren l’odi i el rebuig d’éssers humans empobrits que només busquen oportunitats per a ells i per a les seues famílies. Necessitem una pedagogia social en les parròquies, en les catequesis, en els mitjans de comunicació, als carrers, als bars... que afavorisca respostes afectives i efectives, la convivència cívica i el trobament humà. Denegar-los protecció, refugi i reconeiximent dels seus drets conduïx a la barbàrie i és prova d’inhumanitat.

2. L’ètica no pot acceptar que unes vides siguen protegides i unes altres abandonades, ja que tota vida humana és valuosa i mereix ser defensada. Cap d’elles no pot perdre’s sense que això ens afecte a tots els éssers humans. Estan en joc la nostra humanitat, la identitat humana i cristiana, la justícia i la decència de la nostra societat. Amb eixes morts entrem en un procés greu de decadència moral i de degradació de tothom; perd la gent que queda sense arrels i arrelaments; perden les famílies en privar-se de la presència d’alguns dels seus membres; perden els pobles i les comunitats d’origen que queden sense persones amb coratge i intel·ligència col·lectiva per a transformar les seues condicions. La germanor ens compromet en la seua defensa. Ens unim a les persones que procuren per les seues vides, les ajuden i les defensen, les acullen i les acompanyen arriscant la integritat personal i s’exposen a persecucions des de la legalitat vigent.

3. Especial responsabilitat política tenen els Estats a l’hora de rescatar i auxiliar, sense condicions, les persones que han naufragat, d’oferir-los l’estatut jurídic necessari per a poder viure amb dignitat i de promoure condicions de vida justes i dignes als països d’origen. Tenen també l’obligació d’oposar-se a la indústria migratòria en mans de mercaders que anteposen els beneficis a la seguretat dels éssers humans.

Cal superar les polítiques incendiàries i xenòfobes que atribuïxen als immigrants accions violentes, però obliden que són ells els qui patixen violències i morts que una política solidària podria evitar. Només la mobilització ciutadana aconseguirà polítiques justes que defenguen la gent necessitada i no promoguen la immigració.

Estes polítiques són fonamentals als països empobrits o en guerra per tal de transformar-los en llocs on es puga viure. Al capdavall el fenomen de l’emigració actual no és una altra cosa que l’altra cara de la moneda d’un benestar i d’un consumisme excloent i privatiu.

4. Denunciem els discursos i les ideologies que presenten la immigració com un perill per a la seguretat, la identitat nacional o el nivell d’ocupació al país de destinació. En realitat són hòmens, dones i menors que venen a la recerca de pa, refugi, treball i pau. És important potenciar una visió de la persona immigrant com a subjecte amb uns valors i amb capacitat per a ajudar-nos a transformar el nostre món i construir una societat més integradora des de la pluralitat cultural. És enganyós considerar les persones migrants simples víctimes necessitades d’atenció i incapaces d’emprendre processos autònoms de transformació. Amb els seus naufragis mor la dignitat de tothom i desapareixen somnis i capacitats que ens calen per a construir una societat més humana i canviar l’ordre mundial.

5. La comunitat cristiana ha de plorar eixos éssers humans morts com a propis, acompanyar els seus dols, recordar-los i nomenar-los pel seu nom propi en la litúrgia. En efecte, tenim motius per fer dol mentres es muiga un ésser humà per assolir unes condicions de vida que ningú no té el dret de posseir en exclusiva. ¿És que no seria raonable que els seus noms ressonaren d’alguna manera en les litúrgies fins a colpejar les nostres consciències, i reconéixer, així, el seu dret a ser plorats?

6. Volem també fer esment dels morts civils, és a dir, dels éssers humans que vagaregen pels nostres carrers durant anys sense que se’ls reconega l’existència per no disposar d’una documentació en regla. Després d’haver sobreviscut a la mort, que tal vegada sí que han patit familiars o amistats en el recorregut migratori, es troben amb el perill de ser tancats als CIE durant seixanta dies i privats de la possibilitat de refer les vides i contribuir alhora al benestar de la societat en què malviuen.

Ressona amb especial intensitat el suggeriment del papa Francesc: cal obrir parròquies, convents, institucions eclesiàstiques a la gent migrant que sol·licita asil i refugi.

Cal insistir freqüentment en la necessitat de millorar la transparència econòmica en les parròquies i també en l’àmbit diocesà. Algunes diòcesis –i també algunes parròquies– ja han creat un Portal de Transparència Econòmica, una plataforma informativa d’accés lliure que permet a qualsevol usuari disposar, en temps real, de la més completa informació econòmica.

El dia de l’Església Diocesana, s’apel·la a la nostra fe i a la nostra caritat provada, perquè ajudem econòmicament l’Església diocesana. Estic d’acord, i em sembla bé... Però insistisc: cal avançar en una millor i més detallada transparència econòmica en l’àmbit diocesà. La informació econòmica sobre les entrades i eixides de 35.642.214,75 euros no es pot resoldre en una quartilla de 4. Els laics adults necessitem una major informació, sobretot quan en altres Esglésies diocesanes s’està fent i ens passen davant.

Sovint escolte en el meu bufet d’advocada alguns comentaris, i no sé què respondre.

Compartisc alguns interrogants, sobre els quals desitjaria trobar alguna explicació:

• ¿Qui em pot aclarir si va haver-hi una quantiosa indemnització per acomiadament d’un alt càrrec de la Universitat Catòlica?

• ¿Qui em pot informar si va haver-hi un enviament a Roma, d’una important quantitat econòmica, després de la visita del papa a València?

• ¿Qui em pot explicar si va haver-hi alguna irregularitat econòmica “fosca” en la parròquia de sant Nicolau, en l’etapa de l´anterior bisbe?

La transparència és una de les condicions teòriques necessàries perquè una estratègia d’evangelització sinodal siga eficient. La transparència exigix que estiguen clares i accessibles al públic totes les resolucions preses per les jerarquies, així com les seues bases o fonaments. Així mateix, el concepte també es trasllada al de la corrupció, quan es combat la corrupció, quan s’expliquen decisions i circumstàncies, i quan s’admeten errors.